Una passejada per la muntanya de Cullera
Enguany vàrem decidir eixir ben prop de casa i tanmateix a un lloc inexplorat per nosaltres, la Muntanya de Cullera, que com un illot enmig de l’horitzontalitat de les marjals i dels camps d’arròs sense aigua, és el bastió petri de la costa valenciana entre el Garbí de la Calderona i la mola del Montgó a Dénia.
El dia va eixir ben lluminós i això donava ganes de caminar però un vent fort de ponent en va fer pensar en desistir.
Per no fer-ho pesat, deixàrem un cotxe a l’explanada del Santuari i del Castell, recentment rehabilitats, punt d’inici de la pujada al sud i un altre cotxe l’aparcàrem en les urbanitzacions sense vendre de les proximitats del far de Sant Antoni, el lloc d’arribada, al nord.
L’excursió programada passa per totes les llomes, pics i cims de la Muntanya però només fa 4240 metres de llargària. La seua durada és curta ja que es pot fer còmodament en 1 h i 50 minuts. L’únic entrebanc, com ja he dit, va ser el fort vent de ponen
t que dificultava la marxa i va impedir que ens acostarem a algun lloc previst.
Des del pàrking del Santuari s’observa, cap al sud, una vista impressionant sobre el golf de València, des de Tavernes fins a Dénia, passant per les finques altes de la platja de Gandia i Oliva. Ací al davant s’hi veia el buit verdós de la Bega, que, encara, pretenen urbanitzar amb 33 torres en el conegut com Manhattan de Cullera.
Pugem per les primeres escales i just davall del Santuari ix una senda en direcció nord. Els primers metres es fan molt bé. Encara que hi ha pendent serà l’únic tros del recorregut on una pantalla d’arbres ens protegirà del sol i del vent. La vista és fantàstica, amb la Ribera Baixa als teus peus, el riu Xúquer amb els seus meandres finals i Sueca, allí davant mateix. 
Un quart d’hora de caminada i arribem finalment al primer cim on podem trobar l’anomenat Fortí. Només hi queda algunes torres, acostades al cingle de la muntanya i un gran llenç de paret amb diverses espilleres i un forat ample per on passen els caminants.
Molt aprop es troben les antenes de telefonia mòbil i de TDT de la televisió. Arrecerats darrere de les contruccions ens aturem per dinar i descansar. La vista cap a la mar és fantàstica. Els núvols presents no permeten una gran transparència. Eivissa, tan aprop i tan llunyana alhora, no es veu.
I va ser allí, mentre menjàvem quan va vindre una gran papallona, de colors groc i negre. Es va aturar un moment, després va aixecar el vol. Va tornar, es va aturar sobre una pedra i va obrir les ales. Va ser llavors quan vaig aconseguir fer-li una foto, encara que no massa ben enfoca
da. Després ja a casa vaig descobrir que és una espècie força comuna al nostre país, i també la més gran, la Papallona Rei (Papilio Machaon). Encara no sé com podia volar amb el vent que feia.
Arribem a la part més absurda de la muntanya: la vessant pintada amb el famós Cartell de Cullera. Aquest cartell, pintat amb pintura blanca des dels anys 70 del segle passat, ha passat a ser il·luminat des de fa pocs anys, gràcies a una subvenció de la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana de més de 120.000 euros i una aportació de l’ajuntament de 120.000 euros més. Ara ja es pot veure el cartell fins i tot de nit, encara que les lletres es veuen molt malament, fins i tot a distàncies curtes.
Uns potents projectors donen llum a les lletres. Fins fa poc, durant totes les nits, el cartell amb el nom de la ciutat era visible des de la Ribera fins a l’Horta, menystenint la contaminació lumínica i el balafiament econòmic. Tanmateix el robatori de 2000 m del cablejat de coure va apagar momentàniament el desficaci, com conta aquesta notícia de Canal 9. Ara el cablejat és d’alumini com està escrit de manera explícita en la caseta dels quadres elèctrics.
El fort vent ens impedí acostar-nos massa a la vessant pintada però si que vaig poder fer alguna foto a alguna lletra (E) i als projectors.
I mentre caminavem, per ací i per allà, veiem flors primaverals com ara petis lliris blaus.
Ja al bell mig de la muntanya i al seu punt més alt, a 230 m, arribàrem a la zona del radar meteorològic. La seua esfera blanca recorda les gotes fredes del 82 i del 87 del segle passat que tan de mal van fer al País Valencià. Poc temps després es va col·locar el ràdar per previndre els valencians de nous possibles desastres metereològics.
Ja estàvem a mitjan camí i a partir d’ara tot seria de devallada. Un poc més avant trobàrem un pi solitari que va permetre un recés del vent i del Sol que ja picava. El vent havia afluixat, però, en aquesta part de la muntanya. Al seu peu, a la part nord, divisem l’interessant estany de Sant Llorenç, que pertany al Parc Natural de l’Albufera, així com l’ermita dels Sants de la Pedra.
S’acabà la travessada quan arribàrem a la zona nord de la muntanya situada en les proximitats del Far. No havia estat difícil, malgrat el vent. Les vistes són magnífiques i us ho recomane.
Fotos: Enric Marco.
Foto 1: Papilio Machaon.
Foto 2: Vista a la Safor des del Santuari de Cullera, amb la zona de la Bega, al centre de la imatge.
Foto 3: Vista del Santuari
Foto 4: Vista de la Ribera Baixa des del Fortí.
Foto 5: Lletra E del cartell de Cullera.
Foto 6: Camps d’arròs i l’ermita dels Sants de la Pedra.
Foto 7: Estany de Sant Llorenç.