La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Entre bastidors

La casa relluïx amb la lluentor de les neteges d’abans, d’aquelles neteges profundes de les cases antigues. Fa olor a fusta i a plantes, a totes les plantes que han florit per a l’ocasió (no sé si en senyal d’agraïment, o al dictat ferri de la mare). El menjador del segon pis s’ha transformat en un aparador latent, esperant l’exposició del vestit de núvia, i de tots els detalls que l’acompanyen: les sabates, la lligacama, el vano, el coixí dels anells i el vel. Tot -tret de les sabates- fet a casa, a mà. Puntes de coixí de punta en blanc, rere un batalló de boixets, i una guerra de dos anys lliurada amb fils contra les hores. Aixina és ma mare. 

El dia abans d’un casament, és costum al poble que la núvia expose el vestit, les sabates, les arracades i tot allò que envolta la celebració de la feminitat tradicional, en una espècie de culte a la fertilitat difuminat -per a no espantar-.  Jo no em vaig criar amb aquest costum, i la primera vegada que es va casar una amiga i em van proposar d’anar a vore-li el vestit se’m va fer fins i tot violent. Però es tracta d’una mena de ritual pre-iniciàtic.  La gràcia de tot açò, en el meu cas, és que el vestit me l’ha fet ma mare. Durant dos anys. De boixets. Cua i tot.
Hi ha qui trobarà curiosa tanta tradició reconcentrada. A altra gent els posarà els pèls de punta d’horror. A mi, en canvi, m’esborrona. Em case igual que ma mare, i ma tia Teresa, i ma tia Sunsión; i igual que aquelles que tenen la meua edat i parlen el meu dialecte. Amb un vestit fet per ma mare. I a mi, que em van parir ploranera, em puja un nosequè a tres dies del casament, i no sé si és per la felicitat de casar-me, o per aquest sentiment de pertinença radical. 
Publicat dins de XX / XY | Deixa un comentari

Gymkana

Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d’un en té tres, de caps, i el teu personatge s’ha polit una vida.

Ara, en temps de descompte, a la plantalla final no em queden vides de bonus. El monstre de tres caps en té set, i Zelda lluita amb els peus lligats -una cadena a cada cama-. Al fons, el premi. I el rellotge va cap enrere. Tic, tac. Tic, tac. Tic. Tac. Ai. 
La bona conclusió de tot açò és que el matrimoni que ho supera és per a tota la vida: no només perquè la idea de tooornaaar a preparar tot açò faria posar els pèls de punta, sinó perquè superar l’última pantalla és una demostració que ja podem fer qualsevol cosa junts amb un mínim de coordinació. Potser és per això que últimament tinc certa sensació d’haver madurat -no m’estranyaria que començara a eixir-me acné altra volta-; una maduració a trompicons, com la d’una poma caient de l’arbre. Però possiblement també la més efectiva i la més radical.
 

*L’ortografia de gymkana no és cap invent meu. Ho he vist escrit de mil maneres, i aquesta (amb i grega i amb ka) n’és el promig estadístic; he aprofitat la metàfora de l’ortografia per a fer el post. Espere que em permeteu la llicència i que disculpeu el mal d’ulls. 

Monotemàtica

A Polònia les bodes duren 3 dies. O més. Les bodes tradicionals. Com la nostra. Quan me’n vaig assabentar -tenia 20 anys- se’m posaren els pèls de punta. 3 dies!! Ara, ni m’espanta ni em sorprén. La meua fa ja tres mesos que dura. Perquè casar-se no és només un dia. No. El dia de la boda és com el dia del Cristo. Com la traca final, per entendre’ns. És el dia que tot s’acaba. Prèviament hi ha tota una sèrie de preparatius i convencions que s’han de seguir al peu de la lletra, i formen part d’alguna espècie de ritual que Marvin Harris m’hauria d’explicar un dia d’aquests. 

I és que això de casar-se -que és la manera més fàcil de fer les coses per a un home, i la manera més complicada de fer les coses per a una dona- és més important per la proclamació social d’independència que per la cerimònia en sí. Vist aixina, em resultaria més fàcil, probablement, agafar l’altaveu dels nostres pobles i proclamar amb allò de -“Es faaaaa sabeeeer!! que a partir d’ara, Marta i Emili són matrimoni i, per tant, un nucli semi-independent de les seues respectives famílies, tenint en compte que la independència social i/o familiar total i absoluta és una utopia en aquesta contrada; una utopia a la qual tampoc no és del tot recomanable arribar, ja que tots desitgem “que em quede com estava i prou”-. 
Resultaria més fàcil fer bando. Però el vestit, els anells i vore a tooota la família sencera (ojo, que en voregem 90, només de família), i toooots els amics junts fan més comboi. 

Amor quotidià d’oposats

Em va enamorar la seua impertinència descentralitzada, amb un cert aire de qui ha anat i ha tornat però sense ganes, amb marcada indiferència. I les seues cames. Aquelles cames d’esportista nat -també sense ganes- camuflades sota un banyador d’estiu roig qualsevol. Voregen els cinc anys, de la troballa afortunada del meu pol oposat. 

Sóc el peix i les verdures. Ell, la carn roja, cremant. Sóc les tasses de tè de la tarda. Ell, la cocacola durant el dinar. Sóc la llengua, la lletra, el viatge. Ell, matemàtica des de casa estant. Ell és Wagner, Beethoven, l’òpera. Jo, dels grups de la ràdio de moda. Sóc les veles, l’encens, les olors. Ell és cadira i ordinadors. És de GPS, de viatge organitzat. Jo, de camins de terra, de mapes caducats. 
Un amor quotidià entre extrems. El roig i el blau. Cel i muntanya. I mentre pense com n’arribem a ser, ell i jo, d’oposats, exclama somrient que som complementaris.