La casa relluïx amb la lluentor de les neteges d’abans, d’aquelles neteges profundes de les cases antigues. Fa olor a fusta i a plantes, a totes les plantes que han florit per a l’ocasió (no sé si en senyal d’agraïment, o al dictat ferri de la mare). El menjador del segon pis s’ha transformat en un aparador latent, esperant l’exposició del vestit de núvia, i de tots els detalls que l’acompanyen: les sabates, la lligacama, el vano, el coixí dels anells i el vel. Tot -tret de les sabates- fet a casa, a mà. Puntes de coixí de punta en blanc, rere un batalló de boixets, i una guerra de dos anys lliurada amb fils contra les hores. Aixina és ma mare.
El dia abans d’un casament, és costum al poble que la núvia expose el vestit, les sabates, les arracades i tot allò que envolta la celebració de la feminitat tradicional, en una espècie de culte a la fertilitat difuminat -per a no espantar-. Jo no em vaig criar amb aquest costum, i la primera vegada que es va casar una amiga i em van proposar d’anar a vore-li el vestit se’m va fer fins i tot violent. Però es tracta d’una mena de ritual pre-iniciàtic. La gràcia de tot açò, en el meu cas, és que el vestit me l’ha fet ma mare. Durant dos anys. De boixets. Cua i tot.
Hi ha qui trobarà curiosa tanta tradició reconcentrada. A altra gent els posarà els pèls de punta d’horror. A mi, en canvi, m’esborrona. Em case igual que ma mare, i ma tia Teresa, i ma tia Sunsión; i igual que aquelles que tenen la meua edat i parlen el meu dialecte. Amb un vestit fet per ma mare. I a mi, que em van parir ploranera, em puja un nosequè a tres dies del casament, i no sé si és per la felicitat de casar-me, o per aquest sentiment de pertinença radical.