A L’EST -comunista- DE MAGNUM (2)
La Bucarest de Nicolae Ceaucescu és una altra de les capitals de l’antic bloc de l’Est que he tingut la sort -no sé si immensa, per ser-vos franc- de visitar. No puc recomanar-vos, en principi, que la prioritzeu a l’hora de pensar en algun viatge, ni ara que el conducator i antic amic de Santiago Carrillo, sortosament, ja no hi és. I reitero això darrer tot i ser conscient que la seva mort no va ser gens presentable en una Romania que encara ha de demostrar que, com a país europeu, ho és realment.
Estiu del 1986. Amb la MP -encara no érem casats- tornàvem d’un molt interessant viatge a Turquia quan la majorista va plantejar la possibilitat que visitéssim Bucarest, la capital de Romania, durant unes poques hores. Pel que sembla, la que aleshores era la meva nòvia -per seguir una terminologia que els mots companya/company han desplaçat una mica- ja hi havia estat i no en tenia, precisament, molt bon record.
Però ara disposàvem d’una possibilitat que no costava molt d’aprofitar. Ep!, si la policia romanesa de l’època -a la més repressiva crec que li deien la Securitate, però no sé si els guàrdies de l’aeroport formaven part exactament d’aquest més aviat lúgubre cos- no posava massa pegues a la, per a nosaltres, positiva pretensió.
Que les hi posava, de bon principi, i ja tenim el nostre grup de viatge organitzat posant-nos tranquils al vetust aeroport enmig de polis amb la metralleta calada. Però el més impressionant eren els xassís dels camions de circulaven per la pista, talment la imatge de la postguerra espanyola, tot i que ja sabeu que el bloc soviètic -en fabricació, disseny i molts altres aspectes- donava pel que donava, que no va ser molt. Finalment, va quedar clar que érem un grup de turistes poc o molt inofensius i ens van donar un permís de visita a Bucuresti -per dir-ho en correcte romanès- d’unes tres hores, aproximadament.
El que més em va agradar d’una capital més aviat trista i força paralitzada en el temps va ser, precisament, el que era previ al comunisme. Us parlo de l’assistència a una celebració ortodoxa en una església ad hoc que es desenvolupava, aparentment, sense restriccions. No sóc religiós -això sí, m’interessa la qüestió des del punt de vista cultural-, però he d’admetre que tanta espelmeta i la imatgeria de to bizantí que és característica d’aquests espais confortava. Et posava a l’escalf de la fredor ambiental dominant.
Però ens va tornar a agafar la depre en fer cap, com a última visita bucarestiana, al que podríem anomenar el corte inglés del lloc -qualsevol semblança, tot i així, seria pura coincidència. Quines vitrines més ronyoses i poc assortides! Quantes capses de cartró amb presumptes articles a dins posades per terra de qualsevol manera! I quin aire de desídia que tenien, en general, els empleats!
En fi, ja se sap: si vosaltres necessiteu, posem per cas, unes sabates, la cosa pot ser molt senzilla -i faig caricatura, d’acord, però no tanta. "Miri, senyor, senyora, del número que vostè calça només tenim tres parells de models. Pot triar entre el color marró, el beig o el negre". Sortiríeu calçats dels magatzems, evidentment, i hauríeu satisfet així la necessitat -poc o molt bàsica, en la vida urbana- de no haver d’anar descalços o únicament amb mitjons.
En tot cas, així els va acabar anant rere del mític i tràgic teló d’acer. I així van acabar el 1989, d’una manera entre tronada i tràgica, el conducator Ceaucescu i la seva dona, la pèrfida Elena. I consti que no he combregat mai amb alguns aspectes bàsics de l’esperit del capitalisme, però els socialdemòcrates som gent adaptable i sabem obrar segons el principi de realitat.
Llegeixo ara en un web que el centre de Bucarest té un cert encant, malgrat les cases mal conservades. I que hi ha, a l’entorn de la ciutat, sectors immensos plens d’avingudes verdes, xalets monumentals i parcs, molts parcs. Ho celebro, però comprendreu que tot això, en només tres hores, no vaig ser massa capaç de veure-ho, si és que ja hi era tant. Tampoc no sé si hi era l’immens -i inútil- Palau del Poble que el dictador va fer construir a marxes forçades, inspirat en el fabulós model nordcoreà…
Només us explico alguns aspectes que, poc o molt, en van impactar de la capital romanesa. D’una ciutat per mi força prescindible però que, curiós de mena com sóc, m’agrada, malgrat tot, haver trepitjat.