Avui fa 350 anys del Tractat dels Pirineus. Avui fa tres segles i mig que el Principat de Catalunya va quedar dividit en dues parts, víctima de les conveniències diplomàtiques dels seus dos grans veïns i enemics i justificant-ho en la frontera natural que forma la serralada. No seria tan “frontera natural” quan feia segles
Dempuèi lo 21 de setembre, a l’escasença del festival Occitània, las anóncias de megafonia del mètro de Tolosa son bilingües en francés e en occitan. Ara, la companhiá que gerís lo mejan de transpòrt vòl far marcha enrera. Una autra pichona e miserabla mòstra del jacobinisme francés. Per ensajar o evitar, s’a endegat una recuelhuda
He gaudit de Petit indi com ho vaig fer amb les altres dues pel·lícules que conec de Marc Recha (L’arbre de les cireres i Pau i el seu germà). Insisteix amb la fórmula màgica: pocs diàlegs, trama mínima (potser en aquesta he trobat a faltar que passin més coses) i uns paisatges poètics, com fa sempre. Especialment
L’estri de la imatge és, com tothom sap, un setrill. És el famós disseny de Rafael Marquina, que aviat farà 50 anys (el disseny, no ell) i que ha estat profusament imitat i afusellat (també el disseny, no ell). Està enginyosament pensat perquè l’oli no degoti i el seu ús és molt simple: cal agafar-lo