La vida versió Champions League

A classe, moltes voltes, se’ns deia que havíem de fer dels nostres xiquets “ciutadans del món”. I quan mire a les meues huit distintes nacionalitats en la meua classe de dèsset personetes, pense que el millor que podria fer d’aquestes criatures és fer-les ciutadanes d’algun lloc més concret, més xicotet, i que puga oferir garanties d’afecte. I la idea de convertir-los en ciutadans de Gandia em sembla suficientment ambiciosa com per a ampliar-ho molt més que això.
En tot cas, els meus xiquets no són els primers ciutadans del món que conec. N’he conegut bastantes -generalment xiques, cosa curiosa-; unes ciutadanes del món que em parlaven castellà amb somnis anglo-saxons. Em parlaven dels avantatges de tindre una visió oberta del món com si tingueren la boca plena de xocolata, com si, per voler ser d’alguna banda en concret, l’angle de visió es reduira a 30º, com els burros. Escoltaven grups planetaris -en anglès i en castellà-, i es posaven vestits globalitzats -dissenyats a Londres, fabricats a Taiwan i distribuïts a Madrid-. Com jo. En general, però, el que ens diferenciava a aquestes ciutadanes del món i a mi era que jo utilitzava quotidianament dues o tres llengües, i elles una.
No m’he considerat mai ciutadana del món per diverses raons: per a Nadal menge putxero; quan afirme o negue la religió, afirme o negue la religió catòlica; utilitze una -i només una- llengua per a escriure el meu diari personal; i tinc els meus avantpassats enterrats en un radi d’uns 900 metres quadrats. Com a molt, sóc ciutadana del MEU món: un món xicotet, quotidià i que m’ha sabut donar afecte i seguretat. Quan mire als meus xiquets, als xiquets de la classe, puc comprendre el desarrelament que puguen tindre des de la pertinença al meu món. Puc establir ponts de comunicació perquè ho faig des d’una visió fins a una altra. I entre tots, teixim a poc a poc una comunicació des d’uns punts de vista que espere que mai siguen completament iguals, perquè els xiquets bolivians o ucranians sempre seran bolivians o ucranians. A menys que ells mateixos decidisquen deixar de ser-ho. Mentrestant, la seua consciència de ser d’algun lloc -del que siga-, els donarà seguretat i pau. I no estic segura que un ciutadà del món, que mira a tants llocs alhora que corre el perill de tornar-se guenyo, tinga la sensibilitat suficient com per a comprendre-ho en un xiquet de 10 anys.

“Chuck Berry, Ramones, Elvis Prestley, Lou Read! Metallica Spreensting, Doors i BB King!! Podria estar dient noms tota la nit!! Que collons us donen per ser aixíííííííííí!!!!!!”
Em desperta els matins el Francino, explicant-me a l’orelleta les notícies que succeeixen en aquests móns de Déu -o en els móns de qui a cadascú li dóne la gana, vaja. Que no tinc manies-. I després de dutxar-me, vestir-me, desdejunar i obrir la porta del garatge al ritme frenètic de les notícies locals, quan m’assec al cotxe m’abelleix posar-me de bon humor. De manera que generalment, al cotxe, de bon matí conduisc amb Radio Pego, que posa una molt bona selecció de música, trenada amb anuncis d’herbicides amb un accent de la Marina que enamora.
Però hui Ràdio Pego no  me l’encertava, la música. I com totes les emissores musicals tenen programes que fan riure a tothom menys a mi, preferisc recórrer al casset, que és una aposta segura -sí, el meu Ibiza és dels que encara tenen casset. Feu-vos a la idea dels anys que té!-. I he ficat un casset que he trobat a la guantera, que tenia pinta de ser més vell que la picor. I tant que era vell!! Tenia exactament 15 anys!!! Lax’n’busto m’ha regalat una pujada d’adrenalina! He rejuvenit fins al punt que no sabia si enfilar cap a l’escola, a donar classe, o a l’institut, a rebre’n!
Sé que el sentit de l’olfacte pot portar records d’infantesa, però l’adolescència és l’època de l’oïda, de la música forta, del burret amb fanta de taronja -i que em disculpen els d’Alcoi, però jo el “plisplai” me’l feia amb fanta de taronja-, i de les sabates brutes, enfangades i aixafades després dels concerts.

El més semblant a una festa de graduació que vaig tindre en acabar Comunicació Audiovisual va ser obrir una llauna de Cocacola de camí a l’estació de tren de València, per a tornar cap a casa amb una exhausta alegria. Ni sopars, ni orles, ni viatges de final de curs. Ni un sol trist colpet a l’esquena per part de cap company. Perquè el més semblant que he tingut a un company d’universitat, a la UOC, ha estat Emili, l’home amb qui em casaré algun dia. Sé que no és una etapa necessària, la de compartir el final d’una carrera amb els companys, però mira, ho tenia a la llista de pendents.

I tots aquests sentiments rebrollen ara, amb la força de qui va perdre aquesta oportunitat en el seu temps.
Amb això de les pràctiques, els de 3r pràcticament no ens veiem durant el 2n semestre: cadascú està a la seua escola, al seu poble. Però les trobades de practicum, les revisions que fem quinzenalment a València, ens obliguen a convergir al mateix lloc: el nostre entranyable i tercermundista edifici universitari. Com en un guió cinematogràfic de Patchwork, ens anem creuant pel camí, a mesura que el tren s’apropa a València. L’arribada a l’estació del Nord tot és un crit i un enrenou: el món s’acaba! Retrobaments i abraçades, rialles i records en el mateix lloc on vaig assaborir la meua trista Cocacola Audiovisual. Són trobades amb regust de comiat, amb nervis de fi d’etapa. 
És bonic que la vida dóne segones oportunitats. Encara que siga per a anècdotes tan senzilles com aquesta.

El barri de Corea -a Gandia- es diu oficialment així perquè en els seus inicis el dividia per la meitat la via del tren, a mode de paral·lel 38. És l’eixample obrer de la ciutat ducal, on fins fa 4 dies els xiquets es criaven al carrer. Ara, els xiquets es crien a l’escola, a la meua escola; i més que criar-se, l’escola és el lloc on s’ajunten. Com diu el refrany castellà “Dios los cría y ellos se ajuntan”. L’escola -que és on vaig a fer pràctiques- està flanquejada a una banda per un quarter de la Guàrdia Civil, un bloc de pisos marró i trist que cauria a trossos si no fóra que els fantasmes del franquisme hi actuen de contrafort. A l’altra banda, fent de barrera natural, hi ha un dels jardins més grans de la ciutat. I més enllà, lluny del radi d’influència, hi ha uns adosats d’aquells que no saps si els preus estan posats en euros o en pessetes.

El centre, el CEIP Botànic Cavanilles, teòricament és per a tothom que hi viu als voltants. En la pràctica, els xiquets dels adosats pugen tots els matins al 4 x 4 de sons pares i es dirigeixen a les escoles privades o concertades més cares de la ciutat, mentre que el meu Botànic Cavanilles s’omple poc a poc dels fills del veritable proletariat contemporani, aquell que no es pot permetre pagar tots els llibres de text el mateix mes perquè es queden sense menjar. Però això no ho saps fins que no entres al centre. I aquestes situacions no saps ben bé com solucionar-les.
L’altre dia li reclamava a dos xiquets que tragueren el llibre de plàstica -sí, sí, ara hi ha llibre de text fins i tot per a plàstica, perquè hi tenen fitxes que han de fer, dibuixar, enganxar, retallar…-.
– No tengo, profa. Mi mamá no tiene dinero para libros.
I a això, què respons? Quina teoria educativa hi apliques?

Batman sempre ha estat el meu superheroi preferit, perquè és qui té més mèrit. Superman té uns poders extraordinaris que li han caigut del cel; aixina clar, jo també. Spiderman és un ésser transgènic, a qui els poder li són inoculats amb el verí d’una aranya. Això tampoc no en té massa, de mèrit. Però Batman no. Batman és una persona normal, que, damunt, viu en una ciutat on sempre és de nit -algú ha vist Gotham City de dia? Eh?-, i està carregadeta de gent indesitjable -clar, com sempre és de nit, és més fàcil amagar-se. Si tot té les seues raons, en el fons-. L’altre dia, sopant virtualment amb la Carme, vaig descobrir que en l’actualitat també n’hi ha, de superherois: els qui practiquen Parkour.
L’altre dia estava sopant pel xat del gmail amb la Carme -sopar vegetarià, perquè la Carme és vegetariana, esquerrana, dona, de classe obrera, nació oprimida i pel que sembla últimament també és occitana- quan em va enviar un reportatge de TeleMolinsdeRei sobre el Parkour, també conegut com l’art del desplaçament. Em fa gràcia, perquè crec que parkour és el primer neologisme d’origen francès que sent en molt de temps; els neologismes del segle XXI solen tindre accent de Sillycon Valley. El parkour és un art/esport urbà que consisteix a desplaçar-se per la ciutat utilitzant-ne l’orografia mentre es fa gimnàstica. De fet, els practicants de Parkour són moltes voltes ex-atletes de competició, que d’aquesta manera es mantenen en bona forma.
La Carme diu que cada vegada que els veu en acció, li entren ganes d’anar al gimnàs. Ja sé això d’anar desplaçant-se per on siga d’una manera poc ortodoxa no té molt a vore amb les batalles eeespectaculars de Batman. Però el sol fet que et vinguen ganes d’anar al gimnàs mentre els veus fent tots eixos malabarismes ja es tota una fita heroica.
Per a qui tinga curiositat, deixe aquesta publicitat -que no sé què publicita- d’un minutet i mig on es mostra què és això del parkour, amb una banda sonora deliciosa.

A la trobada d’Alcanar em va cridar molt l’atenció un llibre amb el qual ens obsequià l’ajuntament, i que tractava de Tortosa i els Comarques Centrals dels Països Catalans. Se’m va fer estrany perquè si d’alguna cosa acostume a presumir és de ser de les Comarques Centrals. I això de vore que algú altre també és una comarca central se’m fa estrany. Però pensant-ho bé, cadascú és del centre d’alguna cosa. I pensant-ho millor encara, La Safor, a banda de ser el centre del meu món, que jo recorde no és el centre de res. Però això de comarques centrals valencianes ja ve de lluny, de temps de la reconquesta, pràcticament. Tot i que els de Canal 9 últimament estan entestats en canviar-li el significat.
Les comarques centrals són La Safor, La Vall d’Albaida, la Costera, la Marina, L’Alcoià, el Comtat i la Canal de Navarrés, i tot i que estan dividides per les províncies, en realitat hi ha una tradicional vinculació econòmica, històrica i lingüística molt forta. A Canal 9, que això no els fa massa gràcia, com no poden erradicar el concepte de Comarques Centrals, el que han fet és intentar distorsionar-lo. I des de fa alguns anys es dediquen a referir-se a les Comarques Centrals quan parlen de les comarques de l’Horta -on està la capi- i les comarques del seu voltant. Ben mirat, per a un ignorant en història té més sentit. Però és incorrecte; i és una jugada feta “con alevosía y premeditasión”.
I posats a canviar coses en les Comarques Centrals, jo preferiria canviar la configuració actual afegint-hi un fitxatge estrella: La Ribera -tota, l’alta i la baixa-. Fa temps que tinc comprovat que comarca de La Ribera és una passada, i un bon jugador per a tindre en un equip.

Va, hui en conte una del poble. Millor dit, de casa. Crec que no he parlat mai de ma mare, però ella és tota una institució. Ha heretat la flama del matriarcat mediterrani amb una contundència que fa feredat. Com sempre passa entre mares i filles, tinguérem una època de topar constantment. I ara, com més major em faig, més pense que m’agradaria ser com ella. Almenys en el sentit de la seua rotunditat extrema. Però ja me n’he anat del tema; perquè, de fet, aquest post del que tracta veritablement -i sense que servisca de precedent- és de política.

La mare és puntaire; millor dit, la casa està transformada des de fa anys -des que es va jubilar- en un taller immens de puntes, boixets, “bolilleros”, cadires, agulles, fils, sedes, i cada setmana la casa s’omple periòdicament de puntaires que entren i ixen amb la bonhomia que solen tindre les persones que es dediquen a aquest art. I la mare, que de puntes n’entén molt -ara la tinc fent punta de coixí contemporània, una cosa es-pec-ta-cu-lar-, s’ha ofert per a fer una exposició de boixets a l’escola -a l’escola de La Font, vaja, on van els meus nebots-; i per a completar l’explicació, un dia, fer un taller explicatiu sobre com es fan els boixets. Perquè la mare és una àvia compromesa.
I en això que hui m’entra a l’escola, a vore com anava l’exposició, i me la veu -l’exposició- presidida per una bandera espanyola que -segons em narrava ma mare-, tombava d’esquena. Al costat, la blavera. “La blavera encara, que és valenciana. Però l’espanyola? Què fa una bandera espanyola presidint una exposició? Pitjor encara, què hi fa una bandera espanyola presidint LA MEUA exposició?? És que no hi té res a vore!! No té perquè haver cap bandera presidint cap exposició! Quan m’he vist allò, se m’han posat els pèls de punta, els he dit que ho tragueren, i que si el dia que vinga a fer el taller me la torne a vore, me’n vaig a casa i els xiquets es queden sense taller!!”. Amb el temps, no només me n’adone que jo cada dia m’assemble més a ma mare sinó que comprove amb estupor que cada dia ma mare s’assembla més i més a les seues filles. Se’m deu haver notat pel somriure, perquè en veure’m mig rient, ha continuat “Oh! Jo no sóc radical, Marta, ja ho saps. Però és que t’obliguen a ser radical!!”.

Fa uns dies ja en parlaven Més content que un gínjol i Entrellum: El primer recull de la catosfera literària ja té portada. I quina portada tan rebonica! Ja fan ganes de llegir-lo! És una bona idea fer aquest recull: una manera de descobrir nous blocs sense deixar la vista a l’ordinador. Perquè això d’indagar a la xarxa d’una manera profunda en general es pot fer poques vegades -excepte per a Vent d Cabylia, que era un cas apart, clar. Ho trobava tot!-.
La portada és tan xula que em sap greu no ser-hi. Hi vaig enviar un text, però crec que no era dels més elaborats.

En això de literari, no sabia si es referia a que parlaren de literatura o a que foren literatura blocaire per se. De manera que hi vaig enviar aquest text (que enllace per si algú té curiositat) sobre la mort d’en Sebastià Sorribes, el pare Pitus. De fet, em plantejava si havia d’enviar o no un text. És cert que tinc un apartat que parla de llibres -l’apartat on està inclòs aquest post mateix-; però no és un bloc exclusiu de literatura, o no en parla amb tanta freqüència com els blocs que tinc enllaçats sota l’etiqueta de Blocs literaris.
Després, me’n vaig adonar que no havia de tractar de literatura, sinó que havia de ser un post bonic. I vaig pensar que hauria d’haver enviat aquest altre (que també enllace per si algú té curiositat). En tot cas, quan hom escriu cinc posts a la setmana -vaig a èpoques-, necessàriament sacrifica qualitat, (a no ser que un siga Joan Josep Isern). 
Hi ha blocs que s’actualitzen una vegada a la setmana i són un treball de boixets literari. Probablement són aquests els que trobaré al llibre. Bé, em consola pensar que tindré la oportunitat de conèixer a altres blocaires. I també saber que el llibre tindrà representació familiar: Emili i Juli. Em fa molta il·lusió veure’ls en un llibre tan bonic!
Espere que la iniciativa es mantinga, i que cada any a tots els blocaires que escrivim en valencià ens conviden a rebuscar entre els arxius per trobar una digna representació de la nostra essència. Qui sap, potser l’any que ve tindré més sort 🙂 En tot cas, ara per ara el recull ja està en marxa, i tinc ganes de tindre’l entre les mans, i ficar en nas entre les vides, els pensaments, de tota la gent que té la traça i la paciència de mantindre aquests diaris virtuals.

Una de les coses que trobe més complicades de ser mestra d’anglès és el ventall increïble d’edats i de capacitats amb què hom s’ha d’enfrontar cada dia. Un xiquet de 3 anys, que individualment és com un joguet amb bateria infinita, quan s’agrupa amb més individus de la seua espècie, en manades de 20 en 20, es converteix en un animalet escapadís i cridaner com una mona. Els joves d’11 anys, per la seua banda, recorden més la pel·lícula Dangerous Minds que no al capítol dels teletubbies que representen els d’infantil. I enmig d’aquestes dues aigües, afig-li tota la gamma evolutiva humana. La varietat resultant és tan confosa que només de pensar-hi m’entra vertígen.
I tanmateix estic vivint una de les èpoques més divertides de la meua vida. Ahir vaig estar fent literalment el mico (el moooonki, a vore, com fa el monki?? Ui, quins monkis tenim per ací!! Mira, mira, aquest monki fins i tot s’enfila per les prestatgeries!) amb els nanos de 3 anys. Les classes d’anglès a infantil duren una mitja horeta, i són molt complicades de plantejar, perquè són unes classes on la majoria de criatures (estic parlant d’entre un 70 i un 90%) tenen el valencià com a llengua estrangera; i pot resultar complicat fer-los distingir entre l’anglès i el valencià. Passa amb freqüència el demanar el nom d’un animal en anglès i que te’l diguen en valencià, amb l’alegria de qui ha estat treballant el concepte metòdicament. 

Els de sisè, per contra, m’han fet trobar la meua vessant Michele Pffeiffer a Dangerous Minds: he mostrat els meus tatuatges vitals a base de captar paraulotes en búlgar -semblants al rus i al polonès-, interceptar-les al vol i imposar la mirada severa pertinent al crit de “Tikho” (que vol dir silenci, en búlgar). Després, però, els seus xicotets èxits representen les nostres grans satisfaccions. De camí cap a casa, en cotxe, no puc evitar un somriure pensant com estic gaudint d’aquesta experiència, encara que el volant em fa mal sota unes llagues que m’han eixit a les mans de tant de fer punta als llapis amb la maquineta.

Ai, des de fa un parell de dies, me’l mire i me’l remire, i me’l torne a mirar com si me l’haguera parit jo. I no. He d’agrair a Francesc Pasqual (àlies el Senyor Suport de Vilaweb) que haja fet de la capçalera d’aquest bloc alguna cosa digna de mirar. No és que estiguera malament, abans. Però ara reflecteix millor el meu estat d’ànim cada volta que m’assec davant l’ordianador a escriure les meues cosetes: un diari, una tasseta de cafè, i ale. Anar fent. (de fet, ara m’agrada més mirar-me el bloc que escriure-hi!)
Ara bé, el primer dia he de confessar que anava un poc despistada. Quan entrava als meus apunts diaris tenia la sensació d’estar ficant-me en casa d’algú altre. Quines coses.

L’únic problema que li trobe a això d’estrenar vestit nou és que cap sabata no li va, ara. Les fotos que adjunte, que abans eren l’única nota de color del bloc -perquè era tot gris-, ara són una nota discordant. Perquè el color de la foto no “li va”. Però buf, tampoc no em puc entretindre, damunt d’escriure, a vore si la foto que adjunte “li va” amb la decoració de la resta del bloc. Al capdavall, jo no servisc per a aquestes coses del disseny. A mi dóna’m un teclat i dis-me quants caràcters vols -3.000? 5.542?- Te’ls clave. No m’he dedicat a altra cosa en els últims anys que a clavar caràcters.
I és que l’altre dia li ho comentava a algú: cadascú té gràcia per a fer una cosa. I mira, jo per a coses de disseny no en tinc, de gràcia. Només cal veure com vaig vestida per adonar-se’n. De la mateixa manera que tampoc no tindria gràcia per a fer de comentarista futbolística -i això que sóc del Barça gràcies al Puyal, que el futbol radiat m’agrada més que vist per la tele-. Però ja ho dic: cadascú serveix per al que serveix. I si no que li ho diguen a Cervantes, que tota la vida es va lamentar de no ser capaç d’escriure un bon poema.

Una de les llegendes urbanes més sonades dels últims anys va ser el rumor de Ricki Martin, la xiqueta, el gos i l’armari (traduit a l’anglès pot sonar fins i tot a subtítol de Cròniques de Narnja). D’altres llegendes urbanes han sorgit de casos reals, potser magnificats amb la força de la paraula, com el cas de Jack l’esbudellador, i altres relats de por. Des de sempre he tingut curiositat per conèixer l’origen d’aquestes llegendes urbanes. Qui les comença? Com s’inicien? A partir de quin moment un fet es transforma en llegenda? És un procés tan progressiu que resulta intangible? I aquesta curiositat se m’ha multiplicat aquest matí, quan he sentit una llegenda urbana -universitària- referida a mi.

Retorne a la normalitat, i comence a fer pràctiques ací, a una escola de la terra, en concret, al Botànic Cabanilles. És una escola pràcticament virtual -com aquest bloc-, feta tota d’aules prefabricades, però on la bona fe i l’empenta del professorat fa que hom pràcticament ni se n’adone, d’això. Em trobe a una companya de l’escola de magisteri, perquè fem pràctiques com els Donuts, de dos en dos. La companya que m’ha tocat es diu Cristina, és de Llutxent, i és una gràcia de xica, tot i que pràcticament no la conec perquè quan jo feia 3r ella estigué d’Erasmus. Ens coneixem poc, doncs. Però pel que sembla, ja l’han informada. Es veu que a la facultat li digueren que el meu novio era americà, i que jo treballava a Canal 9. Vaja! Aquest resultat del joc del telèfon dels passadissos de la facultat, m’he apressat a esclarir-li, comença amb la frase: vaig viure als Estats Units i he treballat a Gandia Televisió. Li he preguntat qui li ho havia dit, per seguir la pista de la llegenda i trobar-ne l’origen, però ja se sap, aquestes coses es dilueixen en un “algú” indefinit i borrós, el mateix “algú” de Ricki Martin i de Jack l’esbudellador, un “algú” ple d’una imaginació tan entusiasta i prolífica que comence a envejar-lo.

Abans de començar el post, volia donar les gràcies a Manel Martí, regidor d’urbanisme d’Alcanar (ERC), per fer-nos un tour ben bonic i interessant pel poble, a Vicent Partal, per convidar-nos a esmorzar i pel regalet que ens va portar de Vilaweb, i a Josep Blesa, per ser el pare de la criatura i alimentar-nos en cos i ànima. I a tots els que vinguéren, per fer de la trobada un dia tan fantàstic. I ara, fets els agraïments (de cor, i no de rigor), comence.

Els blocs són un poquet com la ràdio: generalment ni saps quina cara s’amaga darrere d’un títol carregat de posts -a no ser, és clar, que tinguen la foto penjada al perfil, cosa que fa ben poca gent-, ni com és la persona que ens dirigeix la paraula darrere del sintonitzador.
Amb això de la trobada a Alcanar, molts de nosaltres ens hem vist les cares per primera volta, i és una cosa ben curiosa. És veure l’exterior d’algú de qui ja en coneixes l’interior -i fins i tot saps que en comparteixes algunes manies, com em passava amb Tenim el que ens mereixem, que tots dos llegim les esqueles al diari-.
Dissabte a les 6.30, amb els dipòsits carregats de cafè -intravenós-, Emili i una servidora agafàrem el montante i pujàrem cap a Alcanar, un poble on no havíem estat mai, per a trobar-nos amb gent que no sabíem ni quina cara tenien. Després d’un viatge de tres hores i quart, dues parades a l’autopista i un disgust a causa de l’indicador d’oli, arribàvem -pels carrers intrincats del municipi- a la porta de l’església, on veierem un gran grup de gent que suposàrem que eren blocaires perque anaven carregats de càmeres de fotos i PDAs :). Fetes les presentacions, una trobada d’aquest estil necessàriament resulta un poc estranya: Hola, sóc tenim el que ens mereixem!. Encantada, jo apunts diaris, i acabe de conèixer a Borinotus. Jo, Pep Albinyana. Perdó? Sí, dona, Gàlim. Ah, haver començat per ahí!
I a qui també em va fer molta il·lusió conèixer va ser a Partal. Ja he confessat algunes vegades que sóc un poc fetitxista per a segons quines coses. Doncs bé, quan vaig veure que havia vingut Vicent Partal, se’m va ficar al cap que volia una foto amb ell, i al final, a última hora, em vaig atrevir a demanar-li-la. “Em puc fer una foto amb tu, Vicent? Em fa molta il·lusió! És com… és com… és com si una maruja es fes una foto amb Letízia, i després li diguera -ai, ets igual que a la tele!-. Doncs amb tu em passa el mateix. Ets igual que al bloc!”. Emili, al meu costat, va posar els ulls en blanc i es va excusar “sí, mira, és que Marta és en realitat una Maruja 2.0. L’hauràs de disculpar”.
Un altre blocaire amb qui em vaig fer foto -i em va fer molta il·lusió conèixer i person, també- va ser amb Enric Marco, a qui me l’imaginava -no sé perquè!- amb bigoti. Afortunadament, Enric va tindre la deferència de tindre el mateix color de cabell amb què me l’imaginava, i se’m va fer més familiar saludar-lo. Ah, i Tenim el que ens mereixem i Caminars i Indústries són igualets igualets que a les fotos!
La resta de la trobada -el fonament, vaja-, no la puc explicar tota en un post, perquè parlàrem de moltes coses, totes elles interessants. Ja se sap, amb les coses bones passa com amb la pasta de dents: ixen a poc a poc -la meua pasta de dents, es va acabar fa una setmana i encara estic escanyant-la!

Sense voluntat d’allargar-me, ací teniu la banda sonora de la trobada, ací algunes de les meues fotos (en falten algunes que no se m’han volgut pujar ara per ara), i comentaris d’Indústies i caminars, de Temps d’incertesa, d’Àngel Canet, Emigdi Subirats, Can Carrasca, Gàlim, Pols d’estels, Cafè en gra, La vida diferida i Vicent Partal sobre la Trobada.

Hi poguérem ser (per ordre alfabètic de Z a A)

Toni de l’Hostal
Tenim el que ens mereixem
Temps d’incertesa (com tots)
Pols d’estels
Mails per a Hipàtia
La vida diferida
Josep Blesa
Indústries i caminars
Gàlim
Esclafamuntanyes
Emigdi Subirats Sebastià
Cafè en gra
Àngel Canet Català

No hi pogueren vindre (Per ordre alfabètic de A a Z)

Chao Ong Viet Nam
L’hidroavió apagafocs
L’última llum d’estiu
Joan Vila i Triadú
Puigdencama
Sense embuts
Vent d Cabylia

La Teresa de Manresa, una companya d’eslaves, descobrí una nova acepció del mot “comboi” en passar a viure amb un parell de xiques de la Safor. Una acepció que ella desconeixia. Per tal d’explicar-la millor, l’he buscada als dos diccionaris de referència: el d’Enciclopèdia Catalana i el de l’IEC, i he de dir que ha guanyat l’IEC en aquesta ocasió. Defineix “comboi”, en la seua tercera acepció, com “Enrenou, conjunt de coses desordenades o de molta gent que no s’entén; bullici, confusió (Cast.); cast. lío, jarana.” Jo ho definiria d’una altra manera: és com trobar-se amb tot de gent blocaire, a qui has estat llegint durant algun temps, un dia de pasqua, al poble d’Alcanar. Això és comboi! Això és el que farem demà mateix: una gran trobada d’amics virtuals. I des d’ací volia agrair a, Josep Blesa, perquè ha fet de pare de la criatura a l’hora de coordinar-nos a tots per a trobar dia, hora i lloc.
La història començà com una aposta futbolística entre xotos i culés, o el que és el mateix, entre seguidors del València i del Barça. Vicent en va parlar al seu bloc, i jo m’hi vaig apuntar, mig en broma. Es tractava d’emparellar xotos amb culés, i que els perdedors pagaren un dinar als guanyadors. I clar, com jo vinc emparellada de sèrie –Emili és del València, i jo sóc del Barça-, doncs ho teníem arregladet.
Finalment, com que ni el Barça ni el València estan per a tirar cohets, s’ha arranjat el dia com una trobada amistosa entre gent que té per afició publicar la seua vida privada -o els seus pensaments privats- a la xarxa. I ja que ens coneixem per dins, doncs conèixer-nos també per fora. Com que estem a banda i banda de la Sènia, el punt de trobada ha estat ben bé al mig. I el llistat de gent que s’apunta a la festa es pot trobar en aquest post de Blesa.
La trobada és un tant prompte per al meu gust, a les 9.45 -m’hauré d’alçar a les 6.30 del matí, només de pensar-ho m’entra son!-, però tant li fa. Estic segura que saltaré del llit quan sone el despertador i els carrers no estiguen ni posats, perquè tinc un comboi….!

A Andreu Martín el vaig descobrir quan tenia 12 o 13 anys, quan se sol descobrir a Martín, amb Tots els detectius es diuen Flanagan i No demanis llobarro fora de temporada. No en recorde molt bé l’argument, però sí recorde que em varen encantar. I vaig reprendre la lectura d’aquest escriptor l’any passat, quan va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa amb La nit que Wendy va aprendre a volar. Si bé tots els llibres que havia llegit d’ell pertanyien al gènere juvenil, Martín, també ha publicat novel·les per a adults -i tant adults! Fins i tot ha guanyat un premi de la Sonrisa Vertical!-. I aquesta setmana he decidit menjar-me l’última d’ell, també un premi (Alfons el Magnànim de Narrativa), editada per Bromera: De tot cor.
Es tracta d’una novel·la de Fast book, que en diria Anotacions Rizomàtiques;) perquè es llig molt de pressa, és molt àgil. I això no sempre ha de ser sinònim de mala qualitat. Al contrari: De tot cor és un veritable treball de boixet literari, combinant diverses veus i visions per a configurar una única història basada en el món de la premsa rosa. Talment com un calidoscopi.
I he de confessar que la premsa rosa no és el meu fort. No ho dic per cap connotació moral o intel·lectual -existeixen mals i defectes molt pitjors que eixe-: senzillament, m’avorreix. Amb la vida estressada que ja portem en el dia a dia, només ens faltaria anar patint pels mals dels altres, veient com prostitueixen les seues intimitats al millor postor, alimentant de carnassa a les hienes de la comunicació.
Doncs bé, De tot cor precisament es basa en aquest món llefiscós de vísceres, però està explicat amb tanta gràcia que no importa. La novel·la és divertida, està molt ben escrita -em trac el gorro, senyor Martín, es nota que hi té ofici-. I el que més admire no és només la capacitat d’intrigar el lector -cosa que ja es pot comprovar en la seua bibliografia- sinó la capacitat de suportar programes i programes del cor, informació que necessàriament haurà hagut de menjar-se per a configurar la novel·la. Molt recomanable, fins i tot per a insubmissos de l’Hola com jo.