L’alemany sempre se m’ha resistit. Podria fer-me l’ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l’alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem “tante” (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l’escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín.
Corria el 3 d’agost de 1990, el dia que Irak va invadir Kuwait, i enfilariem dos mil quilòmetres en les següents catorze hores. Al cotxe: calor i maletes. I una pica amb un martell.
Després d’alguns dies trotant per la Selva Negra, finalment arribàrem a la nostra destinació: la capital. En recorde pocs detalls, però hi ha escenes que les tinc tatuades al lòbul frontal. La imatge que sempre conserve és la mon tio Salvador, pujat a una cadira, pic i martell al costat d’un alemany autòcton, amb qui no s’entenia ni un borrall, però amb qui compartia la gana de tirar el mur al terra. Recorde molts carrers que semblaven estar en obres. Entre paret i paret, metres de carrer sense adoquinar, que em cridà també l’atenció. Físicament, Berlín continuava partida.
Amb el temps i les classes d’història de la Maite Bosch i la Fina Vilardaga he anat entenent que la caiguda d’aquell mur representava molt més del que veia amb ulls de preadolescent. I ara que sóc gran aprofite per a decorar moments històrics com hui amb aquelles impressions incipients, de qui ha vist passar alguna cosa gran sense saber ben bé perquè. Amb aquestes imatges i amb trossets del mur de Berlín que encara conservem a casa.