Josep Pastells

Aquest matí m’he adonat de fins a quin punt depenc d’Internet. Ha bastat que perdéssim la connexió unes quantes hores per tenir la certesa que sense la xarxa no produeixo ni la quarta part que de costum. Si no m’arriben correus electrònics no disposo de bona part de la infor­mació que necessito per fer la meva feina. Aquesta informació es pot aconseguir per altres mitjans, ja ho sé, però això equivaldria a fer un esforç al qual ja no estic acostumat i, en conseqüència, amb l’esperança que l’avaria s’acabi aviat, prefe­reixo esperar que funcioni Internet. En resum: un matí pràcticament perdut, almenys pel que fa a la feina.

Ahir vaig fer sèries de 1.500 metres i avui toca un rodatge de set quilòmetres suaus. Cada cop m’ho passo millor corrent.

Jo també t’estimo (17)

Quan sortia al carrer tenia ganes de cridar, de queixar-me enèrgicament, de picar algú per expressar la meva ràbia, per crear un escàndol. Però estava massa desorientada. Temia trobar-me al lloc incorrecte en el moment inoportú. Mai no vaig perdre la fe en trobar-la. No podia deixar de buscar-la ni descartava la possibilitat de tornar-la a veure, encara que fos per una d’aquelles estranyes combinacions de l’atzar que no tenen res a veure amb la lògica i la raó.