Un repte, potser un destí (51)
Cada cop m’agraden més els personatges que semblen perduts i deambulen com una mena d’ombres embogides, però dolces i entranyables. És una mica el que diu Guillermo Roz de l’última i delirant novel.la de Carlos Salem, ‘Camino de ida’. Salvatge i irreverent, com ha de ser.
Avui al vespre toca una sessió molt suau, perquè ahir vaig córrer divuit quilòmetres al meu ritme de marató. Feia uns dies que tenia molèsties al turmell, però sembla que vaig millorant.
Jo també t’estimo (6)
Quan va començar a treballar en la secció de Cultura del diari feia només quinze dies que m’hi havia reincorporat i encara no havia foragitat del tot el desconcert que va envaïr-me durant els episodis febrils ni l’afany de creure’m en possessió d’algun tipus de poders que poc o res tenien a veure amb l’escriptura. Però només de veure-la i olorar-la vaig percebre-la com a pròpia. Vull dir que ni el seu cos ni el seu aroma m’eren aliens, i perdoneu que sigui tan redundant. Petita i rossenca, amb uns ulls clars que canviaven de color amb la llum però sempre semblaven somriure’m, l’Agnès em va impressionar des de l’inici. Cada trucada que feia, cada crònica que escrivia, cada comentari que m’adreçava… tot era senzillament meravellós, com també la forma d’entendre’ns, quasi sense paraules, com si fóssim amigues des de sempre.