La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Emili i la música

Hi ha un reportatge magnífic de la National Geographic sobre el món dels nadons dins l’úter de la mare. Com podeu imaginar, me l’he anat berenant per etapes i de manera compulsiva. En un moment donat, el reportatge es fa ressò d’un estudi en què s’exposava els fetus a partir de l’últim mes a una mateixa música. Setmanes més tard, en eixir de l’úter, els xiquets que havien estat exposats a aquesta música es calmaven en sentir-la, mentre que els que no hi havien estat exposats continuaven amb el ritme cardíac alterat. 

 

Emili, el meu home, és un gran aficionat a la música. Entre els dos decidírem triar algunes cançons per a posar-les al xiquet mentre encara era a la panxa. Ara que comence la setmana 35 de gestació farà un mes que vaig començar a posar-li les mateixes peces al meu fill, amb uns auriculars gegants encallats a banda i banda del melic.
D’entre les que li posem, Emili n’ha triat una anomenada Canzona di Ringraziamento. L’escrigué Beethoven -m’explica ara Emili, mentre sopa i jo escric aquest post- per agrair haver-se recuperat d’una malaltia. Es tracta d’un quartet de corda tranquil i repetitiu que sembla haver-li agradat especialment al nostre Emili, que abandona la gimnàstica nocturna cada volta que li pose la cançó. És tan automàtica la calma que l’envolta quan li la pose com immediata la reacció quan l’apague: torna a remoure’s amb impaciència. Els antídots als remolins són aquesta cançó i la meua veu, amb el superhit de “cinc pometes té el pomer” com a interpretació estrella per assolir la calma absoluta dins el refugi matern. És el més semblant a una comunicació bidireccional entre nosaltres i ell, ara per ara. Mentre espere a que s’acabe de coure, em conforme amb això. 

Efemèride

És per aquesta època, fa més o menys un any, que em van diagnosticar endometriosi. Ho recorde mentre em vaig acaronant la panxa. Es tracta d’una malaltia molt freqüent que apareix en diversos graus i afecta els voltants de l’úter. En el meu cas, el meu grau era (és) elevat, degut al nivell d’agressivitat de demostra la malaltia. La sort que tinc és que el teixit endomètric extrauterí només s’ha instal·lat en un ovari.

Feia poc més de tres setmanes que m’havia casat, i em va afectar especialment perquè l’endometriosi pot ser una causa seriosa d’infertilitat. Vaig passar d’una revisió rutinària a un quiròfan en poques setmanes de diferència, sense la seguretat d’eixir-ne indemne. El meu ovari perillava, degut a un quiste del tamany d’una pilota de tennis. Finalment tot va eixir bé. 
La solució a la malaltia no existeix. Una volta es manifesta és molt estrany que desaparega per sí sola. No se’n coneix cap cura de la mateixa manera que no se’n coneixen els motius. Però hi ha tractaments hormonals que en poden mitigar els efectes. En el meu cas, el tractament que el meu ginecòleg ens recomanà fou tindre família tan prompte com fóra possible -si efectivament era possible i la malaltia no afectava la possibilitat de tindre xiquets-. Recorde les angoixes d’aquella època mentre em passege la mà per l’arredonida forma que em separa del portàtil, agraïda. 
Per a mi és important recordar aquells moments, sobretot ara, que s’apropa l’últim mes d’embaràs i les incomoditats són màximes. En moments com aquests procure recordar els dies en què vaig témer no poder patir mai cap incomoditat. Sempre hi ha esperança. 

El riu d’Elena

Falta una horeta, si fa no fa, per a presentar per primera volta alguna cosa que he escrit: El riu d’Elena, un conte per a primers lectors amb temàtica mediambiental. Aprofitant que acaba d’eixir i que és la setmana ambiental d’Almoines, el presente ací, al poble, amb contacontes inclòs. A les cinc, a la biblioteca. 
Hauria d’estar tranquil·la: parlar en públic no ha estat mai el meu problema, ni parlar sobre llibres, ni parlar sobre medi ambient.  Però tinc papallones a l’estómac.

Escriure un conte per a xiquets no és complicat. O millor dit: no és difícil escriure amb un llenguatge comprensible per als més menuts. On rau la dificultat és en la temàtica i en el to. La temàtica, afortunadament per a mi, em va ser donada. -Vols escriure un conte per a xiquets sobre algun problema del medi ambient?- Em van proposar. Sí, vaig dir sense pensar-ho. El que vaig estar pensant durant molt més temps va ser quin tema exactament. Finalment, l’escollit: l’aigua. El lema: malbaratar aigua porta més conseqüències de les que pensem. 
Per a qui tinga curiositat per conèixer un poc més el conte, ací pot trobar  el conte amb les delicioses il·lustracions de Fran Parreño. Les tres ben tocades també n’ha parlat en el seu bloc. Si decidiu endinsar-vos-hi, bona lectura i navegueu tranquils; no cal saber nadar per entrar al riu. 

Col·leccione nits en blanc

Això de passar nits en blanc em recorda a Sant Petersburg i les seues nits blanques. M’hi recorda, tot i que mai no he estat a Sant Petersburg en època de nits blanques. Una amiga meua m’explicava que la gent feia molta festa, en aquesta època: eixia pels carrers a celebrar l’estiu, i bevia i cantava. El que posa els pèls de punta és pensar que si Sant Petersburg té nits blanques és perquè a l’hivern deu tindre dies negres: dies on només hi ha un parell d’hores de sol, i encara gràcies. Si la posta de sol de després de dinar a Varsòvia feia ganes de tallar-se les venes no em puc imaginar un dia negre a cap ciutat del Bàltic. 

En realitat les meues nits en blanc no tenen res a vore amb les de Peter. Són nits pures en blanc; en blanc perquè enmig de tanta foscor només es deu veure el meu blanc dels meus ulls oberts de bat a bat. I de tant de cavil·lar m’han vingut al cap els estius russos. Qui sap si això és un signe de regressió, que deia aquell. Ho llegia en algun lloc no fa massa: que les embarassades tendeixen a fer una certa regressió, a “tornar enrere” cap a la infància. Personalment em jugue el braç esquerre a que qui va escriure això ni havia estat mai embarassat, ni en tenia ni p. idea de què és això d’estar-ho. Que si les embarassades anem demanant compassió a la societat no és per cap voluntat de regressió, ni molt menys un infantilisme sobtat, sinó perquè no podem pujar un tram d’escales sense tindre la sensació d’estar corrent una marató, no hi ha cap menjar que ens sente bé a l’estómac, i les que teníem bona salut descobrim per primera volta on està el nervi de la ciàtica. Amb tot, els dies negres de les corresponents nits blanques em pareixen més esgarrifadors que això, que al capdavall s’acaba d’ací a poques setmanes.