A L’EST -comunista- DE MAGNUM (1)
La recent profanació de la tomba de Janos Kadar (1912-1989), el darrer i pragmàtic dictador comunista hongarès, m’ha fet recordar la trobada casual amb el seu enterrament en la visita que vam fer a Budapest l’últim dels anys que acabo d’esmentar. D’aquesta manera, se’m desvetllen també altres i significatius records del meu poc coneixement directe dels països de l’Europa de l’Est. Amb la culminació, extraordinària, d’un volum d’imatges fotogràfiques tan valuós com A l’Est de Magnum 1945-1990.
Amb el relatiu retard amb què llegeixo habitualment un setmanari que trobo sempre estimulant -i deixo ara de banda que en sóc col·laborador esporàdic-, descobreixo al número 1.196 d’El Temps [www.eltemps.cat], de 15 de maig, un article, Profanació i revenja, que té la virtut de fer-me obrir la capsa dels records.
El text del periodista Llibert Ferri, reconegut expert dels països de l’Est europeu i de la seva transició al capitalisme, comença així: "La profanació, ara fa uns dies, a Budapest de la tomba de Janos Kadar -en van robar el crani i les cendres de la dona- ha tornat a remoure el passat d’una societat amb ferides històriques no pas cicatritzades del tot.
"Per a molts hongaresos, Kadar continua essent un criminal que va trair la revolta antisoviètica de 1956. Però per a uns altres fou un patriota pragmàtic que va aconseguir la normalització d’Hongria. I ho aconseguí calmant Moscou i intercanviant llibertat per una prosperitat econòmica que, en caure el comunisme, ha facilitat la transició al capitalisme i a la democràcia".
El 1989, amb la meva dona i un amic que diríem que ja no ho és, vam visitar Budapest com una ampliació indispensable i molt convenient -i encara hi afegiríem el conegut llac Balaton, el més gran de l’Europa central- d’un magnífic viatge a Àustria. I vam topar-nos sense voler -en el sentit que fins aleshores no teníem notícies de la mort- amb l’enterrament de qui una majoria d’hongaresos considera, malgrat tot, el millor polític magiar del segle XX, el pragmàtic Kadar.
Recordo la llarga cua -sempre acostumen a ser llargues, en aquests casos- de ciutadans i ciutadanes, molts d’una certa edat, que volien donar l’últim adéu a l’home que, amb una certa mà esquerra, els va permetre progressar relativament sense asfixiar-los del tot. I va impedir, amb el seu possibilisme -mancat, és clar, de l’idealisme valuós però qui sap si un pèl il·lús d’un Dubtxek a l’antiga Txecoslovàquia- que l’ós soviètic de l’era Brejnev esclafés, com Khruixtxov abans i després el propi Brejnev a Praga, el petit país centreuropeu que creua el Danubi.
I també conservo de Budapest -una ciutat molt interessant, creieu-me, i que encara em fa esperar l’esclat que algun dia em significarà Praga amb més avidesa- un altre record diguem-ne domèstic ben revelador. No teníem cap reserva d’hotel, i la tarda que hi vam arribar en cotxe no en trobàvem fàcilment i ens sentíem una mica perduts. Tanmateix, a prop d’una estació de tren vam veure uns individus que anaven una mica "a la caça del turista", i en principi no pas amb cap mala intenció. Un d’ells, gràcies a l’anglès més aviat macarrònic amb què ens esforçàvem per a fer-nos entendre, va venir a dir-nos: "Necessiten un lloc per a dormir? Facin el favor de seguir-me".
El nostre benefactor tenia el cotxe aparcat en l’entorn de l’estació i el vam seguir fins que ens va dur a una casa de planta baixa situada en un barri que no tenia mal aspecte del tot. Ens vam posar d’acord de seguida, quin remei!: de particular a particular, vam llogar-li una cambra per dues nits i a un bon preu. Tot anava bé fins que, al matí següent, quan érem a punt d’anar-nos a visitar la ciutat, truquen a la porta.
Es tractava d’uns operaris que venien a fer algunes reformes a la casa i, és clar, necessitaven que els hi deixéssim les claus -el propietari no venia amb ells. No podíem perdre temps i els hi vam dir que aquell dia no podia ser, que en busquessin un altre. Òbviament, tampoc no podíem exposar-nos de cap manera a restar sense claus. Ens vam plantar, ells es van posar a discutir la jugada i, després de remugar una mica, van marxar per on havien vingut.
"Mala sort, nois", vaig pensar. En un país força burocratitzat com encara devia ser l’Hongria d’aquell temps, disposar dels operaris adients per a un dia determinat no devia ser tan fàcil. Però nosaltres no en teníem cap culpa -també els hongaresos es beneficiaven dels nostres diners- i la situació era una mica confusa. Per sort, tot va acabar bé, i la visita a Buda i a Pest -la part de la ciutat més gran, moderna i plana- va ser estimulant, però massa breu. El calendari del nostre viatge -ja anàvem de retorn- no donava per a més.