Que m’importa un pito la baixa per paternitat
En nom del progressisme i la igualtat, prompte aprovaran una llei que igualarà la baixa per paternitat a la baixa per maternitat. Estic per demanar-los que, en nom de la mateixa igualtat, aproven per llei que per cada fill que parisca una dona, el segon el parisca l’home, que jo després de cada part -i mira que són de llibre de text, els meus parts- em quede com si m’haguera atropellat un camió durant els tres primers dies.
Sincerament, no podria importar-me més un pito la baixa per paternitat que tindrà el meu home, i sospite que a ell també; en vaig fer la prova.
– Emili, quan tingam al menut en maig, t’agafaràs les setze setmanes?- Li vaig preguntar tornant l’altre dia a casa després de discutir amb un grup de gent d’esquerres respecte al tema.
– No ho sé- em va contestar. A una dona li fas eixa pregunta i bé et mira amb cara d’alien, de què m’estàs preguntant, pues clar, o bé et contesta que sí, que s’agafara les setze setmanes i dos mesos més sense paga per a poder donar lactància exclusiva fins als sis mesos tal com recomana la OMS (i que és una cosa que jo mateixa m’estic plantejant).
Senyors i senyores, no és el mateix ser mare que pare; no només durant els p***s nou mesos d’embaràs, que són horribles (igual que inevitables). Quan un bebé naix, el que necessita és a sa mare; i no només per la qüestió de la mamella. Amb els anys la cosa s’iguala. Ara al meu major ja no li importa tant si amb la mare o amb el pare; però quan tenia set mesos jo me n’anava a Alzira dues vesprades a la setmana, tornava a les nou de la nit, i son pare em deia que es passava tota la vesprada plorant, que no podia fer res per calmar-lo. Quan entrava jo per la porta, el xiquet callava per art de màgia. I ja no era la mamella: era la mare. Quan el meu home no estava per casa, la resposta dels meus fills menuts no va ser mai la mateixa. I vos jure quan vos dic que no sóc cap mare apegalosa, de les que s’agafen als xiquets i no deixen que ningú els toque.
Hi havia dones en el grup d’esquerres que em van contestar que elles no tenien instint maternal: que després de parir només volien que anar a fer-se un cubata i fumar-se un cigarret. Fabuós: però la igualtat per a mi no és convertir-me en un home. Després de tindre un fill l’última cosa que m’ha abellit és anar-me’n de festa i fer-me un cubata. Ni m’ha abellit ni em pareix malament que no m’abellisca. El que vull és estar amb el meu fill el màxim de temps possible, perquè ha estat dins meu durant nou mesos, i necessite la mateixa quantitat de temps per acostumar-me a no tindre’l a tota hora amb mi. Va, seré garrepa: sis mesos, el temps de lactància exclusiva. La igualtat no és garantir que les dones es puguen fer un cubata després de parir: és poder garantir les mínimes repercussions socials, laborals i econòmiques a una dona que vol exercir la seua maternitat amb normalitat, i la lactància fins als mínims recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
Posats a demanar igualtat, no estaria de més que igualaren els fons per a la investigació en endometriosi als que es dediquen per a tractar la disfunció erèctil; o demanar que en els consells d’administració de les empreses almenys el 40% de membres siguen dones. O que de quatre presidents de govern, dos siguen hòmens i dos siguen dones. Igualeu les coses de trellat. Quan un home es planteja si s’agafa les setze setmanes o no, quan tantes dones es plantegen en demanar-se més temps de baixa perquè amb les 16 setmanes no hi ha prou, vol dir que ser mare, biològicament, no és el mateix que ser pare; i tinc un milió d’anys d’evolució humana donant-me la raó.