A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

GARBO: del documental a la ficció?

General

Sento per la ràdio que Garbo. L’espia (L’home que va salvar el món) està tenint un èxit important. Com que l’he vist només fa unes hores als Méliès Cinemes, no cal dir que me n’alegro. En primer lloc, pel director d’aquest interessant film documental, el gironí -i fins ara productor- Edmon Roch, l’opera prima del qual suposo que tindrà continuïtat.

Potser ja sabreu que Garbo és l’àlies d’un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial, el barceloní Joan Pujol Garcia. I és que aquest heroi gairebé llegendari, agent doble al servei dels britànics i també, fingidament, dels nazis -que el coneixien per Arabel-, va fer creure a l’exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia per part dels aliats no era realment important. Només havia de ser una simple maniobra de distracció -a l’espera d’un hipotètic atac principal al Pas de Calais- i no la gran invasió que contribuiria decisivament a precipitar la fi del conflicte.

Ara que tenim a l’abast el documental sobre el personatge, potser seria l’hora d’intentar produir-ne un film de ficció que el situés, molt més encara, en la memòria col·lectiva.    

A la vida contemporània catalana hi ha un Pujol emblemàtic: l’expresident de la primera institució del país. Hi ha també un músic de l’antic Grup de Folk que es diu, ves per on!, Jordi Pujol. I hi havia, si més no, Joan Pujol Garcia (Barcelona, 1912 – Caracas, 1988), més conegut com a Garbo per les seves grans dots d’actor, que en un espia professional poden esdevenir molt importants.

Rodat majoritàriament en anglès i català, el documental d’Edmon Roch -amb qui vam coincidir a començaments dels anys 90 al desaparegut setmanari Set Dies d’Actualitat, en el qual ell hi feia la crítica cinematogràfica i jo n’era el redactor en cap– ha obtingut una rebuda esplèndida a la prestigiosa Mostra de Cinema Documental Amsterdam i té bones perspectives de ser venut a distribuïdores i televisions europees. A més, ha estat guardonat amb el Giraldillo de Oro al millor film documental en el recent Festival de Cinema Europeu de Sevilla.

Segons el seu director, “tot allò que envolta la Segona Guerra Mundial, i especialment aquells episodis no resolts o envoltats d’un alt grau de misteri com aquest, continua sent un material que genera expectatives des del punt de vista cinematogràfic”, ha declarat Roch -també expert en cinema bèl·lic- a la nova i interessant revista DeCine

És per això que jo, que no em considero necessàriament un cinèfil, goso pensar que Garbo dóna per a més que un documental, tot i que aquest estigui ben fet. El personatge i el seu entorn són prou interessants per a ser traslladats a la ficció, qui sap si en forma de pel·lícula o de minisèrie televisiva. Si aneu a veure el rigorós treball d’Edmon Roch als Mèliés o al Verdi potser creureu el mateix.

No cal dir que m’agradaria que l’hipotètica futura producció fos catalana i, si pot ser, en versió original en català. És clar que, després d’haver llegit el tema que obria ahir dimarts la secció de “Cultura i espectacles” de l’Avui “La V.O. catalana, a l’UVI”-, sigui com per posar-se a plorar, ja que les pel·lícules rodades en la nostra llengua han tingut menys de l’1% dels espectadors de Catalunya durant el 2009… Confio que la futura llei del cinema anunciada pel nostre Govern -i tant posada en qüestió des d’alguns sectors- serveixi per arreglar mínimament la situació.

Mentrestant, sort que el full de serveis de Joan Pujol Garbo -protagonista, per a algun crític, de “la increïble història d’un mentider compulsiu”transcendeix clarament el seu origen nacional. Si cal, doncs, que directors, productors i guionistes d’altres cultures engrandeixin, encara més, la força del mite.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.