Josep Pastells

No tinc el costum de mirar futbol, però el dissabte vaig tenir l’oportunitat de seguir el final de l’Espanyol-Barça. Quan vaig arribar davant la tele creia que només faltaven tres minuts, però el meu pare em va aclarir que s’allargaria perquè hi havia hagut alguns incidents. No em va comentar res més i vam viure amb intensitat l’últim tram del partit fins a celebrar amb un entusiasme relatiu el gol in extremis i de penal de Messi.

L’endemà, quan anàvem amb en Pol al cinema, vam sentir a la ràdio del cotxe que s’havia produït un llançament de bengales i que els Mossos no havien intervingut per evitar un mal major. El meu fill, d’onze anys, va exclamar:

-Per evitar un mal major? Que no l’havien fet prou grossa, ja?

Li vaig donar la raó. Semblava absurd, sense cap lògica aparent.

-De tota manera, hem de suposar que els Mossos ja saben què es fan – vaig afegir, després d’un breu diàleg sobre la inoperància o passivitat policial.

I aquest matí, ja amb més calma, he pogut llegir que, efectivament,  el responsable del dispositiu dels Mossos d’Esquadra en el partit que es va disputar a Montjuïc, Josep Saumell, defensa que la policia catalana no intervingués després del llançament de bengales per part dels Boixos Nois, ja que hauria pogut generar “un mal major”. Convençut de trobar una explicació raonable he continuat llegint. Després de repassar la filmació dels fets, Saumell confirma que durant el trajecte en què els seguidors radicals van ser conduïts a l’estadi ja van llançar bengales, però no es va intervenir perquè “totes les que es tiressin pel camí no entrarien al camp”. Ho heu llegit bé: perquè “totes les que es tiressin pel camí no entrarien al camp”. Tant li fot, on anessin a parar. L’important, pel que sembla, era que no entressin al camp. Una lògica tan implacable com inquietant. Fora del camp, que facin el que vulguin, podríem deduir sense exagerar gens ni mica. Encara n’hi ha més. Saumell afirma que, poc abans d’entrar a l’estadi, es va produir un enfrontament entre seguidors dels dos equips, amb llançament d’objectes i bengales. Segons apunta, els efectius de seguretat de l’Espanyol van poder veure que els seguidors radicals havien encès bengales. També recorda que “ells són els responsables” de supervisar els objectes que no poden entrar al camp. Amb tot, assegura que el registre efectuat als seguidors va ser “molt correcte” i que la seguretat de l’equip blanc-i-blau va prendre totes les mesures. Malgrat això, Saumell lamenta que els seguidors radicals aconseguissin amagar les bengales. L’inspector afegeix que, després del registre de la seguretat privada del camp, els Mossos també van escorcollar alguns seguidors, però “de forma més selectiva”. Selectiva potser sí, però efectiva ja no sé si tant, afegeixo jo. Això sí, Saumell assenyala que una vegada iniciat el partit els Mossos van detectar “possibles bengales” en mans dels seguidors radicals, per la qual cosa es va monitoritzar i controlar aquestes persones. Amb tot, es va decidir no actuar “buscant el moment idoni”. El moment idoni? Quan? Quan una bengala aterrés a l’ull d’algun aficionat? Quan els mals fossin indiscutiblement majors? No sé què en pensarà el conseller Saura, però crec que no seré l’únic que opina que els Mossos haurien pogut fer alguna cosa més. Que haurien hagut de fer alguna cosa més. Això sí, Saumell destaca que anteriorment ja havien retirat de la grada on eren els Boixos Nois una pancarta que deia “Barcelona neta de periquitos”. Perfecte. Aquella pancarta sí que era perillosa i, sens cap mena de dubte, podia ser qualificada de mal major. Molt bé, Saumell, molt bé. Excel·lent, Saura, excel·lent. Conceptes sòlids i raonables. Eficàcia i coherència en la seva màxima expressió.

El governador republicà de Califòrnia i ex actor en pel·lícules d’acció on els seus músculs tenien força més preponderància que les dots interpretatives, demostra en una entrevista a Der Spiegel, reproduïda ahir per El País, que quan vol parlar clar, o quan parla sense pensar-s’hi massa, no té pèls a la llengua. A la pregunta “Ha comès Obama un error en elegir Joseph Biden en lloc de Hillary Clinton per a la vicepresidència?”, Arnold respon: “Crec que no. Si s’haguessin presentat junts un negre i una dona, el risc hauria estat excessiu”. Podria ser un acudit fàcil, on el toc masclista es combina amb el racista per provocar alguna riallada estúpida, però no, no és cap acudit. Arnold parla seriosament. I potser adonant-se que la frase que ha sortit de la seva boca no és una de les més encertades que haurien pogut sortir de la seva boca, afegeix tot seguit: “Independentment d’això, Clinton també hauria estat una bona elecció pels divuit milions de votants que representa”. Sensacional. Més directe i pragmàtic, impossible. Encara sort que unes preguntes abans havia respost que “en aquest país ja no es fan distincions per motius de raça o sexe”, o que “és un  progrés històric que un negre i una dona hagin aconseguit arribar tan lluny”. Han arribat lluny, sí, però si es presentessin junts el risc seria excessiu, no, Arnold? És a dir, el país potser està preparat perquè un negre sigui president, però de cap manera suportaria que una dona fos vicepresidenta. O potser a l’inrevés tampoc funcionaria, no? Podria donar-se el cas, símptoma evident de progrés, que una dona fos presidenta, però de cap de les maneres podria admetre’s que el vicepresident fos negre. I ja no vull ni pensar què passaria, o què pensaria Arnold que passaria, si es proclamés presidenta una dona negra i tingués la barra d’elegir vicepresidenta una altra dona negra. Dubto que el governador californià pogués resistir no ja una realitat, sinó un somni, en el seu cas un malson, d’aquesta mena. Segur que acabaria preguntant-se: aquest és el progrés que volíem?, què hi faig aquí?, per què vaig abandonar Àustria a la recerca del progrés sense ni tan sols sospitar que era fosc i femení?

Ja fa uns quants anys que, per raons que no vénen al cas, visc a Getafe, una ciutat de prop de dos-cents mil habitants que, ufanosa, s’autoproclama “capital del sud”. L’alcalde, el socialista Pedro Castro, presumeix sempre d’haver situat Getafe a la primera línia de les ciutats espanyoles i posa com exemple el club de futbol, que ja porta cinc anys a primera divisió i rep una important quantitat de diners de les arques municipals.

Molt bé. Em sembla perfecte que el futbol sigui una de les referències i rebi part de les atencions. Però deixa de semblar-m’ho quan descobreixo que a l’estació de tren del barri on visc només s’hi pot accedir a peu si poses en risc la teva integritat física. Sí, hi ha voreres, però arriba un moment en què s’acaben i per continuar caminant per algun lloc on no puguin atropellar-te cal saltar la tanca d’un pont i creuar dues carreteres. De fet, he de confessar que hi ha una altra alternativa, però cal caminar un quilòmetre més i, sí, efectivament, també arriba un punt en què s’acaben les voreres i t’has de buscar la vida entre els vehicles. Si ens posem a la pell de les persones amb cadira de rodes, arribarem a la conclusió que ‘a la capital del sud’ se’ls refot que no puguin arribar pels seus propis mitjans a l’estació de tren. Podria trobar molts més exemples que segur que tindrien equivalents a moltes altres ciutats al sud o al nord de l’Ebre, però explico aquest perquè m’hi he fixat mentre tornava del taller on he dut a reparar el cotxe. On vull arribar? A dir el que molts pensem: que la majoria dels polítics treballen de cara a la galeria però s’obliden de facilitar-nos les qüestions essencials, que ven molt més un equip de futbol a primera (o a segona, tant se val) que garantir els serveis bàsics als ciutadans. Ja està.

Sembla ser que les persones que tenen psoriasi (una patologia de la pell que l’Enciclopèdia Catalana defineix així: “Dermopatia crònica caracteritzada per la presència de lesions eritematoses de mides diverses, arrodonides i circumscrites, recobertes per escates de color blanquinós”) no poden ser mossos o mosses d’esquadra. L’argument és ben senzill: la psoriasi pot considerar-se una “marca identificatòria” que es considera “causa d’exclusió definitiva”.
 

Els afectats qüestionen que aquesta exclusió sigui constitucional i, per si de cas ho fos, remarquen que “els nous tractaments no deixen rastre a la pell i, per tant, els agents no podrien ser identificats”.

Eczemes, tatuatges “visibles amb l’uniforme reglamentari” i cicatrius “que puguin comprometre la funció policial” són altres causes d’exclusió mèdica, sempre amb l’argument que els agents no han de poder ser reconeguts per les seves característiques físiques. Com és obvi, el llistat de malalties o defectes físics que impedeixen que una persona pugui accedir als mossos és molt més ampli, però ja es tracta d’altres qüestions (problemes de visió, oïda, depressions, alcoholisme…) que en principi no tenen res a veure amb la possibilitat que els policies puguin ser identificats.

Suposo que tenen les seves bones raons, però m’ha cridat l’atenció aquest interès en què “els agents no puguin ser identificats”. Deu ser, suposo, per evitar represàlies dels malfactors que detenen. I sí, admeto que una persona amb taques a la pell és més fàcil de reconèixer que una que no té taques, però vaja, posats a uniformitzar-ho tot haurien d’impedir entrar al cos, per exemple, als que tenen més de vint pigues a la cara, als d’ulls blaus o, amb més motiu encara, liles, als de més de metre noranta, als que posseeixen una veu massa estrident o excessivament greu o, per què no, als que gesticulen en excés. Si algú em vol ajudar a fer una llista més completa, endavant. Cap esforç serà massa gran si es tracta de vetllar per la seguretat dels mossos.

Tot i que al País Basc hi ha un precedent, el seu àmbit de competència és més reduït que el del conveni signat ahir per la Fiscalia i el Col.legi de Metges de Madrid. A partir d’ara, les persones que agredeixin un metge al centre de l’imperi podran ser condemnades a cinc anys de presó. Diuen que les agressions han augmentat de forma exponencial durant els darrers anys, encara que la majoria no han estat denunciades. I també sembla ser que el perfil de l’agressor coincideix amb el del maltractador, potser perquè al sector sanitari hi treballen més dones que homes.

Em sembla una mesura correcta i necessària, perfectament imitable pel Col.legi de Metges de Catalunya. No es pot permetre que t’insultin, amenacin, intimidin o agredeixin amb una absoluta impunitat. Cal combatre aquestes actituds amb tota la fermesa que permeti la llei. I cal fer-ho pertot arreu, no només a Madrid. I no només quan es tracta d’atacs a metges, és clar. No he vist que diguin res dels auxiliars d’infermeria, per exemple. I què passa amb tots els altres professionals que també treballen de cara al públic i es veuen sotmesos a tot tipus d’agressions físiques o verbals? Per què es dóna més importància a l’atac que pateix un metge que al que pateix, per posar un cas semblant, una funcionària d’un centre d’atenció a drogoaddictes?

Es tracta d’un nou cas de greuge comparatiu? Em temo que sí. Sembla ser que les autoritats estableixen, ni que sigui mentalment, unes categories professionals que, en funció del seu prestigi, mereixen més o meny atenció, fins i tot quan es tracta de preveure situacions de risc o combatre els malfactors. Diuen que tots som iguals davant la llei. Encara s’ho creu algú?