Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Repassant els apunts d’aquest Bloc que parlen del meu pas com a client per les barberies al llarg de la meva vida destaco aquest de l’any 2020 (amb el Paulo, el meu barber d’ara) i també aquest altre del 2006 (amb els dos germans barbers que, com vaig explicar en l’apunt anterior, uns anys després se’m varen destapar com a feixistes indesitjables, i passeu-me la redundància).

Quan l’altre dia vaig anar a fer la meva xollada bimestral a cal Paulo vaig adonar-me d’unes quantes novetats: el portal d’entrada de la botiga estava pintat amb un flamant color blanc i, a dintre, es percebien alguns canvis en el mobiliari: una de les tres cadires havia desaparegut i de les dues que quedaven, una era nova de trinca, d’aquelles que semblen de dentista; el moble que fins ara tenia a l’entrada per rebre els clients havia passat al racó on abans hi havia la cadira eliminada i s’havia convertit en una senzilla barra de bar amb una cafetera de càpsules a disposició de la parròquia; i a l’entrada, el moble que acollia la caixa, l’agenda amb les hores reservades, l’ordinador portàtil i el telèfon era també nou de trinca.

Mentre em pelava vaig felicitar l’amic Paulo pels progressos i perquè em semblava que malgrat competències dels barbers ‘modernets & fashion’ del barri havia consolidat merescudament una clientela fidel i nombrosa que es rendeix a la seva habilitat en l’ofici.

Com em passa sempre que tinc la impressió de trobar-me davant d’un bon professional, de seguida em vaig interessar pels detalls de la seva feina. Començant, és clar, per les tisores, l’eina bàsica, i així va ser com vaig assabentar-me que s’han d’agafar amb els dits polze i anular en els dos forats i el dit petit ajustat a una espècie d’apèndix que tenen per tal que el control de la mà en el moment del tall sigui precís i segur.

Després va ser el torn de preguntar per les pintes, la navalla d’afaitar (i la goma de color negre amb què els barbers posaven a punt el tall quan jo era petit) i, com no podia ser altrament, vàrem acabar remetent-nos als temps antics en què el barber anava de poble en poble afaitant barbes, fent sagnies i traient queixals. Una feina que al seu país d’origen –Portugal– el Paulo havia vist fer encara al seu avi.

Va sortir a la conversa també el símbol giratori de tres colors -vermell, blanc i blau- que ha esdevingut reclam universal de les barberies -que, naturalment, és ben present a la seva botiga- i em va explicar una història que coincideix gairebé fil per randa amb aquesta que trobareu aquí o aquesta altra d’aquí.

En acabat, vaig pagar (preu especial pels jubilats, a més a més), vàrem ajustar agendes per d’aquí a seixanta dies i ens vàrem conjurar a seguir la conversa a la propera.

I mentrestant, anar fent i criant pèl…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!