A la brasa i al caliu

Terrassa, l’antiga Egara -per mi sense accent, sempre!- ha donat i dóna personalitats diverses, però Joaquim Badia, en temps contemporanis, n’és una de ben principal. Per això m’honoro de formar part de la varietat de persones que intervenen en la miscel·lània d’homenatge que se li acaba de dedicar. 

Tal com assenyala un altre egarenc destacat, Salvador Cardús, en el pròleg a l’obra, ens referim a una sòlida trajectòria professional, al llarg compromís social, al consistent suport al món de la cultura o al generós acompanyament a iniciatives polítiques… I poso en darrer terme la profunda consciència cristiana perquè jo, en la meva aportació, no la vaig tenir en compte. Però ara, des del meu agnosticisme, no deixo de veure-ho com una mancança. Meva, no cal dir…

La col·lecció “Els llibres de Terrassa”, que edita la Fundació Torre del Palau   http://www.torredelpalau.org/, ha publicat fa poques setmanes el volum Joaquim Badia i Tobella. Advocat, home de pau i de diàleg. A la portada, per mi insòlitament marítima, s’hi veu la figura del pròcer i s’hi esmenta que es tracta d’un llibre que és obra d’autors diversos.

Doncs bé, d’aquests autors -i autores, no cal dir-, jo en sóc un, i això em complau moltíssim, per més d’una raó. En primer lloc perquè, a la Terrassa de bona part del segle XX i del que portem del XXI, Joaquim Badia ha estat -i, als seus 90 anys, encara ho és- un referent cabdal, indispensable. Després, perquè això em permet novament -des del meu exili barceloní- retrobar-me amb la ciutat, i a fe que maldo per tenir ocasions de fer-ho i, en els pròxims anys, n’hi haurà encara més…

Però no és tan sols una qüestió de retrobament, sinó que un estigui, en aquestes gairebé 250 pàgines, tan ben acompanyat. Perquè al llibre hi ha -a més de referències biogràfiques, articles inèdits, glosses de l’homenatjat i una entrevista del 1978 a càrrec de l’amic Jaume Comellas a l’enyorada revista Al Vent– aportacions de personalitats de la vàlua de Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, o  Feliu Formosa, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres, incloses les de l’actual alcalde de Terrassa i de l’alcaldessa de Matadepera, el poble veí on, al sector de Can Prat, hi viu en Joaquim.

Són, com deia, companyies singulars que continuen amb les aportacions de persones amigues, entre les quals m’honoro de ser-hi. Podem referir-nos, per exemple, a Pere Alavedra, empresari, agent immobiliari i artista; Manuel Ametller, sacerdot, rector de la parròquia de Sant Joan de Matadepera, promotor de l’ensenyament del català i professor meu de llatí, val a dir-ho; Mercè Armengol, professora de català, jutgessa de pau i neboda de l’homenatjat; Joan Busquet, periodista i responsable del PSUC a Terrassa als primers anys 70; Magí Cadevall, cofundador de l’Escola Tecnos i diputat del PSC al Parlament; Josep Caminal, gestor cultural i de comunicació; Josep Casajuana, ensenyant, gestor cultural,  regidor de l’Ajuntament terrassenc i diputat socialista al Parlament català; Joan Casals, organista de la catedral de Terrassa i director, durant quatre dècades, del Cor Montserrat…

…i seguim. Rafel Comes, empresari del tèxtil, erudit i expert en història industrial; Jacint Cuyàs, gerent d’una empresa tèxtil i regidor egarenc per CiU durant tres mandats; Jaume Dasquens, prevere de la parròquia de la Sagrada Família; Josep Espar, polític, advocat, empresari i promotor cultural; Josep-Maria Font, promotor cultural i cívic, director de la Fundació Torre del Palau i qui em va encarregar -gràcies, amic!- de fer la meva aportació; Roc Fuentes, advocat laboralista, regidor del PSUC i diputat al Parlament per IC; Pere Gorina, enginyer industrial i professor de català; Jordi Llonch, periodista; Montserrat Malgosa, directiva cultural; Albert Novellon, artista; Ferran Pont, enginyer industrial i polític democratacristià; Cèlia Ros, militant del Reagrupament Socialista i Democràtic i regidora a Terrassa per ERC; Manuel Royes, alcalde egarenc durant diversos mandats i president de la Diputació de Barcelona; Josep Rull, advocat i polític, avui malauradament pres; Vicenç Villatoro, escriptor i gestor cultural…

Habitualment, quan arribes a algú ben conegut -a Terrassa i a tot Catalunya– com és en Villatoro, és que ja et trobes al final d’una llista, poc o molt llarga i proverbialment valuosa. Respiro i respireu, doncs… Però afegim-hi, encara, les intervencions de la família Canyameres-Sanaüja -en record de l’enyorat Jaume Canyameres– i la del president d’Òmnium Cultural  Jordi Cuixart -escrita, malauradament, des de la presó de Soto del Real-, entre moltes més. I remarquem les intervencions molt actives en l’edició del volum de la periodista Laura Massallé, de l’advocat i exconseller de la Generalitat Oriol Badia -germà d’en Joaquim-, i dels ja esmentats Ferran Pont i Josep-Maria Font.

El llibre disposa d’un nodrit -tant com entranyable- Àlbum de fotografies  que dóna bona idea de la personalitat humana i la implicació social de la personalitat de Joaquim Badia, en les quals hi té un pes remarcable aquest factor cristià que, com us deia al començament, vaig obviar massa en una intervenció de la qual me’n sento, d’altra banda, prou satisfet…

La gent que no sou de Terrassa és lògic que volgueu retenir els aspectes més notoris d’aquest egarenc tan proper com il·lustre. Us en faig la llista:

• El seu pare és assassinat, el juliol del 1936, per sicaris de la FAI al terme de Matadepera, població propera on la família hi havia establert la residència.
• Fa estudis a Barcelona, al col·legi escolapi del carrer de Balmes.
• Estudia Dret a la UB.
• Es vincula a Acció Catòlica.
• Exerceix a Terrassa com a advocat.
• Intervé, a finals de la dècada dels 50, en l’obertura de l’emblemàtica llibreria L’Àmfora, de referència durant anys per als llibres en català.
• A començaments dels 60, esdevé secretari i després president de la delegació terrassenca d’Òmnium Cultural.
• Eleccions espanyoles del 1977: com a militant destacat d’Unió Democràtica de Catalunya, es presenta per la coalició que forma aquest partit amb el Centre Català. Tercer de la llista per Barcelona, no resultarà elegit.
• Advocat al servei de “la Caixa”.
• Membre i directiu de diverses entitats culturals, socials, cíviques…
• 1990: rep la distinció de “Terrassenc de l’Any” i és nomenat magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
• 1996: Medalla President Macià de la Generalitat.
• 2016: Premi Drets Humans, en la primera edició d’aquests guardons, instituïts pel Col·legi d’Advocats de Terrassa.

També cal assenyalar que l’any 1994 havia tingut lloc la donació a la ciutat, per part de la família Badia, de la Torre del Palau, l’únic vestigi que resta a hores d’ara del que havia estat castell palau terrassenc i que veieu a la foto adjunta. Cal dir que tant el Joaquim com l’Oriol, a l’hora de fer la donació, no van tenir pressa, ja que no volien cedir el preuat bé cultural a un Ajuntament de signe franquista…

Grans i assenyalats mèrits, doncs! És per això que, tal com dic en la meva aportació al llibre, és lògic que algú m’aconsellés de passar prèviament pel despatx de Joaquim Badia quan l’any 1976, en plena -i també enganyosa- Transició política, jo vaig ser convidat a anar a veure el comissari de la Policia local per alguna informació realitzada com a primer corresponsal a Terrassa del diari Avui, com també ho havia estat abans d’aquella capçalera vespertina que es deia El Noticiero Universal.

La persona que m’ho aconsellava -i que ara sóc incapaç de recordar- em va dir que el nostre homenatjat “ja haurà parlat del teu cas amb l’alcalde i no t’hauràs de preocupar de res. Simplement, respondre les preguntes que se’ facin, i llestos”.

I així va ser, exactament. Perquè, tal com es diu en el títol del llibre, el nostre home ho ha estat, per damunt de tot, de pau i de diàleg. Gràcies, moltes gràcies, Joaquim, per tantes i tantes aportacions, iniciatives i contribucions personals! Gràcies per haver servit i honorat tant la meva i la nostra Terrassa i, amb ella, tot Catalunya…