La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La taca groga

Quan arriben aquestes dates sempre hi ha algú de Canal 9 a Benidorm: una de dos, o fa tan bon temps que en cara es poden vore senyores mostrant les bufes per la platja, o cau una bona tronada i la mateixa reportera (armada amb l’impermeable i un micro) s’exposa, com Dorothy al Mag d’Oz, a que una ventolera se l’emporte mar enllà tot intentant mostrar el màxim realisme en la notícia. 

Enguany, evidentment, no ha estat una excepció. Els setembres plujosos són mesos de descans per als caps d’informatius, que ja tenen portades de noticiaris poc compromeses, sense el perill que els acusen de manipular les vides de sants de la dreta; sense el perill d’haver d’estomacar als socialistes; i sense que els altres partits residuals hagen de queixar-se perquè no apareixen per la tele ni engolint-se la càmera. 
És precisament per això que m’ha sorprés trobar, després de la notícia de les pluges, una explicació sobre el congrés dels socialistes: ha estat com trobar-se una taca groga enmig d’un dels impermeables rojos que es gasta la gent de la casa. Dos corresponsals al Palau de Congressos, i una explicació de la falla: propietats, virtuts i, sobretot, defectes dels nous aspirants a futurs líders de la oposició (disculpa’m el pessimisme, Emili) Ximo Puig i Jorge Alarte. En tot cas, sospite que es tracta d’una maniobra estratègica: per conéixer l’enemic. A qui tinga curiositat ací estan els detalls. 

Tardor

No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn a la flor del garrofer- que aquestes setmanes té una olor especialment penetrant i desagradable-, o el desig incipient de menjar magranes, bunyolos i boniatos. En aquestes dates també torna el temps de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d’agost. 

Setembre és hora de Marisols, la primera mandarina que entra al mercat. És xicoteta, i para un pèl àcida, però també té un regust dolç que, després d’aquestes setmanes sense cítrics, fa gust de cel. També és temps del caqui -una fruita desgraciadament fugaç-, i durant aquests dies n’esmorze i en berene militarment. 
Prompte vindran les carabasses -que uns xiquets ens han arrancat de l’hort, quina poca gràcia m’ha fet, i les tenim en casa per vore si maduren-, i el temps dels bunyols. A vore si enguany acompanye a la Tia Sunsión un dia que en faça, que ella és l’experta de la família, i vullc que me n’ensenye. El meu avi (patern) també en feia, de bunyols: amb la diversió afegida que intentava fer la màxima quantitat de forats possibles. Arribava a fer bunyols de 6 forats. Jo no espere arribar a aquest grau de virtuosisme. Em conforme amb que els meus futurs bunyols algun dia siguen alguna cosa més que un forat. 

Premi Proximidade

“A tots ens encanten els blogs, en la majoria els seus objectius són mostrar les meravelles i fer amistats, hi ha persones que no s’interessen quan els hi atorguem un premi i d’aquesta manera contribueixen a tallar aquestos llaços, volem que es trenquen o que es propaguen? Aleshores tractem de prestar-los més atenció!”

Fa uns dies en Roger m’investia amb el premi Proximidade, que, al seu torn, li venia de Lucrècia de Borja.

Li agraïsc a Roger l’honor del premi, i la tasca de proximitat -tanta proximitat que a voltes ens veiem pel carrer, mira tu :)-. I per a propagar la proximitat i enfortir llaços, ací van els meus pròxims:

A la Carme, perquè malgrat que mai hem viscut en la mateixa ciutat, sempre m’ha sigut molt pròxima, tant ella com el seu bloc. 

A L’ordre alfabètic, Amaia, perquè amb ella sí que he coincidit vivint en un mateix lloc -i una mateixa casa-, però el temps i les circumstàncies ens han diluït el contacte. Per a fer-li saber que (encara) me l’estime molt, i té un bloc molt xuli :-))
Oh, el que més m’agrada d’això del llenguatge binari és com ens permet continuar amb la comunicació, tant amb aquella gent que coneixem com amb els que no. 

Coses que mai no et van dir

Fa uns dies l’osser, a Cafè en Gra -que m’agrada llegir amb feqüència-, posava el dit a la llaga (o vaga) dels docents (o “in-docents”). Ja li vaig comentar que si valia la pena que la societat es molestara per alguna cosa, aquesta cosa era l’educació, la llavor del futur. Sé que aquesta reacció de Josep es legítima, fonamentada per tot el tràfec que es porta el professorat organitzant vagues. Ara bé, ni estan tots els que són, ni són tots els que estan: hi ha coses que als mitjans -i ho diu una ex-periodista- no apareixen mai, perquè no són actualitat.

Com per exemple que el Congrés Internacional d’Interacció Comunicativa i Ensenyament de Llengües de la Universitat de València està ple de mestres, de gent que ve de Portugal, Alemanya, País Basc, Argentina, Anglaterra o Catalunya, per a mostrar projectes educatius engrescadors; que estem efervescents d’idees per aplicar a l’aula; que sabem que tota aquesta feina que fem -o farem-, malgrat la il·lusió, a voltes serà com remar a contracorrent.  
Hi ha alguna gent que s’ha tret dies de vacances del calendari per vindre ací, a millorar la seua feina de mestre. Hi ha altres que tenen el privilegi de poder utilitzar dies per a I + D. I també ens podem trobar, buscant en la geografia escolar, professionals que no volen I + D, i ni ganes. Ací, a València, llegint el post absolutament legítim de Cafè en Gra, em sap greu que la feina que es fa, la il·lusió i els projectes es vegen enfosquits per aquesta fama audiovisual de les vagues. I que el que més greu em sap de tot és que la fama audiovisual, més que dels mitjans de comunicació, vinga potenciada per algunes actituds d’alguna gent del gremi; però doneu temps al temps, i un poc de fe i un molt de feina, i la tasca de la docència tornarà a ser degudament considerada.

Backstage del Congrés

No sé si és pel canvi de temps o per les hormones, però últimament em va la carnassa. Hui m’esplaiaré parlant del congrés a què estic assistint aquests dies, sobre Ensenyament de Llengües a la Universitat de València. Val a dir que  ens han portat a la crème de la crème. Només els hauria faltat portar a Chomsky –la Madonna de la lingüística-, perquè ja tenim a Neil Mercer –el U2-, a Anna Camps –la Springsteen-, i a Joaquim Dolç –el Police-.

Realment, la gent que ha vingut val la la pena –i l’esforç d’alçar-se a les sis del matí per a estar a les 9 al Cap i casal-. I entre tot aquest glamour lingüístic ha destacat –com una taca de ketxup en un vestit de núvia- el director de Política Científica, que no sabem si ha vingut a inaugurar el congrés o a fer publicitat. Ha començat la intervenció tirant-se (ell a sí mateix) una floreta: que li havien dit que era més jove del que es pensaven. Després ha continuat perpetrant el seu discurs decimonònic i decadent –a consonancia amb l’edifici de magistri, que comença a ser impropi per a acollir aquests esdeveniments-, dient que era un congrés internacional, però que com veia que ningú portava auriculars per a la traducció, assumia que el multilingüisme havia arribat a la nostra societat (perquè sabíem castellà), s’ha vanagloriat que el món siga cada volta més plural, i que això de aprendre llengües era una gràcia, perquè ell amb prou feines parlava valencià (en un Congrés d’Ensenyament de Llengües. Sense comentaris).

Afortunadament ens hem tret el regust amarg d’aquest cafè sense sacarina amb la conferència de Neil Mercer, a qui ja coneixia de referència (bibliogràfica), i m’ha faltat el canto d’un duro (o d’un euro, vaja), per demanar-li que em firmara la roba interior. Però no volia ser impròpia, decadent ni decimonònica, de manera que m’he limitat a apuntar amatent totes les idees interessants que ens ha anat regalant al llarg d’una horeta i mitja. Després de veure tots aquests cervells que ens rodejaran aquests dies, qui necessita entrades per a veure a Madonna?

Carnassa municipal

El comentari d’Àngel (gràcies, per cert :-))sobre l’article del pregó m’ha animat a publicar aquesta carta -escrita per una servidora-  i que duia l’edició del Levante de hui. Parla sobre un “succeït” que ha estat motiu de carnassa municipal. I com que en la carta s’explica tot, faig un “retalla i enganxa” i vos òbric un badall a la carnassa estiuenca de la Font.
“He participat en els Moros de La Font d’En Carròs des de la més tendra infància i fins fa pocs anys; la festa em corre per les venes. És per això que quan la Junta de Moros i Cristians Bencabuts em va demanar de fer el primer pregó, va anar de ben poc que no em cauen dos llagrimots d’emoció. “

“Em va fer molta il•lusió, i vaig acceptar la proposta de seguida, amb la mateixa alegria amb què havia acceptat, un any abans, preparar el llibre i el reportatge dels 25 anys de l’Agrupació Musical Carròs: pel poble, el que faça falta. De fet, segons m’explicaren els membres de la Junta, no pensaren en mi en un primer moment, sinó en Rafel Fuster, el pintor. Però va ser el propi Rafel qui els va proposar, entre altres, el meu nom, supose que pel fet que durant un temps havia treballat a televisió –Gandia Televisió-, i això donava garanties de facilitat per parlar en públic. Després d’esbossar quatre idees sobre el que creia que s’havia de dir en un pregó, vaig anar a una reunió de la Junta, a exposar-ho. En aquella mateixa reunió també es va exposar una qüestió en la qual no havíem caigut ni jo ni ells: que jo era la filla d’un regidor de l’oposició, i que això podia no sentar molt bé a l’alcalde. De fet, em comentaren que l’alcalde s’havia posat en contacte amb ells, i els havia plantejat ser ell el pregoner. En tot cas, me’n vaig anar a casa amb l’encàrrec de continuar-lo fins al final. Van passar uns dies, jo al davant de l’ordinador, revivint la història de la festa, i la Junta, pensant i decidint a vore què feien. I al final decidiren la conveniència que l’alcalde fóra el primer pregoner de la festa, malgrat que això resulta un tant estrany. De fet, el mateix alcalde començà el pregó esclarint el fet que un alcalde fóra pregoner. Jo li vaig traure ferro a l’assumpte: són les regles del joc, i ja està. Tanmateix, passades les setmanes, la qüestió s’ha anat polititzant cada vegada més. I m’he decidit a escriure aquesta carta als mitjans de comunicació per tal de despolititzar la imatge de la Junta: en cap moment es va pensar que la candidata a pregonera fóra la filla d’un regidor de la oposició, sinó que es va pensar en mi a persona que ha viscut la festa des de sempre, que es desviu pel poble quan li ho demanen, i que ha tingut una certa projecció pública. De fet, entre els altres candidats a pregoners hi havia gent de tots els colors –que vivim en un poble, i sabem de quin peu coixegem tots-. Hi ha més anys que llonganisses, i si alguna volta m’ho tornen a demanar els membres de la Junta, elaboraré una nova versió del pregó –corregida i augmentada, que això és cultura-. I la diré amb la mateixa il•lusió, perquè com li passa a cada volta més fonters, portem la festa al cor.”

Publicada al Levante EMV, edició de la Safor, a dia 16 de setembre de 2008.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Llicència per a pentinar

Hi ha moltes pel·lícules que m’han fet plorar: Mar adentro, Million Dollar Baby o Lillte Women (cada volta que la veig, quan la Beth es mor), per raons sentimentals; Alejandro Magno, per exemple, per la ràbia d’haver malbaratat set euros i tres hores de la meua vida. Però que em feren caure les llàgimes de riure, feia temps que no ho aconseguien. I amb aquesta pel·lícula aparentment lleugera i de dubtosa reputació intel·lectual, me n’he fet un fart de plorar, de riure.

Licencia para peinar és de l’estil de “aterriza como puedas”, amb hòsties a dojo, bales, persecucions, i efectes especials. Però és una mescla entre humor cutre i humor corrosiu i humor negre, dels que fan pensar que l’espècie humana encara té salvació, i som capaços de riure’ns de nosaltes mateixos. No m’estranya que en alguns països l’hagen prohibida: només em sap mal que això és un símptoma d’anormalitat. 
Licencia para peinar clava canya al conflice israeliano-palestí, es riu de totes dues bandes, del terrorisme, i dels prejudicis americans respecte als ciutadans del mitjà orient. A més a més, està adobat amb dosis picants d’humor eròtico-festiu, en unes escenes a la perruqueria que he trobat genials. 
Després de vore-la trobe que en realitat és bastant previsible, prototípica, insultant. Però, no em pregunteu perquè, també té amagat en algun lloc un toc de genialitat que no li he sabut trobar a altres pel·lícules del gènere. Serà per l’humus? O per l’aparició de Dave Matthews en el paper de racista confederat?

Premi Paracelso

Fa alguns dies Na Lucrècia,  va rebre el Premi Paracelso -el cinquè premi que rep aquesta dona, i molts més que en mereix-. Es titula “Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia”. Clar que sí, dona, i per ser la inspiració de les nits d’estiu, i el nostre somriure de cada dia. A més a més, Lucrècia m’ha concedit l’honor de ser una de les premiades: per ser dona i per ser màgica. Per ser una bruixa, vaja :)) L’origen del premi l’explica Lucrècia ací.

I com que hi ha molta màgia escapmada per aquest món, ací van cinc premis Paracelso made in Marta Insa:

Pols d’estels: perquè transmet la màgia de les estrelles, i només li falta el barret per a ser el nostre Dumbledore virtual.

Marlene: Perquè a través de la seua escriptura hom se la imagina com un personatge de novel·la (de novel·la important, de les que guanyen premis) i per a mi, això és fer màgia. 
Parlant de Sirenes: Perquè manté tota la màgia que jo he anat perdent pels camins de la vida.
[Amolls i brases]: Que fa màgia vegetal, rural i literària. I també unes flors de carabassó fregides que t’hi pots morir.
Una Paret Més: Per democratitzar la màgia de la literatura.
I dit això, m’alce de la butaca (amb tot i pantumfles posades) agafe el got de til·la que em prenc abans d’anar a dormir (vaja, quin poc glamour), i… xin-xin!! Salut, i moltes felicitats!! (sense glamour, però de tot cor :))

Chrome

A principis d’estiu vaig tindre una discussió amb un entès en coses d’ordinadors sobre hegemonia mundial virtual. El meu punt de vista era que, posats a que algú exercira alguna mena de control sobre mi, preferia que fóren els -perdoneu-me l’expressió- “putos amos”. El xic, en canvi, estava en contra de qualsevol tipus de control, d’hegemonia. Certament, pot semblar la situació més idíl·lica, la de no estar sotmès a cap tipus de control. Però parleu amb una persona que no té res que amagar, i el control, generalment, no em molesta -tret del dia que vaig anar a Moscou després d’uns atemptats i hi havia controls militars a cada 200 metres-.

La meua conclusió -inamovible, malgrat la conversa- és que, posats a que algú exercisca control sobre mi, sobre la meua informació, preferisc que siga la gent de Google. La seua ideologia neohippie em dóna més garanties que la tradicional extorsió imperialista russa -i mira que tinc carinyo als russos, però en qüestions militaristes, mira, què vols que et diga…-. Em confesse fan de qualsevol producte Google. Per tant, després de tindre alguns problemes amb l’explorer des de finals d’agost i l’estrany funcionament de Firefox en algunes pàgines amb Flash, m’han faltat mans per a instal·lar-me el Chrome. Encara no fa una setmana que l’utilitze, i n’estic la mar de contenta. Només m’ha donat una errada, i la senzillesa -i la bellesa- del seu disseny m’han robat el cor. És un navegador ideal per a mi, que sembla extret d’un manual de “Internet for dummies”. Només em sap greu que al costat del Chrome, la meua pantalla extraplana d’ordinador sembla caduca. A veure quan trauen ja les pantalles hologràfiques. 

Ven y cuéntalo(s)

Quan jo era jove, el lema publicitari de turisme al País Basc deia: “Euskadi, ven y cuéntalo”. Un autòcton basc em donà una enganxina amb el lema tregiversat de manera còmica; hi havia la imatge de tot ple de policies -amb porres i escuts- i hi posava “Euskadi: ven y cuéntalos”. En honor a la veritat, diré que en aquells temps hi vaig anar un parell de voltes -i no precisament en temporada turística-, i no em va cridar l’atenció per un excés d’agents de l’autoritat. Me’n solia trobar molts més en la Plaça de Sant Agustí de València cada volta que hi anava.

Aquesta setmaneta de vacances hauria pogut aplicar aquest mateix lema, però no per a comptar policies, sinó borreguets. Anàrem a una casa rural -ruralíssima-, a 20 minuts d’algun indici de civilització (a Pagorriaga, per si algú té curiositat). Era tan rural i tan allunyada que estic convençuda que 24 hores més en aquella casa i haguera començat a veure elfs i donets ballarins pel bosc. 
El que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta setmana de vacances -aïllament i aventures a banda- ha estat l’exquisit tracte que he rebut com a turista cada volta que baixàvem a les ciutats i coincidíem amb altres éssers humans. Els Turisme Informació(a) a Tolosa i Bergara ens portaren a donar un tomb -sense fer-nos pagar, grata sorpresa-, pel centre històric. Ens va encantar, sobretot a Bergara, perquè el xic que ens guià encomanava entusiasme, i em vaig quedar amb ganes de ficar-lo dins la maleta i portar-me’l cap ací. 
El tracte no ha estat esplèndid només pels Turisme Informació(a), sinó també pels autòctons, que ens veien càmera en mà i venien a recomanar-nos llocs per a visitar, o ajudar-nos en qualsevol dificultat que estiguérem passant. 
Realment, fan ganes de tornar, i explotar -en el bon sentit- tots els recursos que posen a la disposició del turista. Em pregunte si els visitants de la Safor, quan venen ací a fer turisme, se’n tornen cap a casa amb la mateixa sensació.

Un anyet, dalt o baix

Després d’una setmana literalment incomunicada en un viatge irrepetible -en el sentit més ample del terme- és l’hora de tornar a enganxar-se al vici de la tarifa plana. I mira, revisant el calendari em trobe que fa més o menys un any que vaig començar això del bloc. Si he de ser sincera, ni jo mateixa m’ho crec.

La inconstància és un dels perills del blocaire -o una elecció, però en el meu cas era més un risc-. De fet, la constància -segons vaig llegir en un sobret de sucre de cafè en un bar, d’aquells que estan plens de saviesa- “és la clau de l’èxit” (Woody Allen). Per a mi, el fet d’arribar a aquest més o menys primer any -amb dues setmanetes de vacances per enmig- , ja és tot un èxit.

A banda, fa gràcia llegir les coses que pensaves -o feies, o creies- fa un any. Supose que la diferència entre el que feia o creia aleshores i ara no és tan gran. Però a mesura que el bloc es faça major, aquestes diferències s’aniran fent grans. I no conec cap gènere que, dins d’un mateix format, tinga aquestes diferències. Fins i tot els diaris personals -que és a allò que més s’assembla açò que escriu una servidora-, no tenen tants canvis: perquè la lliberta s’acaba, i se n’ha de començar un altre. Ací no: ací tot s’acumula. Tot compta. Aquesta és la gràcia del bloc; i també -ho confesse- el que fa tremolar lleugerament el dit a l’hora de dir: -ale, va, “publicar”.