Un repte, potser un destí (56)
Als temps més feliços sempre sento una veu que ve de més endins per dir-me que tot s’acaba, que les il.lusions comencen a desfigurar-se quan amb prou feines han esdevingut reals. No és una veu amable, però em serveix per contenir-me en els moments d’èxtasi. I és que les veus crítiques sempre són necessàries, ni que siguin les dels censors lingüístics que ens recorden que fins i tot un modestíssim bloc com aquest pot ser llegit amb lupa per detectar-hi qualsevol incorrecció, especialment si constitueix un atemptat contra la nostra llengua. No em cansaré de donar les gràcies a l’Eduard i altres desinteressats col.laboradors que persegueixen sense treva aquest tipus de faltes. Em refereixo, amics lectors, a un “donar la impressió” que se’m va escapar al post d’ahir, quan qualsevol persona que tingui el nivell C (jo tinc el D, però qui ho diria!) sap que en català una impressió es té, mai no es dóna. No serviria de res disculpar-me per les presses amb què escric ni per les nocives influències del castellà (la llengua en què parlo, llegeixo i escric la major part del dia), de manera que admetré el terrible error i, a partir d’ara, procuraré llegir-m’ho tot dues vegades abans de publicar-ho. Uff, només de pensar en les revisions a què em sotmetran en un futur em vénen esgarrifances, però vinga, som-hi, endavant!
Ah, un petit apunt atlètic. Avui toquen esprints de vuit-cents metres. Sis, amb dos minuts i mig de descans entre sèries. A veure si guanyo una miqueta més de velocitat!
Jo també t’estimo (11)
Al final vaig explicar-li tot a l’Octavi, que va rebre les meves paraules d’una forma inesperada, amb gel i desamor. No semblava massa sorprès pel que jo sentia, tot i que en cap moment vaig confessar-li que m’havia enamorat d’una dona. I la seva duresa (“millor que la nena i jo marxem”, “deixarem la casa d’aquí a tres dies”) va provocar que inexplicablement, ni que fos per uns mil.lèsimes de segon, tingués ganes de quedar-me amb ell. No semblava sentir ni gelos ni estranyesa, i el dia que va marxar vaig tenir molt clar que era un comiat definitiu. De la meva filla només diré que es va posar molt contenta en saber que ja no viuria amb mi.
…….