Doncs no, no era del tot mentida la notícia d’El Mundo sobre la possibilitat de retirar Antonio Machado dels carrers de Sabadell. L’Ajuntament, via alcalde, va estar àgil, oportú i conseqüent desmentint que la placa dedicada a l’il·lustre poeta desaparegués. Era el què tocava, però no ens ha quedat clar el nexe entre la corporació municipal i l’autor de l’estudi-proposta de retirada de noms, perquè l’autor i l’estudi no són cap post-veritat del diari madrileny sinó ben reals.
La notícia i l’enrenou subsegüent s’inscriuen en aquell gènere de processos que cada dia m’emprenyen més: discussions acalorades sobre aspectes formals, i per tant d’una importància relativa, per tal de tenir ben entretingut al personal, no fos cas que la gent tingués la pensada de reflexionar o cavil·lar sobre qüestions de fons realment importants per a tots. Avui una placa de carrer, ahir un monument a la memòria de no sé qui, el dia abans quatre peces d’un museu, la setmana passada l’origen medieval d’una bandera, i així.
Contradient-me amb el paràgraf anterior, entraré a dir la meva sobre l’assumpte. Això de canviar noms de carrers perquè poden ser inconvenients per la salut mental del poble és molt típic del progressisme mal entès: els que més cridats estan a transformar la realitat, i per a això se’ls vota, quan arriben al poder en lloc de reformar l’estructura de la casa es dediquen a canviar-ne la decoració, i si cola, cola. És el mateix mecanisme de la correcció política, que els du a canviar el llenguatge (efecte) amb la secreta i inútil esperança de que així es transformarà la realitat (causa). Ara veig amb preocupació que aquest tarannà està envaint el nostre camp, el catalanisme. En aquests moments ens hem d’entretenir a treure noms de carrers perquè tenen a veure, d’alguna manera, amb l’estat? De debò això és el més important?
Estic completament d’acord amb eliminar (i destruir, si és necessari) les plaques o els monuments dedicats a tot allò relacionat amb la vergonyosa etapa franquista però, si us plau, no toqueu a Antonio Machado! Si a la seva biografia hi ha algun aspecte nacionalment reprovable, cosa que no estic en condicions de negar, serà ben poca cosa al costat del que representa, per a la cultura i per a la llibertat, el conjunt de la vida i l’obra d’aquest gran poeta (potser el meu preferit en llengua castellana), mort i enterrat, per alguna raó seria, a l’exili. En terres catalanes, per cert.
Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
Que clarivident que era el sevillà!
[Imatge: www.upf.edu]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!