Mai he anat a una inauguració de la Universitat d’Estiu tan espectacular i alhora tan poc publicitada. I tanmateix estava ple. Fins i tot uns feixistots aparegueren pel Passeig, davant la mirada horroritzada de ma mare, que és molt sensible a les manifestacions d’estupidesa, intentant provocar nosequè. Marxaren quan aparegueren un parell de policies. Ai, estos xics, si ja tenen poques neurones i cada vegada tenen menys collons, al final es quedaran en res. Quines coses.
Si haguérem passat llista hauríem vist que hi havia pràcticament de tot: el món empresarial, l’universitari, el cultural, el democràtic, el social i el marujoblocaire -és a dir, una servidora-, ben acompanyada per Emili i Tobies. Però Maria Teresa es va fer esperar els deu minuts de rigor, i arribà “fashionably late”, que diuen els anglesos. Ara bé, arribà amb estil de personalitat treballada, escultura austera vestida d’un blau turquesa que cremava i mirant-ho tot i tots, des d’allà dalt, amb ullets d’astúcia i causticitat. I me’ls portava a tots de cap: al Magnífic Rector de la Universitat de València -i això de magnífic no ho dic jo, ho diu el protocol, i sempre em fa molta gràcia-, a l’excel·lentíssim Alcalde de Gandia i fins i tot a Joan Del Alcázar, director de la UEG, un mussol saberut i amatent.
Atrinxerats darrere la taula, aprovisionats amb aigues minerals de “caxé”, s’iniciaren els parlaments. Del Alcázar primer, amb una introducció encertada en el temps i la temàtica. A continuació parlà el magnífic Rector, que advertí des d’un principi que no volia parlar de la crisi econòmica que passa la Universitat. Curiós. I l’últim torn, previ a De la Vega, fou per a Orengo, que començà el seu discurs amb l’emoció d’un xiquet que s’ha passat el cap de setmana fent una redacció de 250 paraules i ha inclòs paraules com nogensmenys, llurs o fefaent. Si no recorde malament, crec que fins i tot se li va trencar la veu en donar-li el torn a la “vice”.
Mentre tots tres hòmens parlaven, dedicant la seua atenció -indirectament i directa- a la convidada, Maria Teresa seia impertèrrita darrere el cartellet que anunciava el seu nom -com si féra falta, el carellet-, amb els ullets atents a tot i tots, excepte als goril·les repartits estratègicament per tot el teatre. I tots els ulls, els meus inclosos, se centraven majoritàriament en ella. No em vaig perdre cap dels seus moviments -perquè tampoc es va moure massa. S’ha de vindre de mena per a tindre un saber estar tan taoista-. Finalment començà el seu discurs, un discurs que seria relativament breu -sobretot comparat amb la xarrera eterna de la Isabel Allende l’any anterior-, però dens, d’aquells que omplen la sala amb olor a neurona socarrada. Un discurs amb accent castellà de la Gran Via, madrileny, sense ni un aire de mediterraneïtat, malgrat que ens l’havien presentada com a valenciana. I vaig estar dubtant de la seua valencianitat fins que me’n vaig adonar que en tota la seua intervenció no ni tan sols va arribar a dir en valencià Universitat d’Estiu de Gandia, sinó que traduí el nom de la institució al castellà. Marca de la terra.
I tanmateix, i malgrat les nostres diferències ideològiques, donaria el braç esquerre per assemblar-me un 1% a ella…