Un repte, potser un destí (64)
Avui em queda el sopar de feina, un tràmit força pesat (no us vull enganyar) que intentaré resoldre amb un mínim d’entusiasme. Després, unes merescudíssimes vacances que em duran al 2 de gener amb les mateixes ganes de treballar que sempre (ja us imagineu que poques) però amb una mica més d’energia, espero, que en aquest darrer tram de l’any, tan esgotador com, no sé, les cançonetes nadalenques o els bons desitjos característics d’aquesta època. Tot i això, no em resisteixo a desitjar un magnífic final d’any i una encara millor entrada al 2008 a totes les persones que llegeixen aquest bloc. El relat, per si hi ha algú que el seguexi, també quedarà en suspens -és un dir- fins al gener.
Jo també t’estimo (19)
I el que va passar no només trencava qualsevol pronòstic, sinó que em deixava més perplexa que abans, i també menys abatuda. Quan ja començava a acostumar-me, ni que fos inconscientment, a una sensació d’absoluta solitud, va arribar aquella postal inesperada. Una postal del Japó, datada a Fukuoka i amb una imatge de conreus d’arròs. El text era molt breu (“Jo també t’estimo”) però el signava l’Agnès. També hi havia una adreça: Av. Yanusari, 516, 7-1r. Vaig buscar ràpidament a Google. Fukuoka era la capital d’una prefectura del mateix nom a l’illa de Kyüshü i tenia més de cinc milions d’habitants. La postal m’obria molts interrogants, però també multiplicava les meves esperances. Vaig procurar imaginar-me tots els desenllaços posibles, però de seguida vaig adonar-me que cadascun d’ells podia ser el punt de partida d’altres bifurcacions que també podien ramificar-se infinitament.