L’ESPANYOL, “MÉS QUE UN CLUB”… per uns dies
L’Espanyol de Barcelona, com li diuen ara, ha tornat a fracassar a la final de la Copa de la UEFA. Tanmateix, la derrota periquita no ha estat percebuda d’una manera tan lamentable com la de l’any 1988 a Leverkusen. I encara és més interessant una altra percepció: la que ens indica que el club -provisionalment- de Montjuïc ha esdevingut una mica més que un club per uns dies, en legítima competència amb el Barça, que a Catalunya ho és sempre.
Aquest cop, tampoc no s’ha aconseguit l’objectiu. Però, com que som catalans -i l’Espanyol es defineix com un club català de futbol-, cal estar segur que a la tercera va la vençuda. El que no sabem -ni ho sap ningú- és quan vindrà de nou aquesta tercera oportunitat, perquè arribar a una final de futbol europeu, ni que sigui la de la Copa de la UEFA, no és fàcil.
L’Espanyol es mereixia ser campió aquesta vegada. Ni que només fos perquè el Sevilla ja repetia de l’any passat. I també perquè hagués estat la millor manera de visualitzar que al futbol català de primer nivell hi ha un espai suficient per a algú més que no sigui el Barça, tot i que aquest sigui el número 1 i ho hagi de continuar sent. Si pot ser, amb models tipus Laporta i no pas Núñez (recordeu, aquella llarga etapa?).
I no per res, sinó perquè ja sabem que el Barça és més que un club i que el simbolisme que això significa continua sent molt important per a aquest país, ara com ara. Però el cas és que he tingut clarament la percepció -no sé si hi estareu d’acord- que l’Espanyol ha esdevingut darrerament també més que un club… ni que només sigui per uns dies. Ara ja torna a ser, per sort o per desgràcia, allò que sobretot ha de ser: un bon club català de futbol.
No us puc amagar que, de ben jove, jo em considerava perico per allò que sovint m’ha agradat apuntar-me una mica a les causes perdudes. Però tot té un límit, perquè més tard, quan vaig adquirir una raonable consciència nacional i social, em vaig passar, lògicament, al Barça. Curiosament, una evolució similar l’ha tingut la meva filla gran, la més futbolera de la família.
Del futbol m’emprenyen moltes coses. Per començar, tinc clar que un futbolista, com a operari qualificat que és, no hauria d’obtenir les xifres astronòmiques que cobren els més grans. Però ja se sap que, en el joc del capitalisme, el més important no és el que tu guanyes, sinó tot el negoci que la teva feina -admeto que una mica màgica, en el cas dels cracs– és capaç de generar.
I em molesta, no cal dir, la violència gratuïta que sovint es viu als estadis, amb conseqüències que a voltes han estat prou tràgiques. O la manca de grandesa de tants directius. O la barroeria compulsiva de massa seguidors, joves i no tan joves. El que en resulta de tot plegat, freqüentment, és que l’insult més suau que se sent en un camp és fill de puta… quan estem parlant d’un joc en el qual tot depèn, en el fons, de si la bimba entra a la barraca o no.
Però aquestes són algunes de les regles del joc, i és cert que la màgia d’un partit ben jugat, o d’una jugada plena de talent, o d’un gol d’aquells fantàstics, són inigualables.
Mentrestant, l’Espanyol ha esdevingut aquests dies una mica més representatiu del que és Catalunya i ho ha fet, sobretot, gràcies al seu esforç. Ni que el seu nom, ambientalment, el perjudiqui. Ni que el seu catalanisme sigui tebi o ambigu, i no crec que això canviï massa en el futur.
En aquest sentit, oïdor habitual com sóc de Catalunya Ràdio, m’ha agradat molt el tractament -amb l’Antoni Bassas al capdavant- que la nostra primera emissora nacional ha donat aquest dies a una gesta, la de Glasgow, que finalment no ha estat tan heroica com calia. L’Espanyol i la seva afició es mereixien aquest triomf, però nosaltres també ens mereixíem el fet de tenir, si més no durant uns dies, dos clubs de futbol que fossin més que uns clubs. I això sí que s’ha aconseguit.
I ara només cal desitjar que el Barça superi la depre i torni a guanyar la Lliga…