LLENGUA DE SIGNES per ajudar a viure
El llenguatge de signes i, entre nosaltres, la llengua de signes catalana beneficien unes persones que no hi senten com la majoria però que també tenen dret, no cal dir, a percebre continguts d’una manera correcta. Per als nois i noies afectats de sordesa i la gent que els envolta, les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa publiquen la col·lecció “Ginjoler”, pionera en aquest camp al nostre país. L’altre dia se’n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d’un tovalló groc descolorit, i la sala d’actes d’una cèntrica llibreria era ben plena d’infants i els seus familiars. Curulla, doncs, de la cultura solidària que procura que el món sigui més humà.
La llengua de signes és el llenguatge gràcies al qual les persones sordes poden establir el canal d’informació que els és indispensable per a relacionar-se amb l’entorn. Si el canal auditiu es correspon amb el llenguatge oral, el de la llengua de signes és visual i espacial. Aquest idioma peculiar té una estructura gramatical pròpia, caracteritzada sobretot pel joc de les mans i per l’ús d’elements no manuals: els moviments dels llavis, de la llengua, de les espatlles, del cap…
En aquesta mena de llenguatge no hi ha -com en l’altre- una llengua universal ni una llengua per cada Estat, sinó que també hi regna, sortosament, la diversitat lingüística. Així, la llengua de signes catalana o LSC és utilitzada, entre nosaltres, per unes 32.000 persones. O sigui, hi ha més de 25.000 usuaris oients -familiars, professors, intèrprets, estudiants…- i, aproximadament, més de 7.000 persones sordes usuàries. Aquest col·lectiu és representat per una ONG ja veterana, la Federació de Persones Sordes de Catalunya, que atén per les sigles FESOCA i que podeu trobar a www.fesoca.org.
La col·lecció de contes infantils il·lustrats “Ginjoler”, d’El Cep i la Nansa edicions [www.elcepilanansa.com], és pionera entre nosaltres en l’adaptació a la LSC. Ja sabeu que, quan a algú se’l veu feliç, se li diu que està “més content que un gínjol”. Doncs bé, aquest és el bon propòsit d’una col·lecció singular, per la concepció i els destinataris. Divendres passat se’n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d’un tovalló groc descolorit, un àlbum -amb DVD incorporat- del qual són autors Miquel Ribas quant al text i Roger Padilla pel que fa a les il·lustracions.
Us puc ben assegurar que amb el món de les persones sordes i el llenguatge de signes no hi tinc cap vinculació més o menys directa. Per sort, és clar. Però la relació amb l’editorial em va dur a deixar-me caure per l’acte de presentació i a comprovar-ne l’èxit, ja que la sala d’actes d’una cèntrica llibreria era plena a vessar.
La coordinadora editorial, Cesca Mestres, que prové del camp de l’educació social, em comentava el bon servei que presta una col·lecció que, en definitiva, ajuda a viure. Comparteixo la seva satisfacció, perquè tot el que contribueixi a què el món esdevingui, després de tants segles, més humà és del tot benvingut. El nostre món -no únicament, però sobretot- és el de les persones, més enllà de la seva identitat, condició i circumstància. Posem-hi, doncs, les eines que el facin més ple.