Ens hem pogut COMPTAR i ens hem AGRADAT, però no ens hem ENAMORAT prou de nosaltres mateixos…
No es pot dir -ben al contrari- que les eleccions del 27-S hagin estat una derrota per al sobiranisme. Com que no ens van deixar fer un referèndum, comptaven els escons, i les forces independentistes han depassat en 4 la majoria absoluta…
Però, és clar, si aquesta majoria s’hagués obtingut també en vots, aleshores -perdoneu-me l’expressió- ja seria l’hòstia! I és que la comunitat internacional -al marge d’Espanya, que hagués continuat segurament tan tancada com sempre- ho hagués vist, tot plegat, molt més clar…
L’ideal és que la candidatura de Junts pel SÍ hagués obtingut, pel cap baix, la majoria absoluta en escons, i que aquests escons, sumats als de la CUP, haguessin expressat la majoria absoluta en vots…
Però no ha pogut ser així, i ara, tot i que molta, l’alegria no és completa. Fins i tot ens toca patir més del compte, ja que Artur Mas no té prou assegurada la seva reelecció com a president. Jo crec que se’n sortirà, i encara més si des de Madrid l’imputen efectivament, pel 9-N o pel que sigui…
I és que la CUP ha d’adonar-se que els actius de Mas superen els seus passius. Segurament el partit que presideix té ombres de corrupció, però ell, de directament corrupte, crec que no ho és. I ha impulsat retallades, ben cert, però sovint perquè a la caixa de la Generalitat no hi havia els euros necessaris a causa allò que l’històric Ramon Trias Fargas n’havia dit l’asfíxia premeditada.
En canvi, entre les aportacions positives del president figuren el seu decidit impuls institucional al procés, i l’adequació de la nova Convergència a aquest impuls. El trencament -del tot necessari- amb la Unió Democràtica més pactista. La capacitat d’entesa amb Esquerra i altres forces d’expressió catalanista, sovint posada a prova pel curs dels esdeveniments. I sobretot, una tenacitat que faran que Mas -per qui molts no donàvem gairebé un duro fins fa alguns anys- sigui ja un referent, per mèrits propis, de la història de Catalunya.
O sigui que la CUP -aquests nois i noies poc o molt crescudets – ja sabran el que es fan… A propòsit d’aquesta organització, m’he preguntat aquests dies si jo, de més jovenet -i salvant totes les distàncies de temps i de situació-, hagués pogut recolzar-los o fins i tot ser-ne part activa. I no ho tinc clar…
En aquells anys 70 i primers 80, jo em considerava clarament d’esquerres -avui, deixem-ho en centresquerra- i arribaria a militar activament en l’independentisme. Mai no he estat -ni abans ni ara- massa favorable al que coneixem genèricament com a capitalisme, però tampoc m’he considerat -i encara menys avui- un element antisistema. Crec que el sistema econòmic que vivim -o patim- té moltes coses per reformar, però tampoc tinc gens clar que la futura República catalana hagi de trencar amb la UE o amb l’euro, posem per cas, o amb altres coses que la CUP combat d’una manera radical…
Qui sap si no me’ls prenc massa seriosament, als cupaires. Segurament, no. Però és indubtable que tenen un vot consolidat -sobretot entre alguns sectors juvenils- i que han sabut crear tendència. Hauré d’anar als orígens i llegir-me, o almenys fullejar, el llibre Cop de CUP (2012), escrit per un dels seus intel·lectuals orgànics –Julià de Jòdar– i el ja emblemàtic David Fernàndez. Un títol que el Santi em va regalar oportunament fa uns mesos, en ocasió del meu seixantè aniversari…
En tot cas, ara hem d’anar encara més endavant, però amb una estratègia intel·ligent. Ens hem pogut comptar -gràcies a Mas i al Govern, però també als partits, les organitzacions de la societat civil i molta altra gent que ha empès sostingudament el procés. Ens hem agradat força, i prova d’això n’és la majoria electoral absoluta. Però no hem acabat d’enamorar-nos de nosaltres mateixos, i encara ens falten actius en el recompte de vots. El Govern espanyol, com sempre, pot ajudar…
Sigui com sigui, ja som en una altra etapa, situada més enllà de l’Espanya autonòmica, però encara més ençà de la República independent. La nova diplomàcia catalana, per exemple, pot treure molt rendiment de la situació. I tots plegats, com a país, n’hem de procurar el màxim profit per als nostres interessos…
Sense ànim d’encetar una discussió, voldria aportar algunes observacions a aquest post.
Estic d’acord en què seria més fàcil, més còmode i molt més operatiu haver aconseguit la majoria absoluta de Junts pel Si. Però… no és així i s’haurà de tenir en compte l’opinió de la CUP, la qual cosa ja em sembla bé. Estic segura que seran prou raonables, uns i altres, com per no permetre pas que una falta d’entesa entre ells faci que es perdi aquesta oportunitat històrica. Això MAI! En tot cas, que proposin una altra persona com a President/a o potser com a Primer Ministre, no? Uns i altres hauran de cedir per aconseguir un consens i una investidura. El que faci falta per a no recular… Mai abans havíem arribat fins aquí. No ens podem pas permetre de tornar enrere!
Pel que fa al que dius que “entre les aportacions positives del president figuren el seu decidit impuls institucional al procés” hi estic d’acord pel que fa als últims anys, però recordem d’on ve… fa uns anys no ho era pas d’independentista, era el successor d’en Pujol, el qual, per cert, per “prudència” mai va fer res per impulsar res semblant a marxar d’Espanya, a l’inrevés, recordem l’època d’Aznar en què al matí el PP tombava al Parlament de Catalunya les propostes de CIU i aquella mateixa tarda, a Madrid, CIU donava suport al PP… i hom es preguntava: per què? i… a canvi de què? Tot això ja pertany al passat, però no siguem tan ingenus de pensar que ha de ser el Sr. Mas, i no un altre, qui presideixi aquest nou Parlament de Catalunya que ens ha de conduir a la República. És cert que va canviar, i molt, però no tot el mèrit és seu… van ser les circumstàncies i les exigències del poble que el va fer canviar, i reconec que, pel que fa a tirar endavant el procés, ho ha fet bé. No així en altres qüestions.
I això que dius de “la capacitat d’entesa amb Esquerra i altres forces d’expressió catalanista”, voldria recordar que ha sigut ERC qui ha cedit més i s’ha “hagut d’empassar” moltes coses que ERC mai hauria fet. Com donar suport a segons quines disposicions jurídiques que perjudiquen als més febles, als qui no voten (l’Ordre de copagament dels usuaris de centres per a malalts mentals i geriàtrics, per exemple).
No sé si aquests petits aclariments poden servir per a entendre per què la CUP ha obtingut 10 diputats, triplicant els que tenia en les anteriors eleccions. Conec molta gent que volien votar independència, però no se sentien representats per una coalició on hi havia diputats que han contribuït a empitjorar força la qualitat de vida dels treballadors; recordem que la Llei de la Reforma Laboral va ser aprovada amb els vots de CIU. Hi ha coses que, a la llarga, passen factura. I no parlem només de les retallades, les privatitzacions, les deslocalitzacions…
Tant se val, l’important ara, i prioritari, és trobar una persona de consens per a presidir el nou govern que ens ha de permetre articular aquest país nou, aquesta República de Catalunya amb la que tant hem somiat i en la que somiaven tants i tantes que s’han quedat pel camí. Per nosaltres, pels nostres fills i néts i pels avantpassats que també van lluitar, si us plau, que es posin d’acord! Ara cal TIRAR ENDAVANT. VISCA CATALUNYA LLIURE!
Egarenca intrèpida,
Anant bé, Mas no duraria massa com a nou president, però ara hem de saber aprofitar tot allò de positiu que ell i la nova Convergència han aportat darrerament al procés.
Espero que la CUP també se n’adoni… Es poden trobar fórmules d’entesa, però no cal convertir la Presidència de la Generalitat en una formació coral o un grup de WhatsApp.
Després de la “rauxa” que als sobiranistes ens ha fet guanyar les eleccions, diria que ara cal que s’imposi un cert “seny”. Llàstima que la Unió de Duran, d’una manera barroera, hagi pervertit darrerament aquest concepte!