A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Elegia per l’ESTAMPERIA

General

L’estamperia d’art de la plaça del Pi de Barcelona era la tenda més antiga de la ciutat des de l’any 1789, però ja ha deixat de ser-ho. Si passeu per allí, les tradicionals postals, fotografies, làmines i gravats ja no les hi trobareu, perquè l’edifici, del 1542 i propietat del bisbat de Barcelona, es destinarà a altres usos molt més mundans… No sé si la solució adoptada era inevitable, però per mi té un punt de patètic en aquesta Barcelona que sovint va més sobrada del que realment li pertoca. 

És ben sarcàstic que, a tocar de les eleccions municipals, hagi plegat la botiga més antiga de la ciutat de Barcelona, l’estamperia d’art propietat de Joan Artigues. La ruïna de l’edifici i la necessitat urgent de rehabilitar-lo són les causes immediates del tancament. I en el rerefons d’aquest hi plana l’especulació urbanística i els lloguers desmesurats que es paguen a tot Barcelona i també -ai!- a la Ciutat Vella.

El bisbat, propietari de l’immoble a través de la parròquia de Santa Maria del Pi -abans havia estat propietat de l’Arxiconfraria del Crist de la Sang-, el reconvertirà en apartaments turístics. La zona resulta ideal, des d’aquest punt de vista. El que em fa més gràcia és que els nous contenidors seran testimonis, com es pot suposar, de costums i maneres de fer que l’Església, des del seu encarcarament, considera més aviat reprovables. Els interessos eclesiàstics, ja se sap, sovint són temporals, tot i que no ignoro que el bisbat de Barcelona no neda en l’abundància. En fi, que cadascú s’apanyi com pugui amb el seu cos… i la seva ànima. 

¿Era inevitable que s’arribés a aquesta situació, i que l’antiga estamperia no pogués conviure amb els apartaments previstos? Voldria pensar que no, però l’afany que al nostre país tenim, a voltes, per carregar-nos les antiguitats i no intentar posar-les al dia fa creure el contrari.

I és que si tu tens el privilegi de poder obrir habitualment la tenda amb més història, això constitueix un patrimoni prou preuat perquè et mimin i posin al teu abast un plus d’incentius raonables per tal que tu mateix encaris la teva pròpia renovació. Però sembla que, en aquest cas, no ha estat així -no hi tenien res a dir, les institucions?-, i que la crua lògica de mercat és l’única que ha prevalgut, sense excepcions possibles.

Com que tampoc no cal desesperar-se, em refugiaré ben ràpid a Casa Gispert, a tocar d’una altra església, Santa Maria del Mar, la meva preferida a Barcelona… molt abans que el senyor Falcones tingués la idea d’escriure la seva tan llegida i no sé si massa original novel·la.

Casa Gispert, mestres torradors des del 1851 [www.casagispert.com], deu ser ara mateix, doncs, un dels comerços més antics de la comtal ciutat. Aneu-hi i no m’estranyarà que us hi sentiu tan seduïts o seduïdes com m’hi he sentit jo les vegades que hi he estat des que la vaig descobrir. Hi trobareu bons cafès i tes, fruits secs ben diversos, espècies, olis, xocolates, torrons, melmelades, conserves i altres delícies enmig del taulell d’una peça, les prestatgeries de fusta, les senalles d’espart que mostren els torrats calents i fumejant… tota una atmosfera, en definitiva. La tradició d’ahir amb la qualitat d’avui. 

Establiments com can Gispert demostren que el que cal, per damunt de tot, és mantenir amb dedicació i delicadesa el que tens però anar-ho actualitzant. Potser a l’estamperia de la plaça del Pi devia faltar-li aquest afany. En tot cas, sap greu que hagi hagut de tancar, perquè la seva presència comportava molta memòria històrica -per les postals, les fotografies aplegades, les làmines, els gravats- de la capital de Catalunya, d’aquesta Barcelona que sempre va tan sobrada.

En fi, no ens posem nostàlgics…

  1. Jo vaig descobrir Casa Gispert un dissabte a la tarda en un dels meus recorreguts amb bicicleta. Vaig parar i vaig tafanejar una estona per deixar-me acaronar pels olors.

    Tancant els ulls, vaig poder retrocedir en el temps,… quan la mare m’enviava a comprar el café molgut i altres aliments a granel que t’embolicava el senyor Camirlo,…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.