A la brasa i al caliu

La Varsòvia del general Wojciech Jaruzelski -tot i l’esperança que aleshores representava Solidarnosc- era, quan la vam visitar amb la MP l’any 1988 com a primera escala d’un viatge a la Xina, una ciutat trista. No sé si ara ha canviat tant, però de Polònia, si més no políticament, no n’arriben bons vents. En qualsevol cas, també a Varsòvia vam tenir-hi algunes vivències poc o molt xocants. 

Varsòvia, com probablement sabreu, és una de les capitals europees que més van patir la barbàrie nazi. La ciutat, doncs, va haver de ser reconstruïda a partir d’un model urbanístic i constructiu soviètic que resulta, com a mínim, gris. Hi ha un centre històric que, ja en aquells anys, estava força refet i preservat. Això sí, el verd em va semblar que era abundós, ja que els països del socialisme real algun avantatge, reconeguem-ho, havien de tenir…

Ens allotjàvem, precisament, al cèntric Hotel Polonia, un edifici històric l’adequació interior del qual -incloses, òbviament, les habitacions- era més aviat justeta. Davant nostre hi teníem un edifici una mica mastodòntic, per no dir emblemàtic: el Palau de la Cultura i de la Ciència, exemple típic del que alguns en diuen arquitectura pastissera. Una construcció típicament stalinista que el monstre ferotge i gran artífex del comunisme internacional, el camarada Iossif Vissariónovitx, va fer construir especialment per als polonesos com a desgreuge per les moltes putades que els havia fet. Bravo…   

Passejant per la ciutat, recordo que vam veure una tenda d’aparells televisius. Televizory, crec que en diuen en correcte polaco. I jo que li deia a la meva dona: "Tu, on veus els televisors?". Clissant, clissant, finalment en vam veure un no massa lluny d’un ben buit aparador. En fi, societat de consum, que diria Raimon. No, si l’excés de consum ja reconec que enfarfega, però entre poc i massa…

El que més em va agradar és un parc ben bell on hi havia, a més de roses roges, una gran estàtua de Chopin, el músic polonès i absolutament universal, també per les seves aventures mallorquines amb la George Sand. En canvi, els guàrdies hieràtics de la Tomba al Soldat Desconegut i la visita, en el moment que hi érem, d’una presumpta delegació cubana… doncs això, tan plena de solidaritat internacionalista -i també de rigidesa ritual- com vulgueu.

Però el més impactant de la visita a Varsòvia va ser quan ens havíem aplegat de nou amb el grup del viatge i ens van portar a un parc que era emplaçat en una de les zones on hi havia hagut el tràgicament famós gueto. La guia que ens ho explicava en castellà era una senyora gran del país que, de menuda, havia viscut -i sobreviscut- els tràgics fets que Roman Polansky explica tan bé a El pianista.

"Mirin -ens deia-,  jo vull demanar-los perdó si algú de vostès és alemany o es troba vinculat a Alemanya. Però no puc fer distincions: per mi, tots els alemanys són dolents. Ja sé que, en molts casos, puc ser injusta, però ho sento així, perquè tot el que vam viure a Varsòvia i a Polònia durant la Segona Guerra Mundial va ser massa terrible. Les persones que encara podem explicar-ho ho portem tatuat a la pell, fixat a la mirada, gravat al pensament".

Què es pot afegir, davant de paraules tan sentides i doloroses com aquestes? Només la ràbia, la reflexió i el silenci. El segle XX té períodes molt negres però també va saber desvetllar grans horitzons, entre els quals, malgrat tot, l’europeu. I en el segle XXI, tal com van moltes coses fins ara, que Déu ens agafi confessats!