Respiro, per tant PENSO
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner, constitueix el meu darrer llibre llegit i curosament subratllat. És d’aquells volums petits, però tan densos, que fas servir el llapis més del que caldria, però el cas és que no ho pots evitar. I tot perquè s’hi acumula massa volum de pensament -i molt d’exercici per a pensar, una de les gimnàstiques millors- en ben poques pàgines.
“El pensador significatiu seria aquell que percep i explota una idea o un concepte decisius, aquell que se centra en una descoberta o una connexió crucials; aquell o aquella que inverteix gairebé amb avarícia en una observació o en un acte de pensament seminals i n’aprofita tot el potencial”.
“En canvi, a la immensa pluralitat dels éssers humans, per dir-ho d’alguna manera, els pensaments de primera classe, els anuncis radicals, els passen a tocar sense que se n’adonin, ni s’hi emparin, ni s’afanyin a convertir-los en una realitat concreta”.
Ja sé que no sóc, dissortadament, un “pensador significatiu”, però m’agradaria creure que no pertanyo ben bé “a la immensa pluralitat dels éssers humans”. La meva insignificança em priva de ser el primer; el meu sentit de l’autoestima m’impulsa a no barrejar-me del tot amb els segons.
Les citacions precedents són extretes d’un llibre breu i estimulant: Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, l’autor del qual és Georges Steiner, un dels pensadors de moda en el món occidental. Publicat el 2006 per Arcàdia dins la sèrie “Lectures centrals”, me’l va regalar per l’aniversari la meva amiga Anna M. i crec que he d’estar-li -per aquest i altres detalls de la nostra sòlida amistat- molt agraït.
La riquesa d’incitacions i estímuls que proporciona aquesta obreta la fa una rara gemma, d’un valor que gairebé no té preu. Entre les seves 69 pàgines -en aquesta versió en català de Roser Berdagué-, hi he fet anar molt el llapis, i a dos nivells de tant en tant. Però ara no vull cansar-vos amb més citacions i, en canvi, sí que vull estimular-vos a adquirir el volumet i, sobretot, a llegir-lo, tot confiant que en pugueu treure el profit que n’he tret jo. (I la bellesa de la fotografia de la coberta, a cura de Núria Solsona, constitueix un dels millors pòrtics possibles).
Steiner hi defensa la radicalitat del pensament i la intimitat de l’acte de pensar com “l’única possessió segura que tenim”. O sigui, aquella riquesa immaterial que no ens pot furtar ningú i que només podem alimentar -i retroalimentar- nosaltres mateixos. Allò que ens fa decisivament distints dels altres, per molt semblants que entre tots puguem ser. En efecte, penseu-hi bé -i mai tan ben dit-, perquè el pensament que us és innat a l’acte de respirar, més elaborat o més simple, no depèn massa de què sigueu rics o pobres, tot i que una certa instrucció bàsica sempre pugui ser convenient.
Cadascuna de les deu raons (possibles) de la tristesa del pensament constitueix un capitolet propi. Aquesta idea de la tristesa com el “fons obscur” on es fonamenten la consciència i el coneixement és un dels aspectes que més m’han costat de pair. Prové del filòsof alemany Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, un dels precursors del -per mi, tan respectable- existencialisme. Però aquesta tristesa, aquesta melangia (Schwermut), és una de les qualitats que sembla que ens fan veritablement creatius. D’esperit vitalista com sóc, entenc el sentit de la idea, però admeto que em costa una mica d’acceptar.
Ja m’havia complagut, de George Steiner, La idea d’Europa (2004), conferència també editada per Arcàdia a la mateixa col·lecció. Entre moltes altres incitacions, s’hi planteja, com a metàfora, que “Europa sempre s’ha pogut fer, i es pot fer, a peu. (…). En bona part, les distàncies són d’escala humana”. Aquest gran actiu europeu constitueix, avui dia, una de les nostres limitacions, però ha estat -i ho pot continuar sent- una de les nostres grandeses. En conjunt, l’obra de George Steiner es llegeix, en part, com un codi moral intel·lectual. Un bosc amable però dens en el qual sempre hi trobes tresors.