La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Primavera a Polònia

Publicat el 21 de gener de 2010 per martainsa

Creia que aquestes coses no eren tan sobtades, i que la naturalesa feia el seu camí subtil. No ha estat així. De les redonors amb aparença de sobredosi de torrons nadalenca he passat a una aparença clara de prenyada en qüestió de dies. Com la primavera a Polònia, que es desperta un dia exultant i comple les avingudes militars de la capital amb flaires de muntanya. 

El melic va perdent territori, i la pell del bombo es tensa dia rere dia, que no guanye per a cremes antiestries. I encara queden unes quantes primaveres poloneses per esclatar dins meu. 

 

No n’estic acostumada, a tindre panxa. Fa anys que vaig abandonar l’aparença de nimfa de riu, però sempre m’he conformat amb les formes que l’edat m’ha donat. Això és distint. Aquestes formes no me les ha fetes l’edat. Me les ha fet Emili. I em costa acostumar-me. Se’m fa ja incòmoda, en algunes ocasions; i quan pense que encara queden cinc mesos per davant m’entren marejos i ganes d’eixir del propi cos. L’embaràs -i el meu és desitjadíssim- no és fàcil. 
Diuen que encara és massa prompte per a notar res, però com a bona hipocondríaca que coneix el seu cos, sospite que els copets discrets que comence a rebre tímidament ara ací, ara allà, quan menys te’ls esperes són de la personeta de dins, que comença ja a reclamar les seues atencions. Probablement és en aquests instants quan deixe de pensar en eixir del propi cos: aleshores concentre tota l’atenció en aquests colpets i em compensen les incomoditats i els mals de ronyons. I m’entusiasma pensar que les primaveres que encara queden dins meu portaran més sensacions i més moviments aliens. 
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

What to expect

Publicat el 10 de gener de 2010 per martainsa
El primer dia que vaig donar positiu vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre d’embarassada. Si anava a Ambra, la meua llibreria de capçalera, podia alçar sospites trobant-me algú entre passadissos i prestatgeries. Per tant em vaig allargar fins al centre comercial d’Ondara, al Book World, on no m’he trobat mai cap conegut, i les dependentes angleses em cobraren tan agradosament com discreta el meu exemplar del best-seller What to expect when you are expecting. 

No només es tracta d’un llibre de capçalera fantàstic -que té, a més, té les mesures en unitats internacionals, i parla de quilos i de centímetres en comptes de lliures i polzades-. També té tot un arsenal de suport a les embarassades en la pàgina web, amb newletters, Facebook i, el meu preferit: fòrums. 
És un gran suport, això de trobar tot de futures mares que tenen problemes similars als que una té. A banda, també hi ha preocupacions i obsessions culturals estranyíssimes, curioses, que, vistes des d’ulls valencians, són un veritable entreteniment. Hi ha una enquesta, per exemple, sobre si ja hem comprat als fills el vestit d’arribada a casa, el “home coming outfit”. També m’he trobat amb una quantitat enorme de xiques que tenen tres i quatre fills; discussions sobre si posar animalets, lletres o dibuixets a les parets de l’habitació; i, la perla de la corona, una conversa on el tema són els embarassos no previstos i clarament no desitjats. Les clavegueres de l’embaràs. Quin morbo.
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

La casca i reis

Publicat el 5 de gener de 2010 per martainsa
Enguany no he demanat res als reis, i això que he estat bona xica. Però últimament tinc la sensació que les coses ja han anat prou bé soletes, que al llarg de l’any se m’ha anat concedint tot el que he anat demanant. És hora de ser raonables: ho tinc tot. No pense temptar la sort; no vullc res. Amb què em quede com estava, prou. Tanmateix, hi ha un regal que tot els anys SSMM Els Reis d’Orient em porten: La casca. 

Quan arriben els volts de Nadal i, sobretot, reis, a les estadístiques del bloc ressorgeix com un bolet aquest post sobre La casca. No sé si és per gent que en busca informació perquè la coneix, o perquè en aquestes dates en sent a parlar. M’alegraria que, siga quina siga la raó, contribuira a l’expansió de la tradició de la casca. Que això del roscó de reis, almenys ací a la Safor, és tota una novetat. Que ací el que s’ha portat tota la vida són les casques. 
En desconec la recepta, però a casa, les matriarques en són totes unes expertes, en aquest dolç. Recorde ajudar a la Tia Teresa en època de reis a posar grans de cafè a les boques de les serps, quan encara tenia el forn -tindria jo 5 o 6 anys-. D’aleshores ençà no hem perdut mai el costum, a casa, de continuar fent casques. I ara que vaig pel camí de convertir-me jo mateixa en una matriarca, començaria a ser hora d’aprendre a fer aquest dolç tan antic. A banda de la forma de serp, sé que la casca porta molta ametla i ou, i em recorda fortament a alguns dolços que he tastat en alguna Haima -per festes de Gandia-. És una dolçor gens ambafosa. Supose que és per això, que a la casca li van tan bé tots els dolços i caramels que l’adornen. Però mentre els caramels es poden menjar tot l’any, per a mi el veritable sabor de Reis és el gust de la casca. 
Publicat dins de Producte de temporada | Deixa un comentari

La panxa (1r trimestre)

Publicat el 3 de gener de 2010 per martainsa

La panxa d’una embarassada és hipnòtica. Es tracta d’una redonor on inevitablement van a parar mans conegudes i no tant conegudes, i confesse jo mateixa haver caigut en la temptació de tocar panxes embarassades -després de demanar el permís pertinent-. Desafortunadament, es tracta d’una redonor costosa, que només abarca una part -la meitat?- de l’embaràs. L’altra meitat s’inicia amb una panxa normal, i continua amb una deformació corporal constant, implacable i en ocasions, gens clara.

Ara mateix, no em caben els pantalons normals; he hagut d’anar a buscar ja roba a la tenda de maternitat. La meua redonor, però, no és gens òbvia. Pareix -i en part ho deu ser- una sobredosi de torrons, pastissets de Nadal i pernil salat, combinada amb una definitiva manca d’exercici. Només quan m’amague darrere la roba de maternitat s’endevina un inici de panxa. Però dubte que els meus alumnes, que encara no saben fins a quin punt em resultarà impossible acompanyar-los al viatge de final de curs, puguen culpar les meues redonors de cara i de cos al meu no tan incipient embaràs. 
Mentrestant, a casa, en pijama, comence a adquirir la mania de tocar-me la panxa -sense demanar-me permís- com si a cada carícia se m’arredonira un poquet més. La part positiva de començar el segon trimestre d’embaràs, panxes a banda, és que les nàusees i les manies alimentàries han remitit radicalment. Torne a sentir-me una persona humana, útil i de profit, i amb més energia que mai. La perspectiva és continuar aixina tres mesets més. L’últim trimestre tornarem a parlar, de panxes i energies.  
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari