La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La tele de Monleon

Monleon era una icona per a la nostra generació. Els que ens havíem criat berenant paella russa no ens hem pogut estar de sentir la mort d’aquest showman -que ja estava retirat dels escenaris- precisament ahir mateix. Recorde que en aquells temps -els inicis de Canal 9-, vaig sentir més d’una crítica al programa i al presentador. Però aquelles crítiques no sabien què vindria després de Monleon…

Estic segura que no sóc l’única que, entre jocs d’infantesa, es va posar una vedriola a cada mamella i va començar a cantar allò de “a guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners…”. Més d’una volta vaig sentir els meus progenitors posar-se les mans al cap en vore el programa, comparant-lo -necessàriament- amb el Filiprim, un tant més cast, i començar una filera de crítiques apocalíptiques (en sentit Umberto Eco). Anys més tard és possible que jo mateixa m’unira a les crítiques. I ara, aquells són els bells i bons temps de la nostra tele.
De Canal 9 no ha tornat mai més a eixir una icona tan clara i popular com Monleon -no sé si perquè els valencians ens hem tornat moixos, que no crec, perquè no han sabut trobar les persones adients, o perquè la meitat dels programes de producció pròpia els fan amb Telemadrid, que és una altra televisió amb garantia de qualitat com tothom sap-. Des de fa un temps, des d’aquesta televisió infame que no crec que merescam,  li reconec el talent a Monleon: com a showman, com a creador d’un producte audiovisual propi i únic, i com patrimoni comú de milers de valencians d’una manera com poca gent ha aconseguit ser en aquest país en els últims anys. 

Una vida nova

Qui espere un post nadalenc demanant tot ple de regals per a l’any nou ja pot redirigir-se a la pàgina d’El Corte Inglés, que ací no trobarà el que busca. Tampoc pretenc escriure un post sobre els propòsits de l’any nou; si m’he de fer a la idea d’alguna nova afició -parapent- o propòsit -aprendre anglès?- faig tard. S’han acabat els dies dels reptes amb data de caducitat. Comencem una vida nova, que espere que perdure més enllà de nosaltres mateixos. 

És una vida que se m’arrauleix a l’interior de les entranyes, i aquestes setmanes només puc seguir amb escasses fotografies mensuals en blanc i negre; una vida que m’ha fet desistir de les cerveses, em fa odiar l’olor del cafè, i em fa dormir com mai no he dormit abans -per molt que coste de creure-. Emili i jo esperem una criatura. 
No podria imaginar un millor projecte per a rematar aquest any esplèndid, que marcaré en roig en el meu calendari vital: una boda, una plaça, un/a fill/a. Imagine que ara només em falta plantar un arbre, escriure un llibre. Però amb el teu permís, convalidaré el meu arbre per les quatre plantes que tinc a casa -inclòs el cactus de l’ordinador-, i el meu llibre per aquest bloc amb sabatilles d’estar per casa i batí -i ara amb panxa, també-, i em centraré en fer créixer una nova personeta en algun lloc de per ací dins. 

Enric

Crec que ja en vaig parlar, anteriorment, en el bloc; no només li professe admiració professional, sinó estima personal. Darrere la mirada patològicament tímida s’hi amaguen ulls de pintor, converses senzilles de bar, intrincades històries tipogràfiques. I parle en present perquè encara em costa digerir que Enric ens haja deixat

Feia temps que no hi parlava; me l’havia trobat molt de tant en tant, en els últims anys. Però seguia el seu treball amb avidesa; últimament, amb l’exposició “Retrats de l’invisible”, però durant la trajectòria -des que vaig ser coneixedora del seu treball fins ara-, també li he anat seguint les passes amb les il·lustracions, els dissenys. La imagineria editorial sencera passava per les mans d’Enric, per la seua mirada penetrant d’un House calculador però afable. 
El món de la cultura valenciana està de dol, aquests dies. Hem perdut una imatge clara del disseny valencià: a una imatge quotidiana, senzilla, amb plantejaments intrincats. La joventut que servava encara em fa més increïble la pèrdua, més dolorosa. Com si haguera deixat el dibuix de la seua obra a mig fer, quan encara li quedava pintura, idees, mans. I en tenim poques, de mans com les teues, Enric.

A mode d’adéu virtual, m’acomiade, com no podia ser d’una altra manera, amb un

Sol bes

Crònica a la Ciutat de València

Han triat el dia que s’acabava el món per fer entrega dels Premis Ciutat de València. Ben pensat; si s’ha d’acabar el món, com a mínim que siga amb una estatueta a la mà. El premi el recollia Juli, pel seu poemari Raspall. Encara no l’he llegit, però fa bona pinta. Segons explica Juli, es tracta d’un poemari inspirat en la infantesa i tendra joventut, i precisament València és un dels escenaris on té lloc aquesta part de la seua vida. Hui, data d’entrega del premi, hem anat la família en desbandada cap a València, a donar-li tot el suport a Juli i, de passada -per a què enganyar-vos- a fer-nos un retrat amb Rita.

Al contrari del que m’esperava, l’Alcaldessa anava vestida de negre, amb un escot que li dissimulava les sines. A dreta i esquerra, com dos lladres entre un Jesucrist carnós, penjaven de l’alcaldessa la Regidora de cultura i l’escriptora (i periodista) Isabel San Sebastian com a artista convidada. D’Isabel en sabia poca cosa més que estava encasellada entre els dolents en la meua subdivisió infantil del món en blanc i negre. 
Fora del que m’esperava, la dona no ha dit cap bajanada que em pareguera especialment escandalosa. En un discurs tediós, repetitiu i ensenyorit, crec que ha acabat comentant alguna cosa sobre la manca de cervells a Espanya; tal i com van les coses últimament, no seré jo qui li discutisca aquestes coses. 
Al final de l’acte, passats els parlaments, ens hem beneficiat en massa d’un sopar frugal a base del càtering de l’ajuntament, que per a aquestes coses no s’està de despeses, en un dels magnífics salons de marbre del consistori. Entre canapè i canapè, m’ha semblat vore a ma tia Teresa -ella sí, vestida d’un roig ben viu- agafant-se a Rita Barberà per a fer-s’hi un retrat; i poc després he pogut sentir com ma mare iniciava una conversa amable amb l’Alcaldessa en persona sobre el poc ús que, com a valenciana, fa Rita del valencià. “Poquet a poquet”, li ha dit Rita. “Ja t’he sentit dir alguna cosa. Ja estic contenta”, li ha respost ma mare. I ha girat cua satisfeta.

Literatura escatològica

De la facultat de filologia de Barcelona en recorde tres xicotets plaers: el claustre, la biblioteca i els banys. I tots tres -com en tota bona universitat- induien a la lectura. Oh, aquelles converses de la porta del bany, un precedent literari del messenger, com distreien. A voltes hi entrava només per vore si alguna conversa havia evolucionat. O m’esperava que quedara lliure algun bany que feia temps que no visitava per a tindre noves lectures. 

Els temps de la universitat han passat -afortunadament-, però no els dels banys exposats als bolígrafs erudits. I és que tenim conversa, les dones. Estic segura que els labavos dels hòmens no estaven tan farcits de polèmiques com les dones, que dialogaven d’amors, odis, política, dolors menstruals i qualsevol altre tema que puguera eixir d’una estilogràfica. 
Ara, a l’escola, els banys de les mestres estan impul·luts. S’ha acabat la literatura automàtica -aquella sorgida de les necessitats imperioses del cos-. Afortunadament tots els dimecres tinc un curset de mestra d’anglès a un institut. I quan hi vaig, ara que últimament estic més abonada als banys que mai, torne a disfrutar de la literatura de les portes dels banys: un tant menys elaborada que la universitària, menys sorgida de les necessitats fisiològiques que potser de l’avorriment. Però em reconforta observar que les generacions que venen continuen conservant segons quins gèneres literaris. 

Finestres

D’hivern quan arribava la nit, m’agradava mirar les finestres de les cases al barri. En tenia un fum a l’abast del balcó de l’habitació: un barri de nínxols immigrants tot per a mi, on cada família continuaria sent, pels segles dels segles, tan anònima i desubicada com jo mateixa. Però a la nit, a l’hivern, cadascuna d’aquelles postals era una postal de calma, familiar, d’una casa sense problemes. Perquè els problemes no es veuen mai des de la finestra.

Ara que m’he fet gran continua agradant-me mirar les finestres de les cases i furtar -discretament- trossets d’intimitat dels veïns. En aquesta finca, on hi ha famílies joves, de traficants, d’ex-presidiaris, delinqüents i gent de bé, mesclats i desproporcionadament repartits per cada escala, també sembla que l’hivern repatreix trossos de pau entre les cases.

Quan era adolescent aquestes postals m’alleujaven els propis problemes. Ara que sóc adulta i que ja no en tinc, de problemes, continuen tranquilitzant-me, les finestres. Donen un aire de beatitud a un poble on a hom, després de pensar-hi conscientment, li agafen ganes de criar-hi els fills. I passar també a formar part d’aquestes postals nocturnes d’hivern, on, vistes des de fora, els problemes no existeixen i irradien calma i beatitud.