A la brasa i al caliu

SETEM (Servei Tercer Món) és una altra de les ONG a les que pago quota. En general, aquests descàrrecs de consciència no surten tan cars, i si ho mires més en positiu saps que ajudes causes molt solidàries per qüestions de fons ben difícils d’eradicar si globalment -i culturalment- no hi ha un gran canvi.

L’anomenat -clàssica i tòpicament- Tercer Món no es troba únicament a la cua per les xacres derivades del colonialisme, diguem-ho clar. El que sí que és evident és que des de latituds diguem-ne més temperades hem explotat aquests països tant com hem pogut. Ara hi ha força gent que vol ajudar-los -sempre serà poca-, amb les ONG com a punta de llança.
SETEM [www.setem.cat] té els seus orígens en l’Escola Pia, els escolapis que -a Terrassa en el meu cas- em van donar educació des de la classe dels caganers fins a les portes de la universitat. Cal dir que en guardo un bon record, i per això ja fa força anys que em vaig adherir a una de les seves iniciatives més reeixides en l’ordre social i internacional. 

L’any 2008, SETEM va celebrar el seu 40è. aniversari -va néixer el mític 1968, doncs- ben consolidada com una ONG de referència a Catalunya -i més enllà- en l’àmbit de les relacions Nord-Sud, el comerç just, els drets del treball als països meridionals, el turisme solidari, el consum responsable, les finances ètiques… Qüestions totes elles sotmeses al desgast que comporten les crisis econòmica, financera, alimentària, política, ecològica, política… del nostre món.

Els continguts del web, de disseny un pèl atapeït, són prou explícits i m’estalvien d’apallissar-vos molt, com acostumo a fer. Només diré que, en la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària (eufemisme de la Fam) que té lloc  aquests dies a Roma -amb absència notòria de caps d’Estat-, s’ha constatat que cada dia moren al món uns 17.000 nens i nenes a causa de la gana, a banda les moltes altres misèries que colpeixen els anomenats -un altre eufemisme- països en vies de desenvolupament.

Quotes a banda, en els ajuts solidaris sempre t’has de regir per la confiança o, ras i curt, per la bona fe. Per exemple, ¿com sé que unes sabates usades -però no gens destrossades- que he donat fa uns dies aniran a parar realment a un africà mancat de recursos i no a qualsevol buròcrata, militar o reietó de torn? En aquest cas, SETEM no hi té res a veure, però sí Kiwi i la fundació que impulsa l’impulsiu -valgui la redundància- Samuel Eto’o [cliqueu
http://www.shoeaid4africa.com/es/collectingpoints/index.html]. 

A mi, donar les sabates em serveix per a descarregar-me la consciència un cop més. Prou que sé que els voluntaris i les voluntàries vinculats a ONG van molt més enllà. Aquestes persones -noies i nois, homes i dones- implicades activament en organitzacions i projectes solidaris potser em diran -em direu- tebi; o frívol, fins i tot. I no. Em revolto, ni que sigui sense abandonar la meva comoditat burgesa, contra un món que no he deixat de trobar profundament injust. 

No cal dir que els occidentals, sovint, han -hem- encès la metxa damunt la brasa de profundes rivalitats de tipus ètnic, social, tribal, econòmic, de gènere… Sigui com sigui, crec que no hem d’assumir necessàriament tota la culpa, sinó només una part. Mireu, si no, la intrahistòria i l’evolució africanes recents i més antigues i també la trajectòria i els costums de diversos pobles d’altres continents.

Arreu del món hi ha psicologies col·lectives ben distintes, però la crueltat ens colpeix de manera transversal. Més val, doncs, que ningú no tiri la primera pedra i que, com a gent acomodada que som -uns més que d’altres, òbviament- no ens desentenguem d’unes regions del planeta que treuen i treuran sang per tantes ferides…

I ajudem, sisplau. Via SETEM o moltes altres ONG fins i tot, en algun cas, corruptes, però no habitualment.