A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

L’IRIS, irisadament, s’escapa de nou… controladament

És un agapornis que es fa estimar, i que ja ha canviat uns quants cops de casa. Quatre, que sapiguem. La temporada més llarga, que ha durat uns quants anys, he pogut compartir-lo. Ara només el veig de tant en tant, i no presencialment en la majoria dels casos, però sempre em serà adorable…

El vam conèixer del tot sobtadament, quan va entrar una xafogosa tarda de juliol per l’ampli finestral que dóna al nostre balcó de l’Eixample barceloní. Es devia sentir atret pel vívid cant del Charlie, l’agapornis que teníem aleshores. Un Agapornis personata a qui jo ja havia dedicat un post l’any 2011 http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=209808

Ell és, en canvi, un Agapornis fischeri.  A més de seduït per un so amic, també devia estar una mica famolenc i, segons com, desesperat pel fet d’haver fugit, suposo que per un descuit, d’alguna gàbia de l’entorn. Durant alguns dies, aquesta peculiar espècie de lloros pot intentar defensar-se a la intempèrie,  però no ho deu tenir gens fàcil per a sobreviure, perquè els seus exemplars nascuts en captivitat no hi estan massa acostumats, i altres aus més poderoses poden atacar-los.

Sigui com sigui, en presentar-se al nostre balcó devia signar la seva sentència de vida. Va tenir sort, doncs, i des d’aleshores, la fortuna, en general, li ha somrigut força…

Ben aviat, la meva filla Júlia -la de la foto adjunta-, que en aquells anys estudiava Biologia per tal d’esdevenir ornitòloga i ja ho ha aconseguit, va posar-li per nom Iris.  I és que l’ocellet té un plomatge, com podeu veure, fet d’una àmplia i bella gamma de colors, com de fet correspon al conjunt de l’espècie. Jo aviat li posaria un sobrenom carinyós, aga, amb què també anomenava al Charlie.

Potser sabreu que els agapornis viuen sovint en parella, tot i que no sigui ben bé obligatori. Per això, vam intentar de seguida emparellar els dos animalons, dels quals el Charlie és el de cap més fosc.  Però no era fàcil, perquè l’Iris, a qui la intempèrie forçosa devia haver tornar una mica assilvestrat, picava sovint el més que pacífic Charlie, i això, és clar, no podia ser…

Davant la dificultat, vam proposar-li a la meva sogra, la Patrocini, que l’acollís al poble on  vivia aleshores, Santpedor, ben conegut per haver-hi vist la llum el Pep Guardiola, una altra au que -sense trair el seu cor culer– va provant distintes gàbies, diferents nius. L’Iris va estar-se, doncs, al cor del Bages, uns quants mesos. Precisament, a l’entorn del poble hi ha anat a parar l’ànima del Charlie. I per què, direu, i si és que els ocells tenen ànima?

I és clar que en tenen -consciència, sensacions, sentiments…-, com tots els animals vertebrats i d’altres que no ho són. Doncs bé, el pobre Charlie, que estava cada cop més delicat, va contraure un càncer que ràpidament va esdevenir metàstasi. La Júlia va decidir enterrar-lo, doncs, a la rodalia de Santpedor. Del seu cos en deu quedar poca cosa més que un lleu polsim, però l’ànima -també esdevinguda memòria nostra- s’escampa, des del Bages català, pels confins de la Terra i per l’espai sideral. Metàfora, si voleu, de la vida animal, els vols de les aus, la força de la natura, els rituals de la vida i de la mort, la dansa dels somnis…

Però no levitem tant. Tornem a Catalunya i al seu Cap i Casal. I és que l’aga Iris, irisadament, va volar de nou, controladament, a Barcelona. I aquí s’hi ha estat uns quants anys, civilitzant-se cada cop més. La Júlia l’ha cuidat molt, i jo he procurat amanyagar-lo tant com m’ha estat possible, de la mateixa manera que la Laia, la meva filla enginyera. Tot i que ella n’ha gaudit menys, sobretot pels anys que va passar a Alemanya, des d’on sovint contemplava l’ocellet per skype. Al seu torn, la meva dona, la Maria P., ha procurat tolerar-lo tan bé com ha pogut, tot i que, sovint, el cant cridaner de l’Iris se li fes poc tolerable…

L’animaló fins i tot s’ha permès -en ple confinament- una estada d’uns quants mesos amb la Júlia al poble de Matadepera, a tocar de la Mola de Sant Llorenç del Munt que corona aquest sector del Vallès. Fins que ella i el Joan Jordi, el seu company, l’han acollit en un altre sector de la capital -proper a Collserola– i, per ara, en la mateixa gàbia…

A l’aga el veig, doncs, de tant en tant, i no sempre de manera presencial. Però de vegades, quan obro la porta del nostre pis, faig veure que el crido… sabent que no em contestarà, com havia fet sempre. I evoco, això sí, l’agudesa del seu cant, la vivacitat dels seus moviments, l’agilitat de la seva ment, la calidesa de la seva companyia.

Des de les altures on l’Iris ha anat ara a viure, a un nivell constructiu que permet dominar una àmplia panoràmica de l’entorn barceloní, aquesta petita au de plomatge irisat, bec vermell i traces àgils  torna a ser tant o més feliç que abans. Canta, vola, observa, es distreu, gaudeix, s’expandeix… Viu, en definitiva, una vida animal que, sense tenir les possibilitats -ni tampoc les pegues- de la humana, ha de disposar dels mateixos drets, igual dignitat, mateixa llibertat. En la mesura, clar, del que haver nascut en captivitat li permet.

Preservar tots aquests drets, garantir-los, fer-los possibles -per als agapornis i la resta d’exemplars i d’espècies-, no solament constitueix uns dels deures de les dones i dels homes. És, també, el nostre repte en un món on estan mutant, d’una manera cada vegada menys imperceptible, la biodiversitat del Planeta i el seu ordre natural. Si us plau, fem-hi, decididament, alguna cosa!

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.