A L’EST -comunista- DE MAGNUM (4)
L’any 1974 vaig visitar aquell estat més aviat gran que aleshores se’n deia Iugoslàvia i que comandava un antic partisà, el mariscal Josip Broz, més conegut per Tito. Aquest tenia un paper internacional rellevant en el Moviment de Països no Aliniats, i el socialisme titista gaudia del prestigi d’haver-se sabut desfer paulatinament de la tutela de Moscou. El seu model autogestionari encandilava més de dos i de quatre progres d’Occident. Doncs bé, qui anava a dir que el puzzle iugoslau, els anys 90, es desfaria com un bolado! La guerra dels Balcans, veritablement terrible, fou un despertar definitiu, i també molt bèstia, del somni…
L’estiu del 1974, amb un amic, havíem decidit anar a Grècia, però el règim dels coronels estava agònic i fer turisme pel país hel·lènic resultava una mica arriscat. Total, que ens vam decidir pel que aleshores se’n deia Iugoslàvia, i ja ens tens amb l’Interrail -l’opció barata per veure el màxim de països europeus en un sol mes, i continua tenint èxit-, motxilla i manta.
Abans d’entrar al país del Balcans vam anar a parar a la ciutat italiana i adriàtica de Trieste, la petita pàtria del tan reconegut escriptor Claudio Magris. Em plau recordar-ho perquè crec que és l’única vegada que, anant de viatge, he dormit al ras. I és que vam arribar a Trieste cap a la mitjanit, estàvem cansats, la motxilla pesava un ou i ni teníem cap hotel reservat ni sabíem on parava l’alberg de joventut. Total, que les nits d’agost són prou càlides i ens vam posar a dormir a un banc de pedra tot alternant-nos cada dues hores, i aixi, mentre un procurava descansar, l’altre feia guàrdia.
Endinsant-nos ja per l’actual Eslovènia, recordo que en una estació -qui sap si era la capital, Ljubljana- vam veure una gernació corrent i assaltant literalment el tren en el punt on s’havia estacionat. L’escena, de tan caòtica, esdevenia prou demostrativa de com era la realitat més enllà del Teló d’Acer, un món relativament civilitzat però que, en tot cas, no era el nostre (ni que aquí encara no haguéssim sortit del franquisme).
Pel que fa a Zagreb -la primera ciutat important que vam visitar, sense saber gens que després esdevindria la capital de Cròacia-, no va haver-hi gran cosa que ens impressionés. Potser com a curiositat -i ja que no sabíem l’idioma del país, i el nostre anglès era molt macarrònic-, cal dir que la nit de l’arribada, a l’hora de sopar, vam agafar la carta i vam triar-ne tres plats cadascú absolutament a l’atzar. Alguna menja de les que ens van portar era comestible; altres, més aviat vomitives, però és obvi que no teníem cap dret a queixar-nos, ni hagués servit de res…
Tot anant en direcció a Belgrad, se’ns va acudir preguntar a un grup d’obrers -als països de l’Est, si més no abans, gairebé tothom semblava obrer o camperol- que què passava amb la gent que no estava d’acord amb Tito. Ens van venir a dir: "Senzillament, aquesta gent està boja". En fi, és difícil deduir res a partir d’una única i més aviat elemental conversa, però també resulta evident que, quan t’arriben a dir això, no et queden moltes ganes de prosseguir amb l’intercanvi d’impressions…
De Belgrad, l’aleshores capital federal iugoslava i més tard de la Sèrbia del monstre Slobodan Milosevic, us parlaré sobretot de l’esplèndida vista de la confluència dels rius Sava i Danubi que s’obté des de l’antiga fortalesa del Kalemegdan. També em van impressionar alguns parcs urbans que eren, literalment, boscos ben preservats, suposo que com a conseqüència de la propietat col·lectiva sobre el sòl. Confio que, enmig de tants efectes que han estat negatius, aquest exemple de sostenibilitat, poc o molt, continuï.
I, per cert, que a l’alberg de joventut vam trobar-hi un cambrer el nom del qual sonava, poc o molt, com bitxo. De manera que, de tant en tant, cridar-lo ens divertia molt. "Vine cap aquí, Bitxo". I el nostre bitxo particular va resultar bon noi i molt atent. Així sí, que dóna gust…
I què podem dir de Sarajevo, després la capital de Bòsnia i Hercegovina? Ciutat veritablement singular, aparentment tan civilitzada sota l’exotisme d’un paisatge urbà ple de mesquites. Quanta barbàrie vindria després, i que poc ens ho podíem imaginar aleshores… Ciutat assetjada, gent atemorida, població màrtir! A mitjans 70, res de tot això es podia preveure, potser també perquè aleshores, si més no el meu amic i jo, sabíem molt poca història.
I, per cert, algú té idea on paren els criminals Radovan Karadzic i el general Ratko Mladic? Perquè tots els que ho saben -i segur que en són molts- no fan res per lliurar-los al Tribunal Penal Internacional. És clar que, amb Milosevic, els actuals dirigents serbis no van tenir més remei…
La sortida de l’ex-Iugoslàvia en direcció a la veïna Àustria va ser veritablement apoteòsica. El tren era nocturn, però es pot dir que no vam aclucar l’ull en tota la nit. Una munió de gent cantant, menjant, bevent, dormitant, amb els peus calçats amb sandàlies o només amb mitjons sobre els seients, i plens de paquets, farcells… Una veritable perla col·lectiva, vaja!
Acabarem de reflexionar una mica sobre tot plegat en el pròxim i darrer capítol d’aquesta minisèrie sobre els meus records dels antics -perquè ara potser ja van sent nous, i prou que els hi costa- països de l’Est.