A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Salvem la placa d’ANDREU NIN

General

La placa d’homenatge que els seus companys van dedicar a Andreu Nin en el lloc de la Rambla barcelonina on el veieren per darrera vegada corre un cert risc de degradació. De moment, encara és llegible, però val la pena que se’n prengui nota ara que són a punt de complir-se setanta anys del segrest del líder del POUM i el seu assassinat posterior. Contribuir a millorar aquesta placa vol dir, en definitiva, salvar-la. I significa també preservar, simbòlicament, les  banderes de la llibertat.  

Una mica més amunt de la cafeteria i restaurant Moka i de l’hotel Rivoli Rambla, i enmig d’una oficina bancària i una agència de viatges, hi figura la senzilla placa de marbre blanc d’homenatge a Nin. Jo, com a homenatge particular, l’he llegit moltes vegades en passar-hi aquests darrers anys, però ahir em vaig dedicar a anotar-la curosament per tal de poder transcriure-us-la sense cap errada:

"Aquí, el 16 de juny de 1937, els seus companys veiérem per darrera vegada Andreu Nin (1892-1937), secretari polític del P.O.U.M., lluitador pel socialisme i la llibertat, víctima de stalinisme.

Els seus companys.

Barcelona, 16 de juny del 1983"

El meu homenatge particular a Andreu Nin i Pérez, dirigent polític català de prestigi internacional i fill del Vendrell, no és precisament perquè jo hagi estat poumista, ni durant els intents estèrils de reorganitzar l’històric partit durant la Transició. Sí que n’havia conegut alguns que ho havien estat de joves, entre els quals l’inoblidable Josep Pallach, el màxim dirigent del primer partit al que em vaig afiliar, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Ni tan sols, tot i considerar-me d’esquerres, em vaig declarar mai marxista, ni que fos de la branca heterodoxa que era el Partit Obrer d’Unificació.

Però em sap greu que les lletres gravades a la placa siguin cada cop més difícils de llegir com a conseqüència del desgast que comporta el pas dels anys. Suggereixo, doncs, que un treball de restauració ben poc complex contribueixi a salvar la memòria històrica continguda en el missatge de llibertat i progrés que la placa ens transmet.

Demano, per tant, que les lletres tornin a repicar-se, o que es pintin de negre, o es daurin, i deixo la solució adient al millor criteri dels experts. Es tracta d’un cost mínim que, com que el POUM ja no existeix -tot i que la seva herència històrica fos més aviat assumida pel PSC-, suposo que hauria d’anar a càrrec de l’Ajuntament pel fet que la placa forma part del mobiliari urbà. I ara que estrenarem un nou mandat municipal, pot ser el moment adient per a fer-ho.   

Ja sabreu que, després dels tràgics fets de maig del 1937 -ara n’ha fet també setanta anys- es produí la desaparició d’Andreu Nin a càrrec dels serveis de contraespionatge soviètics i el seu posterior assassinat -prèvia tortura- prop de Madrid. Res no transcendí de moment i, quan els militants del POUM preguntaven als del PSUC i el PCE on era Andreu Nin, aquests escrivien a les parets: "O a Salamanca o a Berlín". I és que el clima propi del sectarisme de l’època -tan ben reflectit, per exemple, a l’excel·lent film Terra i llibertat, de Ken Loach- era particularment greu: el comunisme ortodox acusava Nin i el seu partit de ser agents del feixisme internacional.

I, per cert -ara que la memòria històrica ha esdevingut un procés tan viu com necessari-, que no estaria gens malament que Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa o el PSUC-viu reconeguessin públicament la complicitat històrica d’aquest comunisme oficial en un dels malaurats episodis de l’stalinisme de l’època. 

I que ho fessin després de setanta anys d’uns fets lamentables, com tants altres de la Guerra Civil. En el valuós documental Operació Nikolai, de TVC, els periodistes Maria Dolors Genovés i Llibert Ferri van aclarir definitivament el desenllaç del cas Nin l’any olímpic del 1992. Ara, la memòria històrica reclama també una senzilla cirurgia de placa. Per tal de preservar simbòlicament, a través del testimoni d’Andreu Nin, les banderes de la llibertat i l’horitzó d’un futur digne.  

  1. M’adhereixo a la teva sol·licitud restauradora tan pel que fa a la placa com per a la memòria històrica. L’stalinisme va ser una patologia política com qualsevol altra. Tots els fonamentalismes i l’intervencionisme dictatorial són espaordidors.

  2. Però els sociates em feu gràcia, en lloc de preservar memories, us apropieu de tot lluitador o lluitadors. L’herència del POUM assumida pel PSC. Res més lluny. El POUM estava tan lluny del PSC actual, l’esquerra PIJA, com de l’estalinisme dels anys trenta, la NO esquerra, encara que a Stalin i als sovietics en general la humanitat els hi deu molt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.