A la brasa i al caliu

La maçoneria -o francmaçoneria- ha tingut, històricament, una importància  rellevant. També a casa nostra, on, durant el franquisme, fou tan perseguida i avui es troba, sembla, presumptament debilitada. Però l’evolució de les idees -i, en definitiva, del progrés- segurament deu molt a unes persones que han cercat, a la seva manera, el perfeccionament de la Humanitat.

Quina és la vigència dels maçons en ple segle XXI? Des de fora de les llotges, no és tan fàcil saber-ho. La maçoneria continua movent-se entre un secretisme relatiu -tot i que no li agrada ser titllada de societat secreta– i la discreció, però aconsegueix, de tant en tant, l’atenció dels mitjans. Per exemple, la de la revista Tiempo, el número 1.439 de la qual, publicat abans de les festes nadalenques, tenia com a tema de portada el que correspon a aquest titular: “Los masones que aconsejan a Montilla”.
El reportatge de Tiempo constitueix un dels tres encontres recents que he tingut, indirectament, amb la maçoneria, una societat que m’havia atret relativament de més jove. Els altres dos són la visió, ahir mateix, del documental Maçons, els fills de la vídua -nom que fa referència a una llotja determinada- i el fet que m’hagin posat a les mans el llibre La masonería. Una orden iniciática. Totes aquestes produccions culturals fan possible el meu aggiornamento sobre la qüestió.

La revista del grup Zeta informava que l’actual president de la Generalitat va convocar, a començaments de desembre passat, quatre grans mestres -tres cavallers i una dama- de la maçoneria catalana i espanyola. Precisament, un d’ells –Antoni Castillo, del Gran Orient de Catalunya [www.granorient.cat]- és un antic conegut meu. La reunió -amb dinar inclòs- va tenir lloc no pas al Palau de la plaça de Sant Jaume, sinó a la mítica Biblioteca Públioca Arús, un referent maçònic rellevant [www.bpa.es]. 

Segons la font esmentada, Montilla -en un gest que a l’Estat espanyol encara no s’estila- hauria encarregat als seus interlocutors l’elaboració d’un informe anual sobre la situació social de Catalunya. Poc o molt influents des del punt de vista col·lectiu, als mestres maçons i als seus germans i germanes -tot i que la presència de les dones a la maçoneria no sempre hagi estat ben vista- se’ls ha girat prou feina…

Pel que fa al documental de Santiago Lapeira que encara podeu veure en una de les cinc sales del cinema barceloní Alexandra, trobo que té un interès relatiu. Sobretot, perquè em sembla que no aconsegueix dissipar del tot els dubtes raonables que molta gent pot tenir sobre la vigència actual de la maçoneria, present dins la nostra societat però qui sap fins a quin punt si prou eficaç. El món del segle XXI és, no cal dir, tan complex!

I, en relació al llibre La masonería. Una orden iniciática, de Florencio Serrano -mestre maçó- i Francesc Xavier Altarriba (La Esfera de los libros, 2006), tot just n’he fet una lectura en diagonal a l’espera de ficar-hi més la banya. Paga la pena, tanmateix, tenir en compte la definició continguda a la pàgina 108: “La maçoneria -tradueixo de l’original- és una eina per a la transformació i perfeccionament integral de l’ésser humà, mitjançant un mètode iniciàtic que fa servir principalment els símbols i les al·legories”.   

Al llarg dels anys, he tractat alguns maçons i he estat convidat, en algun moment, a fer-los costat d’una manera més estreta. No m’he decidit mai a fer el pas, en bona part perquè la simbologia i els rituals maçònics em carreguen una mica. Això no vol dir que no simpatitzi amb uns ideals -i les actuacions que se’n puguin derivar- que han influït en què el món i les persones siguin, em sembla, una mica més ufanosos. 

Si, com a bon agnòstic, no comparteixo -però la respecto- la idea de Déu, em resulta tant o més complicat creure en el presumpte Gran Arquitecte de l’Univers que proclamen la majoria dels maçons -però no pas el Gran Orient de França [www.godf.org], per exemple.  Tanmateix, els valors ètics, humanistes i il·lustrats -cívics, per damunt de tot- que la francmaçoneria propugna crec que sempre ens interpel·len, i, si un dia no fos així, malament rai… 

Maçons o no, segur que molts i moltes podem -podeu- sentir-nos orgullosos de compartir alguns ideals amb referents tan distingits com -entre molts d’altres- Mozart, Tolstoi, Antonio Machado, Fleming, Liszt, Tagore, Ramón y Cajal, George Washington, Duke Ellington, Jaume Aiguader, Valentí Almirall, Josep Andreu i Abelló, Rossend Arús, Víctor Balaguer, Martí Barrera, Aurora Bertrana, Teresa Claramunt, Josep Anselm Clavé, el president Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, Francesc Ferrer i Guàrdia, el president Josep Irla, Anselmo Lorenzo, Jaume Miravitlles, Andreu Nin, Francesc Pi i Margall, el general Joan Prim, Manuel Serra i Moret, Emili Vendrell, Jordi Ventura, Rafael Vidiella…

I trec expressament de l’ordre alfabètic el gran fotoperiodista que va ser Agustí Centelles per lamentar que el seu nom, els darrers temps, hagi estat patètica notícia i no pas, precisament, per la seva filiació maçònica… 

Discrets, secrets fins a un cert punt i, en tot cas, presents en el món d’avui, els maçons han contribuït amb perseverança a què la vida sigui més digna de ser viscuda. Mai els ho agraïrem prou.