La vida versió Champions League

“Senyor rei:

la palla i les garrofes per al seu rossí

i la casca i els joguets, per a mi”

Eixa ha estat tradicionalment la rebuda dels xiquets de la Safor als reis, tal dia com hui, des de fa generacions.

A La Font d’en Carròs, el poble originari de la meua família, des de fa anys els reis van de casa en casa, repartint els regals. Mai saps quin rei et tocarà, però sempre saps que et tocarà una casca i tot de joguets.

La casca és un dolç de reis, estrictament. Està fet amb farina d’ametla, confitura de boniato, sucre i ou. És ideal: un dolç sense gluten. La seua confecció és relativament cara, però segurament més fàcil d’elaborar que el “tortell”.

La casca es posa sempre en la mateixa caixa de cartró, i acabat el dolç, es guarda per a l’any vinent.

Quan ma mare era menuda, l’època de la postguerra, les mares cosien una nina de tela, i les xiquetes rebien per a reis la casca i la nina. En general, la nina “es perdia” al cap de poques setmanes, i l’any següent els reis en portaven una altra sospitosament semblant, amb un vestit diferent, o algun detall canviat. Però allò que era invariable era la casca.

Esta nit anirem a dormir esperant que els reis ens porten coses, i les obrirem demà pel matí -cosa excepcional, perquè els reis sempre han passat per ma casa la nit del 5, i no el matí del 6, però les circumstàncies entenem que son particulars-. Sabem que portaran una casca, i que tindrem dolcet de reis per uns quants dies, perquè la casca és un dolç que resisteix molt bé el pas dels dies. Es decora amb bombons, llepolies i xocolate, i solem menjar-ne durant el mes de gener, després de dinar, amb el cafè.

Només recorde un any que no em va abellir menjar casca.

I des d’ací porte al coret als xiquets/es que han de passar estos dies a l’hospital.

El diagnòstic de Ferran va comportar un canvi de casa; des de fa vora dos anys vivim al centre de Gandia.

Val a dir que com he viscut a molts llocs, m’adapte bé arreu, però mentiria si diguera que no gaudisc com una xiqueta del meu erasmus improvisat a la capital de la Safor. Creuem l’avinguda i tenim davant nostre la milla històrica de Gandia: carrers peatonals, més o menys tranquils de trànsit, plens de botigues i vida -llevat de quan vivim confinats, naturalment-.
Per això aquests Nadals, que he estat de millor humor que els dos últims, m’he animat a fer la carta als reis i al pare Noel i al tió a les botigues locals -cosa que potser he delegat més en altres ocasions-. I hi tenim DE TOT. Si he de ser sincera, els reis només han xafat un gran centre comercial per a agafar una cosa que només sabia trobar allà. La resta de coses, grans i menudes, no arriben de l’orient -exprés-. Arriben de poc més de 500 metres a la redona; d’una redona on et diuen Bon dia Marta, com estan els xiquets. I respons que millor que mai, i com mola la vida quan vius a prop de tot.

El meu marit em va descobrir el videojoc Civilization, i per això em vaig casar amb ell. Bé, per això i perquè té unes cames fantàstiques.

He passat per diverses versions del Civilization (Civ, per als amics) de Sid Meiers, i algun dia potser en faré un post.

Però fa aproximadament un any, el meu cunyat, que va passar TOTES les vesprades que Ferran estava ingressat a l’hospital, jugant amb ell, ens va portar un joc anomenat Stardew Valley.

Stardew Valley em va fer entrar en el món dels videojocs de granja, que no coneixia. Es tracta de videojoc indi amb més èxit dels últims anys, i el seu creador, @concernedape, en continua sent l’únic responsable. Stardew Valley (Stardew, per als amics), té una historieta al darrere: entres en una vil·la amb uns quants NPC (Non Playable Character) amb els quals t’hi pots relacionar. Hi ha diverses capacitats que pots desenvolupar: l’agricultura, la recol·leccií, pesca, mineria o combat (perquè a les mines t’hi pots trobar monstres).

El joc és una compil·lació de petits jocs dins del joc, i t’has d’organitzar perquè tot està interrelacionat: amb la pesca pots aconseguir peix que t’ajuda a fer adob per a les plantes, que vens i pots tindre diners per a comprar armes, que t’ajuden a defensar-te a la mina, on trobes ferro i millores la regadora, que t’ajuda a regar les plantes. Ja m’entens.

Concerned Ape, conscient que 2020 havia sigut una merda d’any mundial, ha volgut remuntar l’any amb l’actualització 1.5, que inclou una expansió a una illa tropical, on sempre és estiu i els conreus serveixen tot l’any.

A Stardew ens hi hem aficionat a jugar tota la família: els caps de setmana solem entrar a la nostra granja, i intentar millorar-la, repartir-nos els diners i les tasques. Gràcies a aquest joc he entès millor la ment digital, les noves maneres de pensar dels qui pugen, de qui em separen -almenys a mi, que em vaig criar sense videojocs i amb racionament de tele-, uns quants milers de generacions. La meua infáncia possiblement s’assembla més a la dels xiquets romans que a la dels meus fills, en qüestions lúdiques. Per això em sembla tan important entendre el seu joc.

Vaig començar l’any 2019 amb el diagònstic d’una malaltia greu al meu segon fill -que li ha canviat la vida, però de moment tot ha eixit bé-.

Del 2020… bé, no cal que en diga res -tot i que, venint de Vietnam com venia, per a mi no ha sigut tan extraordinàriament roïn, o almenys no he notat la diferència-.

El 2021 comença amb les expectatives més baixetes que et pugues imaginar: no vull malalties greus ni pandèmies. No necessite grans històries d’èxit personal, loteries, diners, premis o admiració. No vull res.

Només demane que el 2021 em deixe tranquil·la; que passe de puntetes, sense fer-se notar en la història de les nostres vides: el 2021 escrit en paper de cel·lofan, una empremta en una bola de plastilina de color indefinit, com quan el meu menut ajunta colors. Vull un 2021 escrit a llapis fluixet. Que siga un any d’aigua d’aquarel·la acabada de començar.

Que no siga ni un any: aire, boira. No res.

I fins ací els meus propòsits.