La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Aparador

Les veig tots els dimarts i dijous a les nou i mitja, escampades al llarg del mateix aparador, mentre conduisc des de la meua insultant estabilitat de funcionària aficionada a la natació. Hi ha dies que les mire més detingudament, quan hi ha trànsit. Però en general passe com una exhalació i amb un cert sentiment d’impotència. Hi ha qui diu que són elles les que trien la seua feina. Jo no n’estic tan segura.

En ocasions hi ha redades. Alguna vegada m’han parat els agents de la Generalitat -tenim policia autonòmica!- per a identificar-me tot passant per aquell carrer, mentre ells fan la seua feina. Mai no sé ben bé contra qui o contra què. Contra les màfies, espere. Perquè elles són l’últim esgraó, el més sórdid, el més dèbil. El sac de boxa que rep per totes bandes.
No entenc els qui afirmen, quan resorgeixen els debats de la prostitució, que a elles ja els està bé. És massa coincidència que els agrade la feina als mateixos estaments de la població, els més indefensos, els més marginats, els més maltractats. I tampoc entenc perquè és, en general, el mateix gènere el qui frueïx amb la venta del propi cos. No són les dones. Són problemes més profunds que s’exterioritzen en la mateixa carretera, equidistantment ubicats. La major part de la gent hi deu vore putes: cossos exposats. Jo hi veig dones exposades en un aparador d’impotència. Impotència a dues bandes: per elles, i per mi. 

Primer viatge a Berlín

L’alemany sempre se m’ha resistit. Podria fer-me l’ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l’alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem “tante” (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l’escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín.

Corria el 3 d’agost de 1990, el dia que Irak va invadir Kuwait, i enfilariem dos mil quilòmetres en les següents catorze hores. Al cotxe: calor i maletes. I una pica amb un martell. 
Després d’alguns dies trotant per la Selva Negra, finalment arribàrem a la nostra destinació: la capital. En recorde pocs detalls, però hi ha escenes que les tinc tatuades al lòbul frontal. La imatge que sempre conserve és la mon tio Salvador, pujat a una cadira, pic i martell al costat d’un alemany autòcton, amb qui no s’entenia ni un borrall, però amb qui compartia la gana de tirar el mur al terra. Recorde molts carrers que semblaven estar en obres. Entre paret i paret, metres de carrer sense adoquinar, que em cridà també l’atenció. Físicament, Berlín continuava partida. 

Amb el temps i les classes d’història de la Maite Bosch i la Fina Vilardaga he anat entenent que la caiguda d’aquell mur representava molt més del que veia amb ulls de preadolescent. I ara que sóc gran aprofite per a decorar moments històrics com hui amb aquelles impressions incipients, de qui ha vist passar alguna cosa gran sense saber ben bé perquè. Amb aquestes imatges i amb trossets del mur de Berlín que encara conservem a casa.