A la brasa i al caliu

Amb la lectura d’El professor d’història, de Joan F. Mira, he començat a pagar el deute que tinc amb l’autor valencià, de qui, com a subscriptor que sóc d’El Temps, m’he empassat tants i bons articles en els últims anys, però no n’havia llegit –pecat gairebé inconfessable- cap llibre.

Al protagonista, Manuel Salom, se li escola tot un món que creia comprendre i n’hi ve un altre que ja no és capaç de controlar. I, com a escenari, una ciutat de València a qui sembla que la memòria destorbi, substituïda per la fastuositat -Zaplana versus Camps- d’un futur imprecís.    

Ja vaig saludar fa gairebé un any [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114843] l’aparició d’aquesta obra, tot indicant la meva intenció de llegir-la. Intuïa, per la informació que me n’arribava, que en gaudiria molt, i no em vaig equivocar. El professor d’història (2008) -distingida ja amb diversos premis- és, indubtablement, una de les millors novel·les que he tastat en català.

Si l’autor [coneixeu-lo més a www.joanfmira.info] escrivís en una de les grans llengües de comunicació internacionals, potser parlaríem d’una producció candidata -o ja guardonada- amb el Nobel. Sí, no exagero: qualsevol creació que tingui alenada universal ho és potencialment, i aquesta la té. Independentment de l’idioma en què hagi estat escrita i el seu ambient cultural.

Ara que, a vint anys de la caiguda del Mur de Berlín, tenim ocasió de reflexionar de nou sobre el passat recent, amb El professor d’història podem permetre’ns el luxe de pensar sobre el sentit de l’aventura humana a través dels temps. La gran cultura d’escriptor, antropòleg i hel·lenista que té Mira –un dels referents centrals de la literatura catalana contemporània- ho fa del tot possible.

I no podíem repensar millor la història que de la mà del vell professor Salom, que decideix jubilar-se abans d’hora, s’ocupa de la seva esposa malalta i ha d’abandonar el seu pis situat al centre de València per a estrenar-ne un altre al barri nou, sí, el de les Arts i les Ciències amb què el PP ha pretès enlluernar-nos. Un professor d’història que creia entendre’n el sentit, però que s’adona del seu desconcert davant uns temps nous que, en certa manera, tenen alguna similitud amb la fi de l’Imperi romà.

O sigui que no puc més que recomanar-vos aquesta extraordinària obra amb què Mira -que acaba de publicar a Bromera Vida i final dels moriscos valencians– clou la seva trilogia novel·lística sobre la capital del Túria, iniciada amb Els treballs perduts (1989) i continuada amb Purgatori (2003). 

Pel que fa a mi, no pagaré, ara com ara, el particular deute contret amb l’autor amb aquests títols, sinó amb Borja papa (1996). Intueixo que deu ser una altra obra major per a un tema poc o molt considerable. Tinc ara algun altre llibre que m’espera però, quan ho faci, bé que ho sabreu…