Josep Pastells

Inventari de sensacions

Humà, massa humà

Aquest títol de Nietzsche, un llibre brillant i ple de matisos que admet tot tipus d’interpretacions però per sobre de tot ajuda a entendre una mica millor l’ésser humà, em serveix avui per parlar del que des de fa massa temps està succeint a Gaza sense que ningú amb el poder suficient faci res per aturar-ho.

L’amic Joan Vidal Ruggiero em va enviar ahir un allau de correus que coincidien en la necessitat d’aturar un conflicte que, un cop més, ens aboca a les contradiccions d’un sistema que ve a demostrar allò que ja deia Marc Aureli al segle II: “Moltes vegades comet injustícia el que no fa res, no només el que fa alguna cosa”. El conflicte àrab-israelià, matèria de debat permanent des de fa massa temps, pot ser tan complicat com vulgueu, però sembla mentida que no puguin posar fi a la matança de gent innocent. És com si els que podrien fer-ho, els que haurien de fer-ho si donessin la més mínima importància a les vides humanes, es regissin per unes idees tan senzilles com brutals, en la línia del Yahvé del Llibre de Job, a qui tot l’importa ben poc i substitueix la raó pel poder.

Transparència del mal

Però el que està passant a la Franja de Gaza és una vergonya de magnituds siderals que transcendeix l’estratègia i la política per mostrar-nos sense embuts com funcionen les coses en aquest món. Semblen tots ben bojos, deixebles de la força i el terror. La capacitat de fer mal l’adversari, d’esclafar-lo, és el bé més preuat, sinònim de poder i una bona mostra de la cobdícia humana que va dur Calvino (en el segon sermó sobre Job) a dir que, per satisfer-nos, Déu hauria de crear nous mons. Si ens ho mirem fredament, podríem dir que els coets de Hamàs i els tancs i avions israelians són part del caos que dibuixava Baudrillard a les seves Contrasenyes, un indici força clar que el sistema és obscè i es dirigeix a la catàstrofe, un exemple més de la transparència del mal en una espècie que camina desbocada cap a l’abisme.

No hi ha marxa enrere

Dos no es barallen si un no vol, em deia sempre el meu pare quan era petit. Però en aquest cas sembla que tots dos volen. Hamàs i Israel, no pas les persones que moren a diari perquè han tingut la mala sort de néixer en aquella zona bombardejada per terra, mar i aire. Tot indica que no hi ha marxa enrere, que Hamàs no té previst suïcidar-se ni onejar la bandera blanca i que Israel haurà de decidir-se entre la pau (iniciativa àrab que fa sis anys va rebre el suport entusiasta d’Arafat) o la guerra, la prolongació indefinida d’un atac criminal. Ens poden quedar esperances? Si fem cas a Gramsci, que contra el pessimisme de la intel·ligència invocava l’optimisme de la voluntat, hem de pensar que sí, que algun dia tornaran les negociacions. L’arrel del conflicte és el bloqueig de Gaza i l’ocupació de Cisjordània, no pas els coets de Hamàs. El somni de la gran Palestina podria acabar sent real, però a canvi de què? De morts i més morts, de sang i més sang? Cap causa, per justa que sigui, mereix la mort d’un nen.

Qüestió de força

Però al final tot acaba sent una qüestió de força, no de drets. Qui pica més fort acaba guanyant. Qui té més armament imposa les seves raons, per irracionals i salvatges que siguin. La suprema creació robòtica d’Asimov, R. Daneel Olivaw, acaba sent idèntica als éssers humans, però hi ha un detall que delata la seva condició de robot: és molt més intel·ligent, honrat i virtuós del que podria ser-ho mai una persona. Potser ens hauríem de plantejar que ens dirigissin robots, que dos robots s’asseguessin per resoldre d’una vegada per totes el conflicte àrab-israelià?

El pa nostre de cada dia

Esperar molt de la humanitat quan hagi deixat de fer la guerra és una quimera pròpia d’ànimes ingènues. Mirem enrere, sisplau. El camí és ple de cadàvers provocats per la mà de l’home. Moltes comoditats i molts avenços tecnològics, però la Play dels nostres fills costa el mateix que la renda per capita anual d’un etíop. I que potser ha desaparegut aquell odi fred impersonal, aquella sang freda pròpia dels assassins amb la consciència tranquil·la? No, les guerres són el pa nostre de cada dia, igual que les ganes de destruir l’enemic, l’orgullosa indiferència per les vides perdudes, les persecucions i la barbàrie. Sí, molts desitgem amb totes les nostres forces que s’acabi aquest conflicte, però potser som tan humans que ens queda ben poc d’humans.


  1. Ara diu Israel que el conflicte podria haver entrat a la recta final. Jo també pens que tal vegada s’eternitzi, en la línia que apuntes d’acord amb Nietzsche.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.