Josep Pastells

El lingüista i filòleg Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, està treballant en la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que actualitzarà la de Pompeu Fabra. Solà, una de les persones que millor coneix la nostra llengua i els perills que l’assetgen, declarava ahir al diari Público que “la classe política mai no s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà i la situació es degrada cada cop més”.

El catedràtic lleidatà lamenta que “en lloc de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en lloc d’admetre-ho i posar els mitjans per superar-ho, ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central”. Ell, però, té molt clar que “només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que sigui, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per defensar també la teva llengua”.

“Ja no ens enganyen”

En aquest sentit, Solà afirma que “ja no ens enganyen amb la propaganda televisiva i les estadístiques que diuen que el català es recupera. La percepció dels ciutadans no és aquesta, ens adonem que tot és una mentida”.

Situació lingüística podrida

Què cal fer? El lingüista de Bell-lloc d’Urgell opina que la classe política “ha de plantar cara. I l’Estat espanyol, ser plurilingue d’una vegada”. El problema, com bé sap Solà, és que teòricament ja és plurilingüe, però en realitat no acaba de ser-ho. Per exemple: si vius o treballes a Madrid i xerres en català per telèfon és molt probable que et mirin malament o et deixin anar alguna impertinència. A mi m’ha passat unes quantes vegades i, per descomptat, he continuat xerrant en català, però m’emprenya que s’emprenyin per una situació que hauria de ser ben natural. De vegades, si et trobes amb algú que sembla raonable, intentes fer-li veure que el català és la teva llengua materna, que penses en català, que quan parles en català no ho fas amb cap mala intenció. I sovint et donen la raó, però el fet d’haver-ho d’explicar, d’estar justificant una conducta que ni caldria justificar, fa que entenguis que la situació lingüística està podrida.

Cap reconeixement social

El problema, Solà el diagnostica molt bé, és que “tenim una llengua que socialment no és reconeguda a Espanya. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran malament”. El problema, insisteix Solà, “és que portem segles rebent el missatge que la única llengua de veritat és el castellà i l’única pàtria de veritat és Espanya”.

Ignorància

Recordo que fa quatre o cinc anys, quan treballava en un setmanari madrileny, vam rebre el currículum d’un noi que, entre els seus mèrits lingüístics, especificava que dominava el català. Recordo també el comentari despectiu d’una companya: “El català? Però si no és una llengua!”. Com que vaig saltar d’immediat (només ho faig quan no hi ha més remei, en cas contrari em passaria el dia barallant-me), va intentar matisar-ho: “Sí, potser sí que és una llengua, però és una llengua romànica”. I? El fet de ser romànica li resta algun mèrit, potser? O és que el castellà no és també una llengua romànica?, vaig preguntar. No recordo com va acabar la discussió, però sí que tinc gravada la seva mirada de perplexitat, com si estigués parlant amb un marcià que intentava vendre-li l’aire que respirava.

L’única solució

La sortida ideal, ja ho sabem, seria la independència. Però mentrestant (un mentrestant que pot ser tan irònic com vulgueu o, si ho preferiu, pot néixer de la confiança en un futur millor) caldria “tenir una concepció política no subordinada d’aquest país”. Ho diu Solà, que parla de “fórmules intermèdies tan dignes com la independència”. I posa l’exemple de Suïssa, Canadà o Bèlgica, “països on la situació lingüística no està tan podrida com aquí”.