La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Dies de panxa

El part és nostre -quin remei-

Quan vaig vore les dimensions que adquiria la panxa en l’embaràs d’Emili em vaig encomanar a l’anestèsia epidural des del primer instant. No obstant, vaig patir cinc hores els feliços dolors insuportables del part abans de poder-me drogar. L’alleujament radical del patiment em van convertir en fan de l’anestèsia, i es plans per al part de Ferran eren tindre un part exactament igual que el d’Emili. No obstant…

No obstant cal recordar que Ferran va vindre al món durant les Olimpiades, i pel que es veu, disposat a fer el seu rècord particular: va vindre al món en dues hores, i els dolors insuportables no van durar més de vint minuts. Sense epidural, sí, i amb menys patiment també. En tot cas, Ferran em va enganxar desprevinguda, i si haguera pogut tindre un botó per a parar el procés l’hauria fos de tant d’apretar-lo. El part és un procés nostre, irremeiable, dur i ple alhora, que et fa traure forces d’on no les tens, i et fa paréixer valenta quan, de fet, no en tens altra. 

Això sí, continua pareixent-me un dret l’accés a anestèsia epidural. És impresentable que l’hospital de Gandia continue senes oferir anestèsia les 24 hores. El part és nostre -quin remei-. Precisament per això, perquè és irremeiable, deuríem tindre la possibilitat de triar. 

Atrapada en el temps

A partir de la setmana quaranta els dies d’embaràs passen com en la pel·lícula “Atrapat en el temps1” (Groundhog day, en VO), tots els dies són indistingiblement iguals: t’alces embarassada, te’n vas a dormir embarassada, i faces el que faces, una panxa inmensa et separa del món i de lligar-te les sandàlies, ja que estem. Done gràcies que els meus finals d’embaràs han estat en estiu, aixina puc portar xancles i no necessite l’humiliant ajuda de ningú per a lligar-me les sabates. 


 1I tot siga dit, m’alce amb la mateixa mala llet que Bill Murray.

Pareixerà que una setmana o deu dies són poc temps: deu dies, de fet, és el que em separa, ara mateix, d’una orde de desallotjament inaplaçable per a Ferran (em provocaran el part sí o sí). Però dins del cos d’una embarassada la sensació temporal és distinta. Els minuts són hores, les hores són dies, els dies són anys. Al meu voltant la gent es mou a la velocitat de la llum (o si més no, això em pareix mentre mire les finals de natació de les Olimpiades). Però el que és jo, encara em falten deu anys per a parir: sóc el mamífer amb l’embaràs més llarg del planeta. 
En tot cas, tinc la secreta esperança que alguna cosa passarà abans del dia deu. No ara, no demà; però algun any d’estos.  

Per a quan és?

Si et poses una panxa de cinc quilos entre maluc i maluc durant uns sis mesos la pregunta persistent al llarg de tot eixe temps és invariable:-Quan et toca? Per a quan és?
La desgràcia per a una embarassada és que la ciència hui en dia és tan exacta que fins i tot per a això et posen data: la ginecologia et posa l’etiqueta amb la data al melic. I jo, al melic, hi porte la data de hui: 27 de juliol. 

Hom s’ho ha de prendre amb molta relativitat; com li deia a algú hui, estar a punt de parir és un procés que dura unes sis setmanes. O quatre, si voleu filar prim: el 95% de les embarassades pareixen en algun moment entre la setmana 38 d’embaràs i la 42. I eixa estadística és molt més ampla que l’etiqueta que et posa el ginecòleg a la cartilla d’embarassada. Probablement per això ho anomenen data probable de part.
Desgraciadament conec moltes embarassades que s’ho prenen molt a pit, això de “quan els toca”. T’has estat repetit -o t’han fet repetir- tantes voltes eixa data que al final se’t queda tatuada al lòbul frontal. I si la data passa i ningú t’ha fet entrega de cap bebé -i encara no pots tornar a mirar-te els peus sense l’ajut d’un espill-, et venen ganes de demandar algú. 
Paciència, i ja vindrà quan estiga preparat.  

Preparada, llesta i ja. Ja.

Al contrari que les meues companyes prenyades psicòpates americanes del fòrum, que al tercer mes d’embaràs ja estaven triant el color de l’habitació del xiquet, i al sisè s’avorrien en veure que ja ho tenien tot, jo m’ho he pres més en calma. Des dels set mesos tinc tot el que havia de tindre preparat -una maleta a la porta per si havia d’anar urgentment a l’hospital-; però amb les setmanes hem anat ultimant coses: que si un bressol per ací -que no necessitarà fins al mes d’octubre- que si una banyera per allà -que tampoc no necessita de manera imprescindible el primer dia d’estar a casa-.  

Ara ja no. Arribats els nou mesos ja tinc totes les imprescindibilitats necessàries des d’ara fins al mes d’octubre: llençolets, sonalls, bolquers, “moisès”, cotxet, robeta, pijames, cadiretes de cotxe, i un parell de mamelles gegants, aparentment i teòrica preparades per a funcionar com dos centrals lleteres. 
No em faig al càrrec de com serà l’arribada d’Emili. Si he de ser sincera, com més dies passen, més veig el part com la llum al final del túnel. Però en general tinc més la idea que el dia 30 de juny, la data d’entrega oficial, que en dic jo, arribarà un missatger a la porta de casa disfressat de cigonya i amb cara de bona persona, carregant un cabasset de mimbre ple d’un Emili xicotet, redonet, blanc-pigat, pèl-roig, i amb ulleres, com son pare. I ací teniu el que havíeu encarregat. La realitat, pel que m’han contat, és un tant més llarga, dolorosa i sagnant -i tinc l’esperança que més satisfactòria-. I, sobretot, la realitat no sembla tindre data exacta d’entrega. És sobretot això -i no la idea abstracta del dolor del part- el que ara per ara m’està fent tornar boja. 

La panxa del tercer trimestre

Ara que estic a punt de ratllar l’inici del quart trimestre d’embaràs -és a dir, que estic a tres dies d’eixir de comptes, com diuen per ací-, em sent amb experiència suficient com per a parlar de la panxa del tercer trimestre. És la més famosa, la que ix a les pel·lícules, la que tothom imagina quan sent la paraula “embaràs”, la que es coneix també pel nom de “bombo”, i, definitivament, la més pesada de totes. 

 

No sóc atleta, però sí acostume a fer algun esport amb una seguida intermitent. Encara no han passat prou mesos com per a oblidar-me de l’agilitat de setembre, quan em vaig apuntar a aquell curset de natació avançada. I ara que m’he convertit jo mateixa en la piscina d’algú altre em meravella l’agilitat que semblen tindre absolutament tots els altres éssers humans per a realitzar accions com alçar-se o asseure’s al sofà amb només un moviment. 
La panxa del tercer trimestre és aquella que converteix la vida diària en un repte d’enginyeria quotidiana. Tanmateix -o potser per això-, aquestes setmanes estic recuperant una primitiva agilitat que no recordava haver tingut mai: la de fer -o arreplegar- coses amb els dits dels peus. És al final de l’embaràs quan hom pressent en carns pròpies les teories evolutives de Darwin -té, mira, enguany que ha fet 200 anys del seu naixement-; això sí, sense haver de tornar a pujar als arbres, per favor!

 

Ecologia

Haeckel, el biòleg alemany que inventà el terme “ecologia”, féu el següent experiment: en un terrari hi entaforà un parell de sargantanes -no em feu ara especificar si eren fardatxos, llangardaixos o dragons-. I, com diu la cançó, com veia que no es barallaven, va anar a buscar un altra sargantana. I anar fent. Unes quantes sargantanes més tard, Haeckel observà un esclat de violència; en incrementar el nombre d’animals dins d’un mateix espai, arribava un punt on es tornaven agressives i s’eliminaven fins tornar a un nombre determinat d’animals dins el mateix terreny. D’això en va dir ecologia.

Aquest significat primitiu d’ecologia -que no està deslligat al d’economia, com es pot comprovar- és el que estic experimentant aquests dies in crescendo. Un espai reduit -el meu cos- experimenta un increment, ja no tant en nombre d’individus, com en quilograms d’un determinat individu. El resultat és lleugerament dolorós, altament incòmode, i vistós en sobremanera. Al contrari que les sargantanes, no m’he tornat agressiva respecte al visitant, perquè la violència no està en la meua naturalesa; però em sent tota impotent i moixa. Deu ser la incipient maternitat que s’apropa silenciosa com una sargantana.  
Aquests dies mirar la panxa em recorda a John Malkovic en la pel·lícula Mary Reilly en les seues espectaculars transformacions de Dr Jekill a Mr Hyde. Un peu es passeja des del melic fins la costella. El meu fill està ecològicament constrenyit ací dins. No sé quant de temps tardarà en decidir eixir a conèixer-nos. Quan ho faça, retornarem als nostres espais sostenibles: una persona per cos. Però calcule que aquest passarà a ser l’últim dels meus problemes. 

El rellotge del calendari

Això de que la natura és sàvia només se m’acut que ho puguen dir els hòmens. Si li preguntes a una embarassada a poques setmanes de parir et respondrà probablement que la natura és molt puta. I molt lenta.
Des del sofà albire més enllà del promontori de tres quilograms i escaig el calendari de l’any Borja, tots els dies, més o menys a aquestes hores.
Ha passat un dia més. Una setmana més. Un mes més. I me’l mire i me’l remire tant que un dia d’aquests em quedaré sense mes de juny de tant de gastar-lo.  Com si això poguera fer passar el temps més a pressa. Com si la setmana que ve haguera de vindre demà només per mirar-lo cara a cara, fixament. Mentrestant, de fons, ressonen els dies lentament, ritardando. El tic-tac del rellotge de sorra s’espaia amb punts i apart. 
Tic.
Tac.

Tic.

Tac. 

Emili i la música

Hi ha un reportatge magnífic de la National Geographic sobre el món dels nadons dins l’úter de la mare. Com podeu imaginar, me l’he anat berenant per etapes i de manera compulsiva. En un moment donat, el reportatge es fa ressò d’un estudi en què s’exposava els fetus a partir de l’últim mes a una mateixa música. Setmanes més tard, en eixir de l’úter, els xiquets que havien estat exposats a aquesta música es calmaven en sentir-la, mentre que els que no hi havien estat exposats continuaven amb el ritme cardíac alterat. 

 

Emili, el meu home, és un gran aficionat a la música. Entre els dos decidírem triar algunes cançons per a posar-les al xiquet mentre encara era a la panxa. Ara que comence la setmana 35 de gestació farà un mes que vaig començar a posar-li les mateixes peces al meu fill, amb uns auriculars gegants encallats a banda i banda del melic.
D’entre les que li posem, Emili n’ha triat una anomenada Canzona di Ringraziamento. L’escrigué Beethoven -m’explica ara Emili, mentre sopa i jo escric aquest post- per agrair haver-se recuperat d’una malaltia. Es tracta d’un quartet de corda tranquil i repetitiu que sembla haver-li agradat especialment al nostre Emili, que abandona la gimnàstica nocturna cada volta que li pose la cançó. És tan automàtica la calma que l’envolta quan li la pose com immediata la reacció quan l’apague: torna a remoure’s amb impaciència. Els antídots als remolins són aquesta cançó i la meua veu, amb el superhit de “cinc pometes té el pomer” com a interpretació estrella per assolir la calma absoluta dins el refugi matern. És el més semblant a una comunicació bidireccional entre nosaltres i ell, ara per ara. Mentre espere a que s’acabe de coure, em conforme amb això. 

Efemèride

És per aquesta època, fa més o menys un any, que em van diagnosticar endometriosi. Ho recorde mentre em vaig acaronant la panxa. Es tracta d’una malaltia molt freqüent que apareix en diversos graus i afecta els voltants de l’úter. En el meu cas, el meu grau era (és) elevat, degut al nivell d’agressivitat de demostra la malaltia. La sort que tinc és que el teixit endomètric extrauterí només s’ha instal·lat en un ovari.

Feia poc més de tres setmanes que m’havia casat, i em va afectar especialment perquè l’endometriosi pot ser una causa seriosa d’infertilitat. Vaig passar d’una revisió rutinària a un quiròfan en poques setmanes de diferència, sense la seguretat d’eixir-ne indemne. El meu ovari perillava, degut a un quiste del tamany d’una pilota de tennis. Finalment tot va eixir bé. 
La solució a la malaltia no existeix. Una volta es manifesta és molt estrany que desaparega per sí sola. No se’n coneix cap cura de la mateixa manera que no se’n coneixen els motius. Però hi ha tractaments hormonals que en poden mitigar els efectes. En el meu cas, el tractament que el meu ginecòleg ens recomanà fou tindre família tan prompte com fóra possible -si efectivament era possible i la malaltia no afectava la possibilitat de tindre xiquets-. Recorde les angoixes d’aquella època mentre em passege la mà per l’arredonida forma que em separa del portàtil, agraïda. 
Per a mi és important recordar aquells moments, sobretot ara, que s’apropa l’últim mes d’embaràs i les incomoditats són màximes. En moments com aquests procure recordar els dies en què vaig témer no poder patir mai cap incomoditat. Sempre hi ha esperança. 

Col·leccione nits en blanc

Això de passar nits en blanc em recorda a Sant Petersburg i les seues nits blanques. M’hi recorda, tot i que mai no he estat a Sant Petersburg en època de nits blanques. Una amiga meua m’explicava que la gent feia molta festa, en aquesta època: eixia pels carrers a celebrar l’estiu, i bevia i cantava. El que posa els pèls de punta és pensar que si Sant Petersburg té nits blanques és perquè a l’hivern deu tindre dies negres: dies on només hi ha un parell d’hores de sol, i encara gràcies. Si la posta de sol de després de dinar a Varsòvia feia ganes de tallar-se les venes no em puc imaginar un dia negre a cap ciutat del Bàltic. 

En realitat les meues nits en blanc no tenen res a vore amb les de Peter. Són nits pures en blanc; en blanc perquè enmig de tanta foscor només es deu veure el meu blanc dels meus ulls oberts de bat a bat. I de tant de cavil·lar m’han vingut al cap els estius russos. Qui sap si això és un signe de regressió, que deia aquell. Ho llegia en algun lloc no fa massa: que les embarassades tendeixen a fer una certa regressió, a “tornar enrere” cap a la infància. Personalment em jugue el braç esquerre a que qui va escriure això ni havia estat mai embarassat, ni en tenia ni p. idea de què és això d’estar-ho. Que si les embarassades anem demanant compassió a la societat no és per cap voluntat de regressió, ni molt menys un infantilisme sobtat, sinó perquè no podem pujar un tram d’escales sense tindre la sensació d’estar corrent una marató, no hi ha cap menjar que ens sente bé a l’estómac, i les que teníem bona salut descobrim per primera volta on està el nervi de la ciàtica. Amb tot, els dies negres de les corresponents nits blanques em pareixen més esgarrifadors que això, que al capdavall s’acaba d’ací a poques setmanes. 

La panxa al segon trimestre

Entrar en el tercer trimestre és tot un exercici de resignació. Des de gener fins a principis d’abril estar embarassada era una font d’energia renovables com feia mesos que no tenia. Matinava els caps de setmana per voluntat pròpia, sense coaccions laborals. He viatjat i treballat a gust, amb les úniques limitacions de qui porta un ésser a l’interior.

Al segon trimestre, la panxa és un símbol, més que una molèstia. Comença amb una tímida redonor, que suggereix alguna cosa més que un parell de cerveses. A mesura que avancen les setmanes als coneguts que et trobes pel carrer els costa menys donar-te l’enhorabona amb un cert convenciment.
Juntament amb l’augment d’aquest símbol, poc a poc l’interior dóna senyals de vida: de primer amb certa timidesa. Després cada vegada amb més vehemència, fins que li acabes parlant, donant els bons dies i les bones nits, i demanant-li per favor que, en cas de donar-te una patada, no trie com a objectiu el coll de l’úter, que sol ser dolorós.
El confort, l’energia i la comoditat, però, s’esvaeixen en entrar al tercer trimestre. Però eixe serà un altre post.

Dansa de la pluja

Quan arriba Sant Josep desitjaria amagar-me del bon temps reculant cap a l’hivern i amagant-m’hi sota dos pams de neu. I m’esperaria allà, com una ossa prenyada, fins que la llosa de l’estiu m’assegurara que l’esclat de les flors ha donat el seu fruit. I si no puc fer totes eixes coses, preferiria portar la pluja a aquests dies fantàstics que ens han eixit de pasqua. I que ploguera molt. I fort. I tots els dies, fins al mes de juny.  

No és que estiga cultivant la ciència del mal rotllo, ni em trobe especialment malencònica. No tinc cap atac de romanticisme, tampoc -malgrat la sobredosi de Chopin que inunda aquests dies l’espai sonor de la meua vida en parella-. És l’al·lèrgia al pol·len, que m’inunda els pulmons com milions de puntets d’ela geminades i m’ofega. L’única manera d’evitar atacs de bronquitis, tos i asma és envoltant-me d’una bombolla d’aire pur, i el purificador d’aire ha pres per a mi dimensions de bombona d’oxigen aeronàutic.
Enguany l’escenari de l’al·lèrgia resulta particularment dramàtic, perquè s’ha duplicat la quantitat de pol·len en l’aire respecte a anys anteriors, i perquè precisament enguany no puc prendre pràcticament cap medecina. Evidentment, les poques coses que m’ha donat el metge les aspire metòdicament, però amb la sensació que funcionen com pistoletes d’aigua en la guerra d’Afganistan. Entretant, amb la persiana baixada per què no em vegen els veïns, improvise alguna dansa de la pluja amb tot i panxa. I decidisc, en vista del poc èxit, a vore si un hipotètic post de la pluja fes més efecte. Tinc poca fe, però. Paciència, tanmateix, molta. 

Tot canvia abans

Diuen que la vida et canvia quan tens un fill. Potser això val per als hòmens. Per a nosaltres, no. La vida ja ha canviat. I no em referisc ja al tret més notori, a la panxa coronada per una cirereta en forma de melic al revés. Tampoc no em referisc al fet de pensar i repensar en com acabarà tot açò, que d’alguna manera ha d’acabar, perquè els embarassos -encara que a voltes no ho parega- no són per a sempre. Ni tan sols pense en la reestructuració brutal que ha sofert casa en les últimes setmanes -i la que m’espera per setmana santa-. És que ara ja no estic mai sola. 

I mai significa ni per anar al bany, ni per a la dutxa, ni per cap de les intimitats diàries humanes imaginables. Sé que porte alguns mesos -cinc- aixina. Però abans era fàcil oblidar-se’n. Com a molt, tenia els marejos. Després, una certa redonor incòmoda. Ara no. Als cinc mesos la companyia es converteix en uns tocs d’atenció forts, concrets, imprevisibles, vehements. Hi ha una personeta que comença a reclamar l’atenció. Conscient d’això, li parle. Perquè parlar-li és l’única manera que té de saber que estic a l’altra banda de la panxa les vint-i-quatre hores del dia. 
Algun dia em voré pel passeig parlant sola de cara a la panxa, com si fóra la loca dels paperets

Primavera a Polònia

Creia que aquestes coses no eren tan sobtades, i que la naturalesa feia el seu camí subtil. No ha estat així. De les redonors amb aparença de sobredosi de torrons nadalenca he passat a una aparença clara de prenyada en qüestió de dies. Com la primavera a Polònia, que es desperta un dia exultant i comple les avingudes militars de la capital amb flaires de muntanya. 

El melic va perdent territori, i la pell del bombo es tensa dia rere dia, que no guanye per a cremes antiestries. I encara queden unes quantes primaveres poloneses per esclatar dins meu. 

 

No n’estic acostumada, a tindre panxa. Fa anys que vaig abandonar l’aparença de nimfa de riu, però sempre m’he conformat amb les formes que l’edat m’ha donat. Això és distint. Aquestes formes no me les ha fetes l’edat. Me les ha fet Emili. I em costa acostumar-me. Se’m fa ja incòmoda, en algunes ocasions; i quan pense que encara queden cinc mesos per davant m’entren marejos i ganes d’eixir del propi cos. L’embaràs -i el meu és desitjadíssim- no és fàcil. 
Diuen que encara és massa prompte per a notar res, però com a bona hipocondríaca que coneix el seu cos, sospite que els copets discrets que comence a rebre tímidament ara ací, ara allà, quan menys te’ls esperes són de la personeta de dins, que comença ja a reclamar les seues atencions. Probablement és en aquests instants quan deixe de pensar en eixir del propi cos: aleshores concentre tota l’atenció en aquests colpets i em compensen les incomoditats i els mals de ronyons. I m’entusiasma pensar que les primaveres que encara queden dins meu portaran més sensacions i més moviments aliens. 

What to expect

El primer dia que vaig donar positiu vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre d’embarassada. Si anava a Ambra, la meua llibreria de capçalera, podia alçar sospites trobant-me algú entre passadissos i prestatgeries. Per tant em vaig allargar fins al centre comercial d’Ondara, al Book World, on no m’he trobat mai cap conegut, i les dependentes angleses em cobraren tan agradosament com discreta el meu exemplar del best-seller What to expect when you are expecting

No només es tracta d’un llibre de capçalera fantàstic -que té, a més, té les mesures en unitats internacionals, i parla de quilos i de centímetres en comptes de lliures i polzades-. També té tot un arsenal de suport a les embarassades en la pàgina web, amb newletters, Facebook i, el meu preferit: fòrums. 
És un gran suport, això de trobar tot de futures mares que tenen problemes similars als que una té. A banda, també hi ha preocupacions i obsessions culturals estranyíssimes, curioses, que, vistes des d’ulls valencians, són un veritable entreteniment. Hi ha una enquesta, per exemple, sobre si ja hem comprat als fills el vestit d’arribada a casa, el “home coming outfit”. També m’he trobat amb una quantitat enorme de xiques que tenen tres i quatre fills; discussions sobre si posar animalets, lletres o dibuixets a les parets de l’habitació; i, la perla de la corona, una conversa on el tema són els embarassos no previstos i clarament no desitjats. Les clavegueres de l’embaràs. Quin morbo.