A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (i 5)

Sense categoria

A l’Est de Magnum 1945-1990 constitueix un document fotogràfic excepcional sobre quaranta-cinc anys de reportatge darrera del teló d’acer (o de ferro, com es diu a la portada del llibre catàleg). El va editar la Fundació Caixa de Catalunya la tardor de l’any olímpic del 1992 amb motiu d’una exposició homònima a La Pedrera. Suposo que no deu ser difícil de consultar -i qui sap si d’adquirir- a la pròpia Fundació. Per a qui l’interessi la història i la memòria dels països de l’Europa de l’Est en els anys de plom -jo, ara, n’acabo de completar l’ordenació dels propis records- les imatges que s’hi presenten, la majoria en blanc i negre, no tenen preu.

L’evolució del meu sogre, després de considerar-se un cristià pròxim a la línia del Concili Vaticà II, va portar-lo a abraçar una altra religió: la fe comunista. I no, precisament, la dels euros dels anys 70 i primers 80, sinó l’ortodòxia stalinista, així, sense embuts.

Com que ens apreciàvem molt i m’agradava, en la mesura del possible, tenir-lo content, el 1992 li vaig regalar el llibre catàleg de l’exposició A l’est de Magnum, que jo acabava de veure a La Pedrera i que, com a addicte a la història i al paper de les ideologies, m’havia interessat tant. Ell vivia no massa a prop de Barcelona i no estava molt bé de les cames: jo sabia, doncs, que amb aquell volum curull de bones i molt interessants fotografies ho encertava de ple.

En morir la tardor del 2001, la meva sogra em va oferir la possibilitat de quedar-me alguns dels seus diversos i nombrosos llibres que més m’interessessin. No vaig dubtar ni un moment en recuperar l’esmentat obsequi, tan singular com, per mi, valuós.

Els prestigiosos professionals vinculats a la reconeguda agència Magnum van donar vida, a partir del 1947, a un referent bàsic en el camp de la imatge com a primera agència mundial de fotògrafs independents. Estem parlant d’artistes com Robert Capa, Henri Cartier-Bresson o Sebastiao Salgado, per només dir el tres que a priori em sonaven més, però també són un luxe i, en conjunt, un fons documental únic, les mirades de tots els altres.  

Unes sensibilitats que van saber copsar admirablement els rostres, les actituds, els paisatges, les circumstàncies, els afanys, les pors, la repressió, la prepotència dels dirigents de les successives nomenklatures… En definitiva, l’ambient d’un temps, d’uns països -per dir-ho una mica a la raimoniana manera- que van frustar moltes esperances.

Potser tot plegat no era altra cosa, en el fons, que un gran engany, però a priori podia haver semblat diferent. Per si de cas, tot i que d’esquerres, no recordo haver-me considerat mai marxista, perquè el socialisme d’autogestió que, a més del patriotisme, vindicàvem els del Front Nacional de Catalunya als anys 70 era, diguem-ho així, una mica més llibertari.

I és que sempre vaig creure que en el marxisme -tot i que les seves anàlisis poguessin tenir interès- hi havia un determinisme econòmic massa encarcarat. No seré molt original si dic que el temps m’ha donat la raó: no a mi, sinó sobretot a la història, que ara malda per cercar nous camins de progrés tot intentant esquivar les urpades de la dreta de sempre.  

A l’Est de Magnum no es va trobar una alternativa prou vàlida al capitalisme, si és que hi era i hi havia la voluntat real d’establir-la. I, sobretot, va haver-hi molta rigidesa -sovint criminal- i ben poques dosis d’humanitat. I, quan aquesta sorgia -Hongria, l’antiga Txecoslovàquia, qui sap si a la Polònia d’un cert temps…-, als culpables els tallaven el coll o els condemnaven a l’ostracisme.

Una de les formulacions que em deixaven més perplex d’aquell comunisme fossilitzat -que no cal posar necessàriament ben bé al mateix sac dels comunistes catalans i occidentals que, poc o molt, hem conegut- és la idea, suposo que d’arrel marxista, de l’home nou. O sigui, l’home -i la dona també, espero- alliberat de tot condicionament, de tota opressió, de tota servitud. Com a ideal de paradís, no estava gens malament, però ja sabem que els resultats van ser més aviat catastròfics: que els ho preguntin, i ens ho preguntin, pels romanesos, els kosovars i persones d’altres nacionalitats que potser no ens causen, a priori, tanta prevenció -tot i que la noia que em ven les patates cada dissabte al Mercat del Ninot sigui una romanesa ben eixerida que parla perfectament el català i es veu que estudia biologia a la Universitat de Barcelona. 

En fi, la profanació de la tomba de l’hongarès Janos Kadar m’ha fet anar a buscar unes quantes rampoines al bagul dels records. De vegades penso que, tot intentant ser un home del segle XXI, em sento molt vinculat al XX. Vaig néixer el 1955, o sigui que, gairebé, meitat i meitat. Per això, la meva educació sentimental feia anys que estava adquirida dins una centúria -suposo que com totes- força bèstia i, en tot cas, ben contradictòria.

Si almenys el futur es veiés més clar… 

  1. que som del s.XX, si més no, per l’educació sentimental i els anys a la balança. I l’stalinisme, una vergonya,que ens va obrir els ulls i ens va fer prendre mesures contra tot totalitarisme i fonamentalisme. L’història del teu sogre l’has contada amb molt de respecte, m’ha agradat la sensibilitat de pensar en les seves necessitats benestar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.