A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“LEGGINS” a dojo… per tot l’hivern

General

Amb els freds hivernals, els leggins han estat plenament de moda. Els senyors hem pogut percebre les cames de les senyores -sobretot de les joves- d’una manera diferent, prou estilitzades i interessants. Ja se sap que les modes, particularment les femenines, duren poc, i l’encert d’una temporada pot esdevenir desencert a la següent.

Gràcies a aquests pantalons tan ajustats, majoritàriament de color negre, sembla que la minifaldilla hagi tornat per places i carrers, però d’una manera discreta. Tot i que no tan rotund, l’efecte és força similar. Elles es fan mirar, doncs, però el més important és que cada cop són -sou- renovadament admirables i atractives més enllà del físic, i aquesta és una tendència sostinguda -si més no a Occident- que un voldria irreversible.

Sembla que la primavera comença a albirar-se quan ja falten poques setmanes perquè s’acabi un altre hivern, que ha estat força fred i singularment humit. Però, pel que fa a la moda femenina, aquest ha estat l’hivern dels anomenats leggins, o així ho he vist.

Ho ha estat fins al punt que la percepció de les cames de les noies trobo que no és ben bé la mateixa. I és que n’hem observat moltes d’enfundades, bàsicament en negre. Com si fos una manera més ferma d’anar per la vida, segura i gràcil alhora…

Hem vist leggins usats, bàsicament, com a pantalons. D’altres, sota pantalonets curts. I també, a manera de mitges, sota les faldilles. És la versatilitat que té aquesta peça de roba, que permet -suposo que és novetat- que les senyores portin faldilles i pantalons alhora, amb la qual cosa sembla que la minifaldilla hagi tornat, però d’una manera no tan agosarada.

Des del punt de vista masculí, tenim, sortosament, nombroses -i a voltes esplèndides- ocasions d’admirar l’altre sexe per l’efecte físic. Però jo diria que l’esperit dels temps fa que aquesta admiració hagi d’anar molt més enllà, fins que es consolidi d’una manera irreversible. A Occident, si més no, perquè ja se sap que, en matèria de valors, el món, en el seu conjunt, no va ben bé com voldríem…

I ja se sap, també, que hi ha homes i homes… Però va avançant, progressivament, tota una tendència paritària que té encara molt camí per córrer. I que ve de més lluny del que jo mateix em creia. Ho vaig descobrir fa uns dies en llegir un interessant article -com tants dels seus- d’Ignasi Aragay  al suplement cultural de l’Avui del 18 de febrer.   

El text s’intitula L’amiga de Montaigne, i fa referència a l’escriptora francesa Marie de Gournay (París, 1565-1645), que ha passat a la història més com a persona vinculada al gran pensador que no pas com una autora amb mèrits propis. Que els deu tenir, si pensem que l’editorial Adesiara [www.adesiaraeditorial.cat] acaba de publicar un llibret amb la versió catalana de dos textos seus, Igualtat entre els homes i les dones i Greuge de les dones, traduïts per Lídia Anoll, que també en signa la introducció.

L’autora esmentada, a part de poeta i lectora i traductora dels clàssics llatins, va ser una autèntica pionera de la igualtat de gènere. Vegem-ho, per exemple, en aquest fragment que cita Aragay: L’animal humà, mirant-ho bé, no és ni dona ni home, ja que els sexes ni tan sols han estat fets per establir una diferència entre les espècies, sinó solament per a la seva propagació. És en l’ànima racional que resideixen la forma i la diferència úniques d’aquest animal. I si ens és permès de riure, de passada, no estarà fora de lloc recordar aquell acudit que ens diu que no hi ha res que s’assembli més a un gat en una finestra que una gataL’home i la dona són fins a tal punt una sola cosa, que, si l’home és més que la dona, la dona és més que l’home”.

¿Com lliga tot això amb els leggins, direu, potser perplexes i perplexos? Les modes sovint uniformitzen, és cert, però també constitueixen una educació del gust i l’expressió poc o molt rotunda de l’ànsia de viure. Vesteixi com vesteixi, la dona té ara més que mai aquest afany de llibertat, i procura trepitjar fort en àmbits que fins fa poc li eren aliens.

La qual cosa no és gens incompatible amb la sensualitat, l’erotisme, la mirada femenina, la mirada masculina… A l’hivern, a l’estiu i a les quatre estacions. 

  1. Si, tens raó, vesteixi com vesteixi, la dona té aquest afany de llibertat i de trepitjar fort en tots els àmbits… però això no és pas d’ara estimat amic, ja fa molts anys que es va avançant, per més endavant tornar a recular i tornar a avançar una mica… és com els crancs. Una passa endavant, dues enrera i… costa tant!. Encara recordo els anys 68 al 72, quan tot semblava possible, quan s’avançava de debó. Després vam tornar enrera i més tard vam avançar una altra vegada, però el preu era molt alt. Representava que per triomfar al món laboral i en la política les dones havien de ser molt dures, fumaven com a carreters i vestien una roba “neutra” i no gens “glamorosa” per semblar més “serioses” i copiaven l’estil masculí com a única manera d’equiparar-se als homes.
    Sortosament, potser si que, almenys en el món occidental, s’ha arribat a un estat de la qüestió en que una dona pot assumir responsabilitats laborals i polítiques molt compromeses sense necessitat de “semblar un home”. Crec que en aquests moments si que una dona pot trepitjar fort, fer-se escoltar, sentir-se lliure, persona, individu… sentir la sensació que pot anar pel món com a “ésser humà”, no exclusivament com a dona; sentir-se mestressa del seu futur, de la seva vida, de la seva llibertat… i no “la reina de casa seva”. Com es podien conformar en ser això -la reineta de casa- quan hi ha tot un món per descobrir, moltíssima gent per conèixer i una manera de viure molt més gratificant i plena… sense que aixó comporti DE CAP MANERA! deixar de ser seductora, sensual, atractiva, femenina…
    Crec que s’ha de tendir a una vida plena i equiparada, també per als homes; els quals, a més de les atribucions “clàssiques” de força, feines més dures físicament, tasques de responsabilitat… hauríen d’aprendre també a saber ser tendres, dolços, dialogants i… per què no? seductors!. De fet, en els nois d’entre 20 a 35 anys es va veient cada vegada més aquesta tendència.

    Pel que fa als leggins (malles en català) em ve al cap una cançó de quan era petita, crec que era dels Sírex… “faldas cortas, piernas largas, llevan las chicas de hoy, que se miren al espejo, este consejo les doy… i nada tengo que objetar, si con salero y distinción las saben llevar…”.  Doncs, això, que no a tothom li queden bé, que cal compaginar els leggins més prims amb bruses més llargues i els més gruixuts i discrets poden anar amb bruses més curtes; sempre, és clar, que es tinguin les cames adequades i l’efecte sigui estètic i no de ridícul, que també se n’han vist aquest hivern…
    Personalment les porto per comoditat. Quan fa fred, unes malles gruixudes ficades dins les botes i amb una brusa llarga i un abric que just tapi la brusa, és la manera més càlida -i també, tens raó- més ferma d’anar per la vida. I si a més, dona sensació de llibertat i alhora resulta gràcil… doncs, benvinguda sigui aquesta moda. De fet, ja se sap, les modes van i venen… jo aquest hivern he aprofitat unes malles negres que tenia des del 1996, any en què també es van portar molt i exactament iguals a les d’ara. I ja posats en el tema, sembla que torna la minifaldilla de cara a la primavera, doncs el que deia abans… que cadascú se senti lliure de buscar l’estètica i la seducció, sense renunciar ni un bri a la igualtat ni a la llibertat que tan costen d’anar conseguint dia a dia, en cada gest, en cada acció per petita que sigui…

    Disculpa si m’he allargat massa… el tema m’ha interessat i quan m’hi poso…
    Una abraçada i fins aviat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.