Barbaritats a la muntanya de Cullera

Fa dos dies es va encendre la muntanya de Cullera a causa del castell de focs d’artifici que cada any es llança per celebrar la Baixada de la Mare de Déu del Castell. Venint de Gandia, ja arribant a Tavernes, vam ser testimonis de com s’enlairaven els coets, en un dia ventós i sec, en la festa grossa de la població veïna.Aquest incendi m’ha fet recordar les agressions que s’han fet a aquesta muntanya des del anys 60 cap ací. Si hi passegeu per la muntanya, que s’ho val i molt, hi ha bones vistes a la Ribera i a la Safor però també és un bon exercici per descobrir, just al cim, un model d’urbanisme desfasat i fracassat amb tot de carrers, voreres, i solars d’una urbanització sense cap construcció. Ara però, des de fa poc, es vol tornar a posar en marxa l’edificació d’aquesta zona malgrat la crisi. Quins interessos hi ha allà dalt?

Per acabar-ho d’arreglar, i també des del anys 60, un enorme cartell anunciador del poble de Cullera es pot veure des de tota la Ribera. Sobre la mateixa vessant de la muntanya es pintaren de blanc les lletres del poble en un cartell de 180 metres d’amplada per 35 d’altura. En aquella Cullera que atreia turistes sobretot de les comarques valencianes però també gent de fora, el cartell era un reclam perfecte, que, com deien les autoritats d’aleshores, competia amb l’altre cartell famós, el de Hollywood.

Però resulta que el cartell de la meca del cine és més gran i no pogueren inscriure les grosses lletres del topònim de la ciutat riberenca en el llibre Guinness dels rècords mundials. Per això volgueren anar més enllà i fer-lo encara més visible. I si li posem llum i que Cullera també siga coneguda per la nit?, es degué pensar.

Així és com l’any 2008, la corporació presidida per Ernesto Sanjuán (PP) va decidir engegar un projecte d’il·luminació, a la qual s’afegí entusiasta la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana.

Com es deia en la notícia de Levante l’any 2008: “En paraules del regidor de Turisme, Manuel López, les lletres pintades sobre la muntanya són “la millor tanca publicitària que podríem tenir en la nostra ciutat“. La il·luminació s’inclou dins de la campanya de promoció de Cullera que el Pla de Dinamització del Producte Turístic desenvoluparà en 2009. El projecte té un pressupost de més de 240.000 euros, dels quals la Consellería de Turisme ha aportat 120.000.”

Així és com a principis de l’any 2009 es posà en marxa l’enllumenat del cartell amb projectors de 60 cm d’ample i amb moltes dificultats a causa d’una pendent del 85%. Tots estaven ben contents encara que també hi van haver protestes en persona i a través dels mitjans de comunicació a causa del malbaratament econòmic i pel mal gust de l’enllumenat nocturn, encara que l’alcalde els deia que no tenien ni idea de política. La llàstima és que el govern municipal acabava d’assabentar-se que San Francisco té un cartell encara més gran pintat a la muntanya però no se sabia encara si el tenia il·luminat. Potser encara es podia aconseguir el títol al llibre dels rècords.

L’espertèntica història del cartell il·luminat de Cullera no acaba ací. A principis de l’any passat els amics del coure es fixaren en l’enllumenat i s’endugueren 2000 m del cablejat de coure deixant durant unes setmanes el cartell a fosques. Això ho pague jo, degueren pensar en alguna reunió del govern municipal. Total, tornar a posar el cablejat només costaria uns 6000 euros. Aquesta vegada la posaren d’alumini com es pot llegir clarament a la caseta que distribueix els cables als projectors del cartell.

No sé si el poble de Cullera ha aconseguit estar en algun llibre de rècords pel famós cartell. El que si que hi ha és que ha augmentat la contaminació lumínica del poble i de la Ribera. La il·luminació del cartell amb potents reflectors de llum blanca és altament agressiva per al medi ambient com he contat moltes vegades per ací mateix. Cal recordar, per a qui no sàpia on està Cullera, que està ben prop dels arrossars, d’algunes marjals litorals i no massa lluny del límit sud del Parc Natural de l’Albufera.

I de contaminació lumínica, d’excés d’il·luminació i de malbaratament de recursos en són especialistes a Cullera. Un altre exemple de fa poc és el nou cartell, també il·luminat per suposat, de la rotonda de l’entrada nord del poble, que ha costat uns 20000 euros a les arques municipals. La televisió de Cullera en parlava ben clarament.

Imatge 1: Peu de la foto al Levante del 2008: “Cullera va començar ahir les proves per a il·luminar el cartell de la muntanya i al mateix temps ultima les gestions per a entrar en el llibre Guinness per tenir el cartell més gran il·luminat sobre una muntanya”. Vicent M. Pastor.

Imatge 2: Lletra E del cartell de Cullera. Enric Marco.

 

Mirant el Cel de Nit

El Parc Natural del Túria, vos convida a participar en aquesta xarrada sobre la problemàtica de la contaminació lumínica en l’entorn del Parc.

De la mà dels Dr. Angel Morales Rubio i Dr. Enric Marco Soler de la Universitat de València coneixerem què és la contaminació lumínica i la nostra problemàtica local del Parc Natural. Posteriorment realitzarem una observació astronòmica des del Mirador de Feix a Benaguasil en el cor del parc.

Dades de l’activitat:
•    Dia: divendres 25 d’abril de 2014.
•    Hora d’inici: 19:30 h.
•    Lloc: Centre de Visitants del Parc Natural del Túria (Vilamarxant).
•   Programa: Xarrada-col·loqui sobre la contaminació lumínica. Sopar de cabasset en la casa de fusta. Hi ha la possibilitat de comprar entrepans en el bar del centre. Observació astronòmica des del Mirador de Feix
•    Duració aproximada de l’itinerari: Aprox. 4 hores.
• Avisos: Places limitades, inscripció prèvia necessària (660127250, parque_turia@gva.és).
•    Recomanacions: cal portar entrepà per a sopar (hi ha possibilitat de comprar-lo en el bar), llanterna i prismàtics (opcional).

Recomanem la subscripció al llistat de distribució de les notícies de la nostra web del parc natural del Túria. És la manera més ràpida d’informar-se de les activitats del parc Natural per mitjà d’un correu-e automàtic en el moment de la publicació.

 

Kepler-186f, un planeta com la Terra?

El descobriment d’un planeta nou a la constel·lació del Cigne ha estat portada de molts mitjans de comunicació els últimes dies. Es diu que és el primer planeta de grandària terrestre que s’ha descobert en la zona habitable del sistema estel·lar amb l’estrella Kepler-186a. Però hi ha per tant? La missió Kepler va deixar d’esser útil per buscar nous planetes l’any passat. El projecte, però, no ha acabat. Un bon grup d’astrònoms encara rebusquen en els fitxers de dades per confirmar o rebutjar alertes de possibles exoplanetes. Per tant, aquest nou planeta prové dels milions de dades encara per estudiar. Quan una missió tan important com aquesta mor, sempre ens deixa una herència que va creixent cada dia. Avui mateix hi ha 1774 planetes confirmats fora del Sistema Solar, la majoria dels quals provenen de l’observació d’una petita regió del cel a la constel·lació del Cigne, indret on va observar Kepler. Imagineu quants planetes hi haurà si mirem en totes les direccions del cel!

El nou planeta descobert rep el nom Kepler-186f. Això significa que orbita al voltant de l’estel número 186 del catàleg de la missió i que és el cinqué planeta descobert del sistema. Kepler-186a és l’estel, mentre que b,c,d i e són els planetes anteriorment descoberts.

Com tots els de la missió Kepler, Kepler-186f ha estat descobert pel mètode del trànsit (simulació), pel seu pas per davant de l’estel que fa minvar lleugerament la quantitat de llum que arriba al satèl·lit, una cosa com si veiérem passar una mosca per davant d’una bombeta de llum. D’aquest pas se n’ha determinat la gràndaria que ha resultat ser d’un 10% major que la de Terra (Radi Kepler-186f = 1,11 ± 0,14 radi Terra). De moment la massa del planeta és desconeguda però serà segurament rocós.

Kepler-186f orbita a la zona habitable de la seua estrella. La zona habitable es defineix com el rang de distàncies des d’una estrella on l’aigua líquida podria acumular-se en la superfície d’un planeta en òrbita. Mentre que ja s’han descobert planetes a la zona habitable de determinades estrelles, les troballes anteriors són totes de cossos almenys d’un 40 per cent més gran en grandària que la Terra i la comprensió de la seua composició és un repte. Kepler-186f recorda més a la Terra.

L’estel mare de Kepler-186f és una nana roja tipus M amb una temperatura d’uns 3800 K. L’òrbita del planeta (el seu any) és d’uns 112 dies mentre que la distància al seu sol és d’uns 0,36 unitats astronòmiques, una distància semblant a la que es troba Mercuri del nostre Sol.

Les estrelles nans rojos tipus M són molt dèbils. De fet el nou planeta descobert rep un terç de l’energia que la Terra rep del Sol, i està situat més a prop de la vora exterior de la zona habitable. A la superfície de Kepler-186f, la brillantor de la seua estrella en el migdia és  similar a la del nostre Sol una hora abans del capvespre.

No obstant això, “estar a la zona habitable no significa que coneixem que aquest planeta és habitable“, adverteix Thomas Barclay, un científic del Bay Area Environmental Research Institute en Ames, i coautor de l’article del descobriment. “La temperatura al planeta depèn molt de quin tipus d’atmosfera hi ha al planeta. S’hauria de pensar en Kepler-186f més com una Terra-cosina en lloc d’una Terra bessona. Té moltes propietats que s’assemblen a la Terra.

Després d’aquesta explicació, una cosa hauria de quedar clara. Que un planeta siga de la grandària de la Terra no implica que hi haja vida, encara que estiga a la zona habitable. Ara, això si, de moment només coneixem un tipus de vida, la del nostre planeta, i, per tant, d’alguna manera s’ha de començar: pels planetes més semblants al nostre. Que l’estrategia per trobar vida extraterrestre siga equivocada o no, ja es veurà en el futur.

Imatge 1. Kepler-186f, el primer planeta tipus Terra a la zona habitable

Una recreació artística il·lustra Kepler-186f, el primer planeta validat de grandària terrestre en òrbita d’una estrella distant a la zona habitable.

Imatge 2. El sistema solar de Kepler-186 i el Sistema Solar

El diagrama compara els planetes del nostre sistema solar interior amb Kepler-186, un sistema estel·lar de cinc planetes situat a 492 anys llum de   la Terra, en la constel·lació del Cigne. Els cinc planetes de Kepler-186 giren al voltant d’una nana roja tipus M, un estel que és la meitat de la mida i la massa del sol.

Les recreacions astístiques de Kepler-186f són el resultat del treball conjunt dels científics i els artistes col·laborant per imaginar aquest món distant. Crèdit: Science@NASA

 

Ecos del Cosmos: Pasqua

Cada any és una loteria saber quan tindrem les vacances de Pasqua i si la meteorologia ens acompanyarà per eixir a menjar-nos (revallar diuen al meu poble) la mona al camp.

I és que a tots ens mareja que cada any les seues dates vagen variant de posició al calendari. De vegades el diumenge de Resurrecció, o primer dia de Pasqua, cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril. Per això es diu que la festa de la Pasqua és mòbil -no com la de Nadal, que sempre és el 25 de desembre.

La ubicació en el calendari d’aquesta festa religiosa té un fons astronòmic i va lligada a la lluna plena. L’assumpte és molt antic ja es va tractar al concili de Nicea de l’any 325, que presidia el llavors emperador Constantí. Per definir aquesta festa cada mossèn a la seua parròquia hauria de poder determinar el dia de Pasqua tot sol. I allí es va optar per fer una definició astronòmica.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

En parlem al programa de Ràdio Uni.


Podcast, Ecos del Cosmos, 11 d’abril 2014

En el programa de hui parlem de la data de Pasqua, com es defineix, quin és l’origen d’aquesta festivitat i la seua relació amb l’astronomia. Definim el concepte de fases de la Lluna i a més a més les nostres seccions habituals d’Actualitat Astronòmica i l’Astropregunta.

Imatge: Mona de Pasqua d’Alberic comprada el diumenge de Rams al forn de Regina. Enric Marco.

La frontera del Sistema Solar es fa més gran

El Sistema Solar té un nou membre ben llunyà, redefinint i fent més gran la seua frontera exterior.Un nou planeta nan, anomenat provisionalment 2012 VP113, ha estat descobert en la part interna del núvol d’Oort,  a una distància d’unes 80 unitats astronòmiques (ua), unes dues vegades la distància a Plutó. Els astrònoms Scott Sheppard i Chadwick Trujillo de l’Observatori Gemini han publicat a la revista Nature l’anunci del descobriment d’un nou cos planetari que ha estat trobat més enllà de la frontera coneguda del Sistema Solar. Aquest és probablement un dels milers d’objectes llunyans que es pensa que formen la part més pròxima al Sol del núvol d’Oort.

Fins ara a aquesta zona només es coneixia l’existència del planeta Sedna, descobert l’any 2003.

El Sistema Solar conegut pot ser dividit en quatre parts: els planetes rocosos com la Terra, que estan prop del Sol; els planetes gegants de gas, que estan més lluny; i els objectes congelats del Cinturó de Kuiper, que es troben just més enllà de l’òrbita de Neptú. Aquí se situaria Plutó, com un dels cossos més grans. Més lluny encara, es troba el núvol d’Oort, que en la seua zona externa està ple de cossos congelats que són la font dels cometes de llarg període, mentre que en la seua zona més interna, només se sabia de l’existència d’un objecte, Sedna. Però el descobriment de 2012 VP113 el converteix en el membre conegut del Sistema Solar més llunyà.A partir de les dades de la càmera de gran camp utilizada, ens permet fer-nos la idea que en aquesta zona del núvol d’Oort interior hi ha segurament uns 900 objectes més grans de 1000 km com ara ho són Sedna i 2012 VP113.  L’origen d’aquesta zona interna no està encara clara. Podria ser causada per l’expulsió d’un planeta gran del Sistema Solar intern que hauria arrossegat petits cossos del cinturó de Kuiper amb ell, o fins i tot podria ser conseqüència de la incorporació de planetes extrasolars en el moment del pas d’una estrella per les proximitats del Sol.

Una cosa que sobta del treball dels nord-americans, és la relativa proximitat de les posicions dels perihelis de Sedna i de 2012 VP113. Ambdós perihelis, punts de les seues òrbites en que els cossos es troben a la distància més pròxima al Sol, estan a unes 80 unitats astronòmiques i en la mateixa zona del cel, i, per això mateix, ha estat possible descobrir-los. Quan passe el temps, en recórrer les seues òrbites molt el·líptiques es trobaran molt més lluny de nosaltres, a centenars d’unitats astronòmiques, i serà molt difícil, sinó imposible, descobrir-los ja que seran massa dèbils.

Per a explicar aquestes òrbites tan estranyes, els científics aventuren la hipòtesi de l’existència d’un planeta enorme, potser de fins a 10 vegades la grandària de la Terra. Aquest planeta seria, per tant, de la grandària d’Urà, i estaria influint en les òrbites de 2012 VP113, Sedna i en d’altres objectes encara no descoberts.
Imatge: Aquest és un diagrama de l’òrbita del sistema solar exterior. El Sol i els planetes terrestres són al centre. Les òrbites dels quatre planetes gegants, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, es mostren amb cercles plens de color porpra. El Cinturó de Kuiper, incloent a Plutó, és mostrat per la regió de color blau clar de punts més enllà dels planetes gegants. L’òrbita de Sedna es mostra en color taronja mentre que l’òrbita de 2012 VP113 es mostra en vermell. Tots dos objectes són actualment prop del seu màxim acostament al Sol (periheli). Aquests serien massa febles per detectar-los quan es troben en les parts exteriors de les seues òrbites. Observeu que les dues òrbites tenen perihelis molt similars, i tots dos estan molt lluny dels planetes gegants i de les regions del Cinturó de Kuiper. La imatge és cortesia de la de Scott Sheppard. Solar System’s Edge Redefined, Carnegie Institution.

 

Canàries en la final

Les illes Canàries en la final de la competició anual de les millors fotos científiques de la Terra del 2013 organitzada per la NASA.

Tinc un record molt intens de les estades llargues i curtes que vaig fer a les Canàries en els primers anys del meu doctorat. Hi he estat moltes vegades, sobretot a Tenerife, on he observat als telescopis de l’Observatorio del Teide a Izaña, però també he viatjat a la Palma, la Gomera, el Hierro o Gran Canària.

Tot això ve que he vist les Canàries des de molts punts de vista, des de terra, des de la platja, des dels cims, des de l’aire. Per això aquesta fotografia (ací amb molta més resolució) presa per Jeff Schmaltz de l’equip del satèl·lit de reconeixement de la NASA MODIS, m’ha agradat força. I més sabent que està a la fase final de la competició anual de les millors fotos d’estudi de la Terra, en competició final amb una foto d’una erupció volcànica emergint del volcà  Kliuchevskoi, un dels molts volcans actius de la península de Kamchatka, allà en la costa del Pacífic. La votació ja s’ha tancat i el dilluns sabrem la foto guanyadora final. Ja posaré el resultat com a actualització d’aquest apunt.

La foto mostra els vents dominants d’aquell dia (15 de juny 2013) que venien del nord-est i com les altes illes volcàniques van provocar unes ombres al vent que van bloquejar i redirigir el flux de l’aire, suavitzant en alguns llocs o augmentant en altres les ones marines. El resultat va ser aquest interessant i bonic patró de llums, entre platejat i lletós, de l’estela de les illes navegant a sobrevent per l’Atlàntic.

And the winner is: La foto de les illes Canàries navegant al vent del nord-est ha resultat guanyadora!

Com diuen a la web de la NASA:

El segon Torneig anual sobre imatges de la Terra ha arribat al final, i la foto guanyadora té una cara familiar. L’any passat, el 2013, un volcà submarí a les costes de El Hierro a les Illes Canàries va guanyar el primer campionat. Enguany, l’arxipèlag sencer ha entrat en l’acció. ”Trailing the Canaries” ha guanyat el torneig del 2014. La imatge mostra patrons de vent i d’ones interessants a la llum del Sol. Pel que sembla les Illes Canàries tenen molts fans!

Si voleu rebre diariament al vostre correu imatges del vostre planeta com la que ha guanyat, no dubteu a subscriure-vos-hi. Vos recomane que confirmeu les dues opcions, Earth Observatory i Natural Hazards Daily (desastres naturals). És totalment gratuït i realment s’ho val.

Imatge de la NASA cortesia de Jeff Schmaltz LANCE/EOSDIS MODIS Rapid Response Team, GSFC. Informació a partir de Mike Carlowicz, amb ajut de Jeff Schmaltz i Will Stefanov.

 

El cel d’abril de 2014

El primer mes complet de la primavera es presenta excel·lent per a l’observació astronòmica. Fins a cinc planetes són ara visibles al llarg de la nit i fins i tot un intent d’eclipsi de Lluna serà observable a mitjan mes.

Mart serà el planeta rei del mes. Finalment arriba a l’oposició al voltant del dia 8 d’abril. Serà el moment de la seua màxima aproximació a la Terra quan el Sol, el nostre planeta i Mart es trobaran alineats. En aquest moment tindrem el planeta roig a només 93 milions de km, una distància massa gran per veure bé els detalls de la superfície amb un telescopi menut. Així i tot el planeta brillarà tan fort en el cel que rivalitzarà amb l’estrella més brillant, Sírius.  Cada 60 segons serem 300 km més prop al planeta Mart. Mentre el mes d’abril comença, la Terra i Mart estan convergint a 5 km/s o 300 km/min fins al moment de màxima aproximació al Sol del dia 8. L’hemisferi nord de Mart està actualment inclinat cap a la Terra i l’estiu marcià va començar a meitat de febrer.

Donat que Mart està en el punt més pròxim a la Terra, és el moment en que el nostre planeta avança a Mart deixant-lo enrere en l’òrbita. Aquest efecte causarà que entre l’1 de març i el 21 de maig Mart es moga de dia en dia en el cel d’est a oest, contrari al moviment usual d’oest a est. Es diu que retrograda, fent una mena de bucles que fins que no s’establí la moderna teoria heliocèntrica de Copèrnic, portà de cap els astrònoms per explicar-ho.

Mart continua en la contel·lació de la Verge, prop de l’estrella principal Spica. La nit del dia 14, una Lluna plena es posarà just entre mig dels dos astres. Teniu en compte que l’objecte superior i més brillant és Mart. Durant la nit la Lluna anirà aproximant-se molt i molt a l’estrella Spica.

L’observació de Saturn va millorant de dia en dia. Situada en la contel·lació de la Balança, a l’esquerra de Mart, rebrà la visita d’una Lluna decreixent la nit del 16 al 17.

Les primeres hores del dia 15 d’abril gaudirem d’un eclipse total de Lluna. Però, malauradament totes les fases de l’eclipse només seran visibles des d’Amèrica i el Pacífic. A casa nostra solament veurem la primera fase penumbral abans que la Lluna es ponga per l’horitzó oest. La Lluna es farà lleugerament grisa i poc més. Ja en parlarem.

I enguany el diumenge de Pasqua caurà molt baix. El dia per revallar la mona com diem a la Ribera serà el 20 d’abril. Una data molt conectada amb el començament de la primavera des del concili de Nicea de l’any 325.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Abril 7 10 30
Lluna plena Abril 15 09 42
Quart minvant Abril      22 09 52
Lluna nova Abril 29 08 14

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’abril de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Mart – Durant el mes de març es veu l’augment de la seua mida mentre el planeta s’aproxima a l’oposició. Totes les fotos s’han fet amb el mateix equipament. Telescopi de 12″. Mireu des de baix cap a l’esquerre.  Efrain Morales Rivera, Puerto Rico. Març 2014.