Al contrari que les meues companyes prenyades psicòpates americanes del fòrum, que al tercer mes d’embaràs ja estaven triant el color de l’habitació del xiquet, i al sisè s’avorrien en veure que ja ho tenien tot, jo m’ho he pres més en calma. Des dels set mesos tinc tot el que havia de tindre preparat -una maleta a la porta per si havia d’anar urgentment a l’hospital-; però amb les setmanes hem anat ultimant coses: que si un bressol per ací -que no necessitarà fins al mes d’octubre- que si una banyera per allà -que tampoc no necessita de manera imprescindible el primer dia d’estar a casa-.
Ara ja no. Arribats els nou mesos ja tinc totes les imprescindibilitats necessàries des d’ara fins al mes d’octubre: llençolets, sonalls, bolquers, “moisès”, cotxet, robeta, pijames, cadiretes de cotxe, i un parell de mamelles gegants, aparentment i teòrica preparades per a funcionar com dos centrals lleteres.
No em faig al càrrec de com serà l’arribada d’Emili. Si he de ser sincera, com més dies passen, més veig el part com la llum al final del túnel. Però en general tinc més la idea que el dia 30 de juny, la data d’entrega oficial, que en dic jo, arribarà un missatger a la porta de casa disfressat de cigonya i amb cara de bona persona, carregant un cabasset de mimbre ple d’un Emili xicotet, redonet, blanc-pigat, pèl-roig, i amb ulleres, com son pare. I ací teniu el que havíeu encarregat. La realitat, pel que m’han contat, és un tant més llarga, dolorosa i sagnant -i tinc l’esperança que més satisfactòria-. I, sobretot, la realitat no sembla tindre data exacta d’entrega. És sobretot això -i no la idea abstracta del dolor del part- el que ara per ara m’està fent tornar boja.