Josep Pastells

Inventari de sensacions

Mercè Saurina i les cinquanta-tres llunes de Saturn

La llibreria cafè Context ha acollit aquest vespre la presentació de la novel·la Com llunes de Saturn, de Mercè Saurina. No ha sigut una presentació gaire convencional, com a mínim pel que fa a la meva intervenció. Tot seguit explico què he dit i per què parlo de 53 llunes.

En realitat, es tractava de la segona presentació del llibre a Girona. La primera, que es va dur a terme mig any enrere a la 22, va anar a càrrec de Lluís Muntada, que va fer una anàlisi profunda i minuciosa de l’obra, finalista del XXX Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. Descartada de totes totes la possibilitat d’emular-lo, quan la Mercè em va proposar que l’acompanyés a Context se’m va acudir que, en lloc d’embrancar-me en un discurs llarg i dens sobre Com llunes de Saturn, parlaria de la novel·la i també de l’autora i de pensaments derivats de la lectura del seu llibre com si estigués piulant a Twitter, amb cinquanta-tres missatges de no més de 140 caràcters. Per què cinquanta-tres? Per la senzilla raó que, ara mateix, aquest és el nombre de llunes de Saturn reconegudes i batejades al web de la Nasa.

Heus ací els 53 tuits:

Mercè Saurina, antiga companya de l’institut Vicens Vives, ha escrit una novel·la que s’enlaira molt amunt, fins a les llunes de Saturn.

Té volada i ambició, el llibre finalista del Casero: surt del nostre planeta i equipara els protagonistes amb satèl·lits plens de ferro.

La foto de la portada és maca i ben triada: les escales de la Mare de Déu de la Pera, a baix de tot de les quals s’hi troba casa meva.

L’obra relata el viatge d’una filla i una mare, la Laia i l’Alegria. També hi surt l’àvia Itxaso, filla d’un capità de Sant Sebastià.

Fora de la línia genealògica apareixen altres dones, una de les quals es lliura al mar i adquireix en la trama una rellevància determinant.

El recorregut és físic i mental, històric i espiritual. S’hi convoquen molts dels grans temes que amplien la perspectiva i fan pensar.

La guerra i la fam, l’exili i la llunyania, són mostrats amb tota cruesa sense renunciar en cap moment al contrapunt de la tendresa.

El llibre té factura clàssica; terra, aire, foc i aigua són capítols elementals que ens remunten a la Grècia antiga, a la natura més essencial.

Déus, emperadors, astres, nereides, sibil·les… fins i tot els forats negres tenen cabuda al pensament de la Saurina.

La novel·la té alè poètic. Es nota que l’autora ha rebut el premi Carminis i que en posar-se a escriure té presents els bons designis.

Domina els pronoms febles i els registres del cor, demostra que es pot ser acadèmica sense renunciar als plaers de l’amor.

Sap que la vida acostuma a tractar-nos a patacades, però també fa concessions a instants memorables, de bellesa sense traves.

Un dels protagonistes, en Grau el pèl-roig, arriba al camp d’Argelers el dia de Sant Narcís i sembla un espectre pujant el pendís.

Sense revelar més detalls de l’argument, sí que podem dir que hi troba l’estimada i s’hi atansa a poc a poc, amb delicadesa i passió.

El que passa després ho recorda l’Alegria sense deixar de resseguir martiris propis durant el viatge amb la filla.

La mare de la Laia mai no ha pogut oblidar un amor impossible que, al capdavall, s’ha mantingut encès amb una força increïble.

Ella sap què és patir una pèrdua, pensar a totes hores en aquella persona i sentir els budells que, fets un nus, es recargolen.

És la força dels contrastos, el que mou el món. I permet que una dona de Bàscara que ara viu a Quart creï una novel·la capaç de torbar.

Una dona que, per cert, té els ulls d’un blau oceà, “com un estol inquiet de mil pampallugues de plata damunt l’aigua calma”.

Com no aprofitar alguns dels seus mots, l’elegància en les descripcions, l’exactitud d’uns relats nets i esfereïdors?

La multitud dormia damunt la sorra humida, alguns enclotant-s’hi per trobar una tebior impossible”, escriu Saurina; poesia fina!

De la Mediterrània a l’Atlàntic, de Veracruz a Sant Feliu, el llibre ressegueix escenaris de la memòria, instants de pena i glòria.

Tot condensat en pocs dies: anys de lluites i agonies; el temps es dilata i es contreu al ritme marcat per harmonitzar present i passat.

La novel·la té el ritme just per seguir-la ben a gust; satisfà llegir-la en veu alta i comprovar que sona bé, que llisca de forma envejable.

No pot ser casual, que el fil l’estiri l’Alegria; el nom pot semblar incongruent, però prova que el destí més agre conté una lliçó de vida.

En noranta-dues pàgines, l’ardor conviu amb la frustració i la crueltat amb la devoció. La memòria en estat pur ajuda a afrontar el futur.

Com llunes de saturn és una novel·la realista, perfectament creïble, salpebrada del punt just de dolçor per no caure en l’abisme.

La guerra civil i l’exili ens han marcat tant i durant tant de temps que s’agraeixen noves visions que n’enriqueixin la visió.

Hi ha exilis de moltes menes, aïllaments que causen distàncies insalvables, drames individuals marcats per desfetes gens lloables.

Hi ha algú que no s’hagi sentit mai com les llunes del títol, proper i allunyat alhora d’una persona estimada?

La felicitat no és completa; ho sap l’Àngel Mauri de Vicenç Pagès i ho saben els personatges d’aquest llibre i els lectors de la Saurina.

Potser sí, que alguns protagonistes són ingenus, però la vida n’és plena, de gent innocent i bonhomiosa que desconeix la malfiança.

Les guerres mostren la part més fosca del nostre esperit, la ignomínia de la naturalesa humana. Malgrat tot, sempre emergeix l’esperança.

Les novel·les poden ser com les guerres, amb l’indiscutible avantatge que no provoquen morts; si de cas, plors i reflexions.

Galàxies, planetes, estrelles… Voleu dir que tots plegats no som res més que víctimes d’una fatalitat que ens obliga a girar i girar?

Com llunes de saturn, vet aquí la troballa! Incomunicats malgrat la proximitat, condemnats a sentir-nos desconeguts tot i ser germans.

La primera novel·la de la Mercè ens acosta a la certesa que som una suma d’actes i paraules, de silencis i contencions.

L’escriptora atrapa els lectors mostrant-nos sense embuts la condició humana, les dificultats per suportar ser com som.

Som responsables de les nostres decisions, algú gosa discutir-ho?; som lliures d’elegir, com a mínim, el grau exacte de la nostra dignitat.

Recordar de vegades és molt més que rememorar. És reviure, és repetir les experiències viscudes, els patiments i l’alegria.

Com llunes de saturn és la història d’un viatge, però també el resultat un notable esforç literari, d’un tour de force a favor de l’oblit.

Les ambivalències sentimentals, les desfetes de l’ànima, les estratègies per tirar endavant… Tot és material narratiu, tot és viu.

Prosa al servei de la sensibilitat. O poesia infiltrada en el relat. Dues visions ben plausibles, com llunes que no es freguen mai.

S’agraeix l’estil àgil i amè, la cura pels detalls, el missatge que, per moltes sotragades que rebis, sempre pots tenir fe.

Escriptura ferma i delicada; ortodoxa, indagadora i benintencionada, com si li hagués donat un premi la Maria Àngels Anglada.

El Casero ja és prou garantia, la constatació que el seu valor és real, però si llegiu aquesta obra descobrireu que no li cal cap aval.

Revela la complexitat de vida i amor, la capacitat d’estimar en circumstàncies adverses, l’art de veure bellesa en qualsevol situació.

Cada lector en traurà les seves conclusions, és clar. Jo només m’hi he atansat amb la voluntat de no treure’n l’entrellat.

Ja em queda ben poc, per acabar amb aquest exercici de dement, però us ben asseguro que un dels meus objectius és no rebentar l’argument.

Com llunes de saturn m’ha agradat, em sembla que ho he deixat clar; el que ara comença a costar-me és arribar a l’apunt cinquanta-tres.

No patiu. Si no m’he descomptat només me’n queden tres, el que vol dir que d’aquí a ben poc, d’una vegada, callaré.

Ja és mala sort, que n’hagin batejades tantes! Llunyes punyeteres, que no es freguen però m’espremen, que somriuen amb la meva suor freda!

L’últim tuit ja és aquí, a temps per fer-me feliç. Més d’un ja em mira de biaix; una mica més i començo a parlar de Rèquiem per a contrabaix!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.