La vida versió Champions League

No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn a la flor del garrofer- que aquestes setmanes té una olor especialment penetrant i desagradable-, o el desig incipient de menjar magranes, bunyolos i boniatos. En aquestes dates també torna el temps de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d’agost. 

Fa uns dies en Roger m’investia amb el premi Proximidade, que, al seu torn, li venia de Lucrècia de Borja.

A la Carme, perquè malgrat que mai hem viscut en la mateixa ciutat, sempre m’ha sigut molt pròxima, tant ella com el seu bloc. 

Fa uns dies l’osser, a Cafè en Gra -que m’agrada llegir amb feqüència-, posava el dit a la llaga (o vaga) dels docents (o “in-docents”). Ja li vaig comentar que si valia la pena que la societat es molestara per alguna cosa, aquesta cosa era l’educació, la llavor del futur. Sé que aquesta reacció de Josep es legítima, fonamentada per tot el tràfec que es porta el professorat organitzant vagues. Ara bé, ni estan tots els que són, ni són tots els que estan: hi ha coses que als mitjans -i ho diu una ex-periodista- no apareixen mai, perquè no són actualitat.

Com per exemple que el Congrés Internacional d’Interacció Comunicativa i Ensenyament de Llengües de la Universitat de València està ple de mestres, de gent que ve de Portugal, Alemanya, País Basc, Argentina, Anglaterra o Catalunya, per a mostrar projectes educatius engrescadors; que estem efervescents d’idees per aplicar a l’aula; que sabem que tota aquesta feina que fem -o farem-, malgrat la il·lusió, a voltes serà com remar a contracorrent.  
Hi ha alguna gent que s’ha tret dies de vacances del calendari per vindre ací, a millorar la seua feina de mestre. Hi ha altres que tenen el privilegi de poder utilitzar dies per a I + D. I també ens podem trobar, buscant en la geografia escolar, professionals que no volen I + D, i ni ganes. Ací, a València, llegint el post absolutament legítim de Cafè en Gra, em sap greu que la feina que es fa, la il·lusió i els projectes es vegen enfosquits per aquesta fama audiovisual de les vagues. I que el que més greu em sap de tot és que la fama audiovisual, més que dels mitjans de comunicació, vinga potenciada per algunes actituds d’alguna gent del gremi; però doneu temps al temps, i un poc de fe i un molt de feina, i la tasca de la docència tornarà a ser degudament considerada.

No sé si és pel canvi de temps o per les hormones, però últimament em va la carnassa. Hui m’esplaiaré parlant del congrés a què estic assistint aquests dies, sobre Ensenyament de Llengües a la Universitat de València. Val a dir que  ens han portat a la crème de la crème. Només els hauria faltat portar a Chomsky –la Madonna de la lingüística-, perquè ja tenim a Neil Mercer –el U2-, a Anna Camps –la Springsteen-, i a Joaquim Dolç –el Police-.

Realment, la gent que ha vingut val la la pena –i l’esforç d’alçar-se a les sis del matí per a estar a les 9 al Cap i casal-. I entre tot aquest glamour lingüístic ha destacat –com una taca de ketxup en un vestit de núvia- el director de Política Científica, que no sabem si ha vingut a inaugurar el congrés o a fer publicitat. Ha començat la intervenció tirant-se (ell a sí mateix) una floreta: que li havien dit que era més jove del que es pensaven. Després ha continuat perpetrant el seu discurs decimonònic i decadent –a consonancia amb l’edifici de magistri, que comença a ser impropi per a acollir aquests esdeveniments-, dient que era un congrés internacional, però que com veia que ningú portava auriculars per a la traducció, assumia que el multilingüisme havia arribat a la nostra societat (perquè sabíem castellà), s’ha vanagloriat que el món siga cada volta més plural, i que això de aprendre llengües era una gràcia, perquè ell amb prou feines parlava valencià (en un Congrés d’Ensenyament de Llengües. Sense comentaris).

Afortunadament ens hem tret el regust amarg d’aquest cafè sense sacarina amb la conferència de Neil Mercer, a qui ja coneixia de referència (bibliogràfica), i m’ha faltat el canto d’un duro (o d’un euro, vaja), per demanar-li que em firmara la roba interior. Però no volia ser impròpia, decadent ni decimonònica, de manera que m’he limitat a apuntar amatent totes les idees interessants que ens ha anat regalant al llarg d’una horeta i mitja. Després de veure tots aquests cervells que ens rodejaran aquests dies, qui necessita entrades per a veure a Madonna?

“Em va fer molta il•lusió, i vaig acceptar la proposta de seguida, amb la mateixa alegria amb què havia acceptat, un any abans, preparar el llibre i el reportatge dels 25 anys de l’Agrupació Musical Carròs: pel poble, el que faça falta. De fet, segons m’explicaren els membres de la Junta, no pensaren en mi en un primer moment, sinó en Rafel Fuster, el pintor. Però va ser el propi Rafel qui els va proposar, entre altres, el meu nom, supose que pel fet que durant un temps havia treballat a televisió –Gandia Televisió-, i això donava garanties de facilitat per parlar en públic. Després d’esbossar quatre idees sobre el que creia que s’havia de dir en un pregó, vaig anar a una reunió de la Junta, a exposar-ho. En aquella mateixa reunió també es va exposar una qüestió en la qual no havíem caigut ni jo ni ells: que jo era la filla d’un regidor de l’oposició, i que això podia no sentar molt bé a l’alcalde. De fet, em comentaren que l’alcalde s’havia posat en contacte amb ells, i els havia plantejat ser ell el pregoner. En tot cas, me’n vaig anar a casa amb l’encàrrec de continuar-lo fins al final. Van passar uns dies, jo al davant de l’ordinador, revivint la història de la festa, i la Junta, pensant i decidint a vore què feien. I al final decidiren la conveniència que l’alcalde fóra el primer pregoner de la festa, malgrat que això resulta un tant estrany. De fet, el mateix alcalde començà el pregó esclarint el fet que un alcalde fóra pregoner. Jo li vaig traure ferro a l’assumpte: són les regles del joc, i ja està. Tanmateix, passades les setmanes, la qüestió s’ha anat polititzant cada vegada més. I m’he decidit a escriure aquesta carta als mitjans de comunicació per tal de despolititzar la imatge de la Junta: en cap moment es va pensar que la candidata a pregonera fóra la filla d’un regidor de la oposició, sinó que es va pensar en mi a persona que ha viscut la festa des de sempre, que es desviu pel poble quan li ho demanen, i que ha tingut una certa projecció pública. De fet, entre els altres candidats a pregoners hi havia gent de tots els colors –que vivim en un poble, i sabem de quin peu coixegem tots-. Hi ha més anys que llonganisses, i si alguna volta m’ho tornen a demanar els membres de la Junta, elaboraré una nova versió del pregó –corregida i augmentada, que això és cultura-. I la diré amb la mateixa il•lusió, perquè com li passa a cada volta més fonters, portem la festa al cor.”

Hi ha moltes pel·lícules que m’han fet plorar: Mar adentro, Million Dollar Baby o Lillte Women (cada volta que la veig, quan la Beth es mor), per raons sentimentals; Alejandro Magno, per exemple, per la ràbia d’haver malbaratat set euros i tres hores de la meua vida. Però que em feren caure les llàgimes de riure, feia temps que no ho aconseguien. I amb aquesta pel·lícula aparentment lleugera i de dubtosa reputació intel·lectual, me n’he fet un fart de plorar, de riure.

Fa alguns dies Na Lucrècia,  va rebre el Premi Paracelso -el cinquè premi que rep aquesta dona, i molts més que en mereix-. Es titula “Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia”. Clar que sí, dona, i per ser la inspiració de les nits d’estiu, i el nostre somriure de cada dia. A més a més, Lucrècia m’ha concedit l’honor de ser una de les premiades: per ser dona i per ser màgica. Per ser una bruixa, vaja :)) L’origen del premi l’explica Lucrècia ací.

Quan jo era jove, el lema publicitari de turisme al País Basc deia: “Euskadi, ven y cuéntalo”. Un autòcton basc em donà una enganxina amb el lema tregiversat de manera còmica; hi havia la imatge de tot ple de policies -amb porres i escuts- i hi posava “Euskadi: ven y cuéntalos”. En honor a la veritat, diré que en aquells temps hi vaig anar un parell de voltes -i no precisament en temporada turística-, i no em va cridar l’atenció per un excés d’agents de l’autoritat. Me’n solia trobar molts més en la Plaça de Sant Agustí de València cada volta que hi anava.