Un repte, potser un destí (57)
L’altre dia li vaig comentar a un amic que al gener vull fer la mitja marató i a l’abril la marató. Ja saps que cal entrenar moltíssim?, em va advertir. Sí, de fet fa tres mesos llargs que entreno amb una certa constància i cada cop vaig fent rodatges més llargs; crec que ho tinc ben encarrilat, vaig respondre. No sé, ho veig molt complicat, però que tinguis sort, va dir-me. El seu to escèptic va disgustar-me més enllà del que estava disposat a admetre, perquè penso que sóc perfectament capaç d’assolir les fites que m’he marcat, que al capdavall es limiten a acabar les curses amb un temps mínimament digne, sense arrossegar-me. De tota manera, em temo que només qui ho ha fet sap el que costa córrer vint-i-un o quaranta-dos quilòmetres. Fins i tot conec persones que els parles de la marató i et diuen que elles n’havien corregut. Quan, sorprès i admirat, els demanes més concreció descobreixes que es refereixen a curses de vuit o deu quilòmetres. Tant se val, però. Qui corre ho fa per ell mateix, per la satisfacció personal, tot i que també és veritat que, com en tots els àmbits de la vida, sempre ens agrada que ens reconeguin l’esforç i els mèrits. Penso ara en el meu amic Santi, de Banyoles, amb qui sempre comentem alguna anècdota referida a la percepció que la gent pot tenir dels que anem al gimnàs. A mi ara quasi no se’m nota res, és cert, perquè córrer tants quilòmetres és incompatible amb mantenir una musculatura decent, però en Santi està fortíssim te’l miris com te’l miris. I encara així, de tant en tant, es troba algun conegut que li pregunta: Ah, però encara vas al gimnàs?
Les sèries de vuit-cents metres d’ahir van anar força bé. Avui em toca córrer deu quilòmetres i demà deu més. Després descans, fins a la cursa del diumenge a Aranjuez, amb 3.500 corredors més.
Jo també t’estimo (12)
Després tot va anar sobre rodes. I molt ràpid. Li vaig preguntar a l’Agnès si volia venir a casa. Va dir que sí. Ja la tenia amb mi. Ens petonejàvem contínuament i cada dos per tres acabàvem despullant-nos al sofà, a la cuina, a qualsevol racó. La imaginava a totes hores. No podia concentrar-me a la feina. S’havia convertit en una obsessió. Desig, sí, però també amor. El drama? Em costa explicar-ho, però… Diria que no podia viure sense ella, però no vaig trigar a adonar-me que em costava viure amb ella. Problemes d’ordre pràctic, potser mentals. Foteses. Allò era una festa permanent i, absurda com sóc, vaig començar a pensar que m’agradaria introduir-hi una mica de rigor.