La vida versió Champions League

Ha sorgit aquest estiu la polèmica sobre si les dones musulmanes poden portar burkini a les platges europees. L’any passat en vaig vore un per primera vegada, a l’Aquòpolis, i em va fer pensar immediatament en Rabha, la meua amiga que no es banya a la piscina d’Almoines perquè no li agrada ensenyar la carn. “Banya’t, Rabha!” li vaig dir un dia. “Posa’t el banyador i tira’t amb nosaltres”. Em va dir que no, que s’hi tiraria el dia que inventaren un banyador de cos sencer, perquè no li agradava ensenyar el seu cos. Ves per on, aquest dia ha arribat, però Rabha no podrà banyar-se, perquè estan prohibint aquesta peça de roba.  I encara que no estiga prohibit, la conec i és molt discreta, i no me a veig ara fent-se la xula amb una peça de roba amb què s’ha volgut crear tanta polèmica. Em venen al cap diverses idees quan hi reflexione un moment.

1- De nou, la societat -i en especial els estaments legisladors, que estan formats majoritàriament per hòmens, en general- posa el focus sobre què ha de dur o què no ha de dur una dona. En este sentit pense que és una llàstima que s’haja prohibit el burkini, perquè ens el podríem posar les dones a les festes majors dels pobles per a que almenys quan hi haguera abusos sexuals desapareguera l’excusa de “és que amb la roba que portava ho estava demanant a crits”.

2- No veig tanta diferència entre un vestit de neoprè i el “burkini”. No entenc perquè una dona musulmana -o una dona, així, en general- no pot anar amb un banyador de cos sencer però en canvi sí que estan permesos els altres vestits aquàtics. No sé si és una crítica per l’excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell de les musulmanes. En aquest sentit, convidaria a la societat europea a animar-les donant exemple, i que els sufers i els domadors de dofins i orques als parcs aquàtics feren les seues activitats en tanga, perquè qualsevol altra cosa em sembla també un excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell.

En tot cas, tinc la sensació que en aquesta polèmica s’hi amaguen un parell de temes més:

1- El tema de la identitat. Per a les musulmanes que conec, el fet de portar el mocador al cap és una decisió que combina les creences religioses amb la identitat. És una manera de demostrar els teus orígens, la teua identitat. Pot resultar més còmoda o incòmoda, però mentre no siga una barbàrie -no ho és més que les religioses cristianes el porten, ja siga en forma de “mantilla y peineta” o en forma de hàbit-, no crec que haja de ser decisió meua. Cada cultura desenvolupa les seues formes de identitat: em venen al cap els espanyols i la seua llengua; o els andalusos i les sevillanes -adoptades com a símbol d’identitat també per part de molts espanyols-; el pernil salat o la “tortilla de patatas. En el meu cas, la meua valencianitat l’expresse a través de la llengua; i creieu-me, l’estat ja té  els seus sistemes per tal que haja de reduir o eliminar la meua identitat en diverses ocasions. Llevar el burkini és eliminar la possibilitat de dur una senya d’indentitat: a mi em lleven el burkini cada volta que m’he de comunicar amb segons quines autoritats administratives.

2- Per últim, i disculpeu la llargada del post, no puc evitar una sensació que la dona al món es troba entre l’espasa i la paret: “susto o muerte”. D’una banda tenim un Occident que sexualitza a la dona. Al capdavall, les propagandes on les dones fan una fel·lació a un gelat no deixen de ser un element d’opressió, per posar un exemple que em fa especialment vergonya aliena. D’altra banda, a Orient no se sexualitza, però l’opressió a la dona és evident. I no em referisc al mocadoret del cap: em referisc a la pèrdua sistemàtica de drets de la dona.

En tot cas, sembla que a Occident, ja que no poden oprimir les musulmanes amb la sexualització del seu cos, les apreten d’una manera que ja els resulta familiar; prohibint-los coses i ja de passada, desposseïnt-les de la seua identitat, tot esgrimint arguments paternalistes: que mira, que al teu país t’oprimeixen, i ací trobaràs la llibertat en forma de pell nua al sol.

Jo faig també una proposta a les autoritats valencianes: per favor, en nom de la civilització i dels bons costums, racionals i superiors a la resta del món: prohibiu als turistes que porten calcetins davall les sandàlies, que ací no tenim aquests costums bàrbars i si venen ací s’han d’acostumar a la manera de viure d’ací. I per cada guiri que sope paella, mil euros de multa. Home, quina vergonya!

No sé si és que em faig major, o que cada vegada som més conscients de la materialització del masclisme, però enguany als Jocs Olímpics de Rio m’estic fent un fart de supurar bilis llegint titulars de la premsa esportiva. Sospite que hi ha més hòmens fent periodisme esportiu, no sé, perquè segons quines expressions a una dona no li venen al cap pensant en les seues congèneres.

Estic fins al gorro que les dones esportistes siguen “chicas” o “niñas”. Les jugadores de bàsquet són las chicas, però no he sentit mai que a Gasol li digueren chico. El cas de Carolina Marín és més flagrant i indignant: titulars que es refereixen a ella com la “niña“. Que té 23 anys, ho sé. Però quan Rafa Nadal va guanyar el Roland Garrós als 19 ningú es va referir a ell com al “niño“. A ell l’he vist referit com el “rey“, “el gladiador” (emoticona posant-se les mans al cap: Gladiador, en sèrio? En quin segle vius, periodista?), però mai referit a ell com al chico, al niño, ni a que tinga rabietas. Ell té ràbia, que és més noble. Les que tenen rabietes són les dones.

A tot això, estic parlant de titulars. Ja no em pose a fer estadístiques sobre les preguntes de la vida personal que li fan a les dones, versus les preguntes de la vida personal que els fan als hòmens.

Que sí, que no ve de dos titulars masclistes; però això és com la humitat: de goteta en goteta et podreix la paret, i va erosionant les bases de la societat. Perquè al capdavall és la mateixa gota la que després fa riuada, i després van matant a dones porque era mía. I com no va a pensar que és seua, si li han estat diguent que les dones són com xiquetes, i tenen rabietes, i en general són éssers inferiors, perquè apareixen poc a la premsa (esportiva) i quan ho fan és amb apel·latius inferiors malgrat els mèrits?

Primer dia, de camí d’Almoines a Pamplona, vam fer parada a dos llocs: Tudela i las Bardenas Reales. En primer lloc visitàrem Tudela: el casc antic, on em va agradar molt una esglesieta romànica, Santa Maria Magdalena, i una visita llampec a la riba del riu Ebre, que ja allà dalt té un cabal que fa gust de vore. Em va cridar molt l’atenció, primer a Tudela, després a la resta de Navarra, tots els cartells en contra de la violència sexista.

La visita posterior, que quasi no fem, però vaig aconseguir convèncer a Emili, va ser a las Bardenas Reales. Trobar l’entrada a las Bardenas va ser senzill; però una vegada entrats, la carretera passava a ser bastant dubtosa. Quan ja penses que la carretera no es pot complicar més, va i es complica (cosa bastant típica del nord, com he comprovat en uns quants viatges). Finalment vam trobar en centre d’interpretació de las Bardenas, i ens van proposar diverses rutes. En vam agafar una de curteta, de mitja hora (en cotxe), però hi ha rutes més llargues. També s’hi pot anar en bicicleta, i fins i tot hi vaig vore quads.

Las Bardenas és un dels llocs que més em va agradar de tot el viatge. Hi vam fer una munió de fotos, perquè el lloc és preciós. És on es va rodar la part dels Dothrakis de la sisena temporada de Game of Thrones, on Khaleesi fa el discurs final.

Descartada l’opció exopeninsular per motius diversos, vaig proposar a Emili de fer unes vacances on ell vulguera, però a condició de fer una visita a Atapuerca i al museu de l’evolució humana de Burgos. Li vaig proposar de fer Burgos -Salamanca-Portugal, però ell va anar elaborant altres rutes. Fins i tot un dia em va arribar a suggerir que això d’anar a Atapuerca li anava malament, amb ulls burletes. Finalment l’opció que hem executat ha estat una setmana a Navarra -Pamplona- i tres dies a Burgos, parant -inicialment- per Logroño unes hores.

El plan, amb xiquets i, sobretot, amb celíacs, sempre és més recomanable a base d’aparta-hotel, com hem pogut comprovar. L’aparta-hotel, el Telepizza i el MacDonalds em salven bastant la vida pel que fa a menjar.

Els propers dies aniré fent posts sobre els llocs que hem visitat, i la seua adequació per a les nostres circumstàncies familiars.

Una de les coses més complicades del minimalisme no és la d’anar rebaixant la quanitat de coses que tens (mitjançant el reciclatge, la donació, la venda,…) sinó intentar que no es tornen a acumular. És extremadament complicat: els xiquets porten coses que troben, que els regalen, el teu home passa del minimalisme, la publicitat de la bústia, coses que et dóna ta mare o gent del teu entorn, els regals d’aniversari o de Reis… Tanmateix, una de les primeres coses que vaig decidir que no acceptaria més a casa són les bolses de plàstic. Les odie profundament, perquè ocupen una quantitat d’espai brutal, contaminen, tarden en desaparèixer…

La qüestió és que com a societat estem molt acostumats a que ens ho donen tot en una bolseta. Si tens sort, te la donen de paper, i la pots tirar al reciclatge del paper sense gaire remordiment. Però la major part de les voltes les bolsetes són de plàstic: perquè són més barates, més lleugeres, més flexibles… per mil raons. Per això ja he fet una mania compulsiva la de dir -No em dones bolseta, pre favor- si mai vaig a un comerç a comprar alguna cosa que necessite (que cada volta en són menys).

Ahir, sense anar més lluny, en una fireta artesanal vaig comprar una botelleta de perfum per al cotxe. La botelleta era minúscula; tanmateix, la venedora va fer el gest de posar-me-la en una bolseta de plàstic. -No em dones bolseta, per favor-. Em vaig ficar el perfum al moneder -perquè el moneder és molt gran, i la botelleta de perfum molt xicoteta-. Una frase tan simple, un gest tan xicotet, però cal una conscienciació molt profunda per tal que cada volta hi haja més gent que refuse les bolsetes sistemàticament. Et compres un llibre a la llibreria. De debò necessites una bolseta? No et cap el llibre a la bossa? O no el pots portar a la mà? Un truc que tinc per a no necessitar bolsa és portar-ne sempre al maleter del cotxe. I un altre, és tindre una bossa molt gran 🙂 (de plàstic no, of course!).

Adjunte un documental molt interessant (en anglès subtitulat crec que en neerlandès, no he trobar res millor) sobre el mal que les bolses de plàstic fan al medi ambient.

Bag it