Les aigües turbulentes

Un dels candidats a les properes eleccions europees, crec que Ernest Urdasun (ICV), va dir no fa gaires dies que “calia parlar menys de la senyora de Terrassa i més dels problemes dels ciutadans”. Cito de memòria.

Que no se n’ha de seguir parlant? I tant si se n’ha de parlar! No perquè un safareig local elevat a nacional, una mena de vodevil o sainet (avui a Catalunya Ràdio ho debatien), sinó perquè és un episodi que, novament, ens dóna les claus de quina mena de classe política dirigeix (o pretén fer-ho) els nostres destins col·lectius, de com gestiona la informació i de com tracta el sofert ciutadà-votant.

Perquè el que realment és preocupant de l’afer de la primera comunió (mai no s’havia parlat tant d’aquestes cerimònies catòliques avui en franca decadència) no és que el senyor Navarro intentés maldestrament incardinar-lo en un inexistent clima de crispació sinó el cúmul d’incoherències i d’informacions inexactes, per dir-ho finament, en què està incorrent encara ara l’ex-alcalde de Terrassa. Per què hi ha tantes contradiccions entre la versió de la per fi localitzada “senyora de Terrassa” (que no ho és) i el senyor de Terrassa (aquest sí)? Cop de puny o insult? La va veure bé o no? Es va quedar a l’església, sí o no? Per què va tardar tant a denunciar-la?

Preguntes i més preguntes de resultes de la informació que ens proporciona ara el conseller d’Interior, amanides amb detalls certament singulars del cas, des d’una bandera bruta (de fa deu anys!) fins a l’interès de Navarro per les prescripcions farmacèutiques de la imputada en el cas. No és motiu de broma, però. Repeteixo: la persona que ha protagonitzat primer i ha gestionat després l’incident aspira, o almenys aspirava fins avui, a dirigir els destins del nostre país. En tot cas demostra no saber rodejar-se dels consellers adequats: potser que vagi pensant en despatxar l’assessor que el fa anar dia a dia per aquest fangar, de la mateixa família zoològica que el que li portava els tuits.

Un altre partit, que no és ni el d’Urtasun ni el de Navarro, ens proposa aquests dies de campanya començar un nou país. Ja et dic jo que és ben necessari: un nou país amb uns nous dirigents. Quins? Ah!

[Imatge: Vilaweb]