Josep Pastells

Mai no m’he empassat que amb quatre reunions es pugui canviar el món, però suposo que les cites d’aquesta setmana gran (el G-20, la cimera de l’OTAN, la trobada bilateral entre Estats Units i Europa i la d’Obama amb el món musulmà) podrien tenir alguna conseqüència en les nostres vides. 

D’entrada, sembla evident que l’OTAN s’ha convertit en una institució obsoleta. Per tant, cal replantejar-se seriosament el concepte de defensa i, sobretot, abandonar la idea d’Occident contra el món.

Filosofia del pragmatisme

La trobada de Barack Obama amb Europa i el  món musulmà es guia, crec, pels valors fundacionals de l’Amèrica contemporània. Com escrivia ahir Josep Ramoneda a El País, es tracta de cercar els arguments “en la tradició filosòfica del pragmatisme, que pren les seves decisions a partir del reconeixement de la realitat i de la capacitat de transformar-la, i no per la imposició d’un projecte amb voluntat d’absolut”.

No a la guerra

En el cas dels musulmans, és evident que Obama no té cap interès a declarar guerres. Ho demostren les vies de comunicació obertes amb l’Iran, que sembla que ha deixat de ser el dimoni, i amb els talibans, a qui voldria integrar en un procés afganès en què ja no es parla de victòria militar, sinó de reconstrucció de l’Estat.

Frustració assegurada

Els països europeus, això que entenem per Europa, es presenten a la cimera del G-20 sense acabar d’articular un poder conjunt real. En temps de crisi, en qualsevol temps, el que esperen els ciutadans és que els dirigents naveguin en la direcció correcta, però sembla que tots tenen brúixoles diferents i, en conseqüència, no es posen d’acord sobre el rumb a seguir. Passi el que passi aquesta setmana, l’únic que tenim assegurat és la frustració, qui sap si la depressió. I és que no tinc gens clar que els dirigents s’entenguin amb el poder financer, principal responsable del desastre. I suposant que entre tots acabessin decidint cap on cal anar, tampoc serà tan senzill canviar en quatre dies els hàbits adquirits durant tants anys.

Espanya, irrellevant

Una altra qüestió, més anecdòtica, és el paper d’Espanya en aquesta setmana gran. Em quedo amb una frase de Henry Kamen a El Mundo:  “El paper d’Espanya en tot això no es posa en dubte perquè, senzillament, Espanya no té paper”. Per molt que Zapatero vagi repetint que “Espanya és la vuitena potència econòmica del món”, la veritat és que ni tan sols és membre de ple dret del G-20. Això sí, Zapatero és un dels impulsors de la peculiar proposta d’una Aliança de Civilitzacions. Obama fa veure que li sembla una gran idea, però el que de debò l’interessa és establir relacions amb Turquia.