La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Generació X

No sé qui ens va etiquetar amb això de “generació x”, i ni sé amb quines obscures intencions ens titllaren de generació incògnita. O de generació feminista. O de generació falsa. La X pot tindre moltes interpretacions. Ens definiren com “passotes”, drogoaddictes, hedonistes o JEQSP (JASP)  fins que, ara que la pròxima generació està definida, ens diuen que som “els que arribàrem tard a les noves tecnologies”.

Generació Einstein els anomenen, als del 88 en avant. Home, jo diria que això és apuntar massa alt. I quan un apunta massa alt corre el perill que la munició, al dictat de la gravetat, li torne a caure al damunt. Els diuen generació Einstein perquè són tan nous com les tecnologies. Dit així, pareix que a partir del 88 els xiquets hagen nascut amb un xip intraepidèrmit i siguen capaços d’invertir en borsa només picant de mans.

Si per mi fóra, ens anomenaria la “generació aigua”: perquè ens hem hagut d’adaptar a tots els recipients, i la major part de nosaltres no es pot permetre el luxe de quedar-se estancat en un lloc. Anem recorrent tots els camins de l’aigua. Els nostres Currículums Vitae són com una muntanya russa llarga i enrevessada, són un Dragon Khan universitari, laboral o sentimental, o tot alhora. I si no fóra que ja hi estic acostumada, i que, en el fons, sé que quan et tanquen una porta sempre trobaras una finestra -o una porta més gran encara-, consideraria que a la meua generació, pel nom, per les hipoteques i per les circumstàncies, ens han estafat. Però, com diu la Carme, ens queden tantes coses per fer…

Refranys, frases fetes i contes populars

“La llengua és l’eina de comunicació per excel·lència; gràcies a ella és possible la societat, és possible el món on vivim, el món que fem cada dia. Però també és cert que la llengua diu més sobre nosaltres del que ens podem imaginar…”

I fins ací vos puc llegir….

Aixina comença el volum de Refranys, frases fetes i contes populars, de la campanya Llegir en valencià.  El “meu” primer llibre. De fet, no és el “meu” llibre, és de la Fundació Bromera. Jo em vaig limitar a fer les tasques d’investigació, recerca i redacció de la temàtica proposada, i després el text va passar per revisions, correccions -de correctors- reescriptures -meues, des de Londres-, reescriptures -de correctors, des d’Alzira, m’imagine-, maquetacions i tot l’aparentment inacabable procés de gestació d’un llibre.

I el llibre ix dissabte -demà-, a tots els quioscos valencians -en principi-, per menys del que val una canya al bar més tirat de Londres, acompanyat del diari El Mundo. Va ser divertit i costós, escriure’l. Ho vaig fer majoritàriament en Nadal, amb les Rondalles Populars Valencianes de Rafel Beltran -una meravella- a una mà, i milers de volums de rondalles, refranys i locucions, a l’altra. Em vaig menjar més de quinze llibres en menys de quinze dies, per a poder fer-ho cabre tot en poc més de 60 pàgines en un valencià entenedor, senzill i agradable.

El text inicial, el que vaig escriure entre els ordinadors d’Emili a Almoines i dels pares a La Font, és semblant al del llibre que finalment s’ha publicat, però, entre nosaltres, m’agrada molt més la versió corregida. És com un post llarguíssim, escrit a moltes mans.

Encara queden tios Canya

Encara queden Tios Canya, i el de La Font es diu Tio Misero. Però no és un Tio Canya en el sentit d’exultació nacionalista ni lleialtat lingüística i cultural. No. És un Tio Canya natural, producte de la terra, autòcton com el suc de taronja; inamovible en el seu modus vivendi i els seus costums malgrat qualsevol força exterior. La mare diu que es tracta d’un cas antropològic, i sol dir que el Tio Misero no és del segle XXI. Ni tan sols del XX. El Tio Misero és del segle XIX. I demà cumpleix 80 anys.

Entre altres exotismes -per als humans del segle XX i XXI- trobem que no té cotxe: va en bicicleta a tot arreu, per tots els pobles de la comarca. I els dies de guardar es posa el blusó i la gorra. Però, ja dic, no és per caboteria nacionalista ni per cap lleialtat. Ell, senzillament, és aixina.

El seu nom prové de son pare: un home que guanyà molts diners jugant a les cartes, i decidí donar tots aquells diners a l’església, per a misses a sa mare. Des d’aquell moment els de la seua estirp porten el malnom de Miseros. A son pare també se li atribueix la creació de la festa de La badà -una festa exclusivament fontera-, el dia després de Sant Vicent. Conta la tradició que el Tio Misero (pare) decidí anar amb unes amigues a la muntanya, a passar el dia. Algú els va preguntar on anàven, i el Tio Misero (pare) va dir: anem a “badar-mo-la” (que és una expressió que no he trobat al DCVB, i que significa passar-ho molt bé, o riure molt). Des d’aquell dia La Font celebra La badà -convertida fins i tot en festa oficial-.

En realitat, el Tio Misero no és parent meu directe, de sang. És l’home de la Tia Sunsión. I en novembre celebren els 50 anys de matrimoni, del qual ha eixit un únic fill: Misero, un home peculiar, que porta tatuada al braç la llengua dels Rolling Stones i tatuat al cervell fragments sencers del Quixot. És camioner, i alguna volta s’ha emportat al Tio Misero per Europa: Holanda, Alemanya, Rússia… i de tota aquesta experiència, a La Font i per Europa, el tio n’ha extret la seua filosofia. I no sé si és per això, o perquè el dimoni sap més per vell que per dimoni, però quan el Tio Misero dóna un consell sempre encerta.

El Tio Misero ve quasi tots els dies a casa la Tia Teresa -la meua segona mare, que viu a deu metres de nosaltres-, i passen llargues vesprades a la fresca. I quan berene, a voltes m’agrada anar amb ells. I des del meu segle XXI contemple i escolte els costums del Tio, els seus viatges en bicicleta (mai en cotxe), la vivència de la seua cultura com un fet natural (i no reivindicatiu), la producció de productes fets a casa -mel, sabó, bunyols….- i pense que tindríem sort si els habitants del segle XXI poguérem viure un poquet més com ell.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Els quatre mussols

Les relacions amb els amics d’infantesa tenen quelcom d’irracional que fa que sempre trobes un lloc al teu cor per a estimar-los. Nosaltres érem quatre: quatre iaies mig patoses que des de no recorde quin moment, i no sé amb quina excusa, ens anomenàvem els quatre mussols. No recorde si el títol de mussol comportava cap responabilitat o característica, o si es tractava únicament d’un element definitori; només sé que cadascuna de nosaltres en tenia un, de mussol, ja fóra en forma de penjoll o de figureta.

I ahir se’ns va casar el primer mussol, l’Olga. Crec que cadascuna de nosaltres estem despendolades per un lloc del món: l’Ariadna a Boston, imagine que per afers professionals -és metgessa-, l’Olga casada amb un alemany, vivint a Alemanya -i tenint mussolets alemanys, d’aquí a pocs mesos-, l’Eulàlia perduda pel Camp Nou, al concert de Bruce Springsteen, i jo ací, a la Safor.

Si l’economia i les responsabilitats m’ho hagueren permés, no haguera dubtat en agafar un avió i anar de cap al poble alemany de l’Olga, per veure com deia el sí (o el Ja, en aquest cas); però, com diuen al meu poble, el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. D’una banda, em console pensant que la pròxima vegada que la veja serà ja amb el fill o la filla que espera; però també he de confessar que la idea em posa els pèls de punta -els gelats de llimona àcida comencen a quedar molt arrere-. Mentrestant, molt endins, en algun lloc inamovible, continue lluint amb tendresa el meu títol de mussol.

Com xiquets en un pati d’escola

No sabia qui era Carlos Taibo fins que va vindre aquesta setmana a la Universitat d’Estiu i al Casal. I em sap greu haver-lo descobert tan tard -i des de l’última fila, que la sala estava plena de gom a gom-; aquest home té una retòrica impecable, i argumenta meravellosament bé. És un plaer sentir-lo. El ratet que estiguérem a la sala se’m va fer curt, i em va deixar amb regust a xerrada premilinar. El tema de la conferència, però, va ser el que més em va impactar: els ets i uts del no-nacionalisme. O el que és el mateix, del nacionalisme espanyol.

Quan tenia setze anys vaig conèixer a Jana, una alemana de Bonn, amb el cap molt ben amoblat, que m’explicà les connotacions que tenia el nacionalisme alemany en la població. Segons ella, la cosa no apuntava res de bo. No sé com està la qüestió en l’actualitat, però una normalització d’aquest nacionalisme implicaria la superació -i amb superació no vull dir oblit- d’esdeveniments històrics passats que un parell de generacions ha portat penjant del coll com una cadena .

Altres nacionalismes, com el francès, l’americà o el polonès, gaudeixen d’una immillorable salut xovinista. Però l’espanyol, per si algú no se n’havia adonat, no existeix. Els únics nacionalismes vigents als mitjans de comunicació estatals són els perifèrics, i sovint es fan acompanyar d’adjectius sucosos com “radicals” o “excloents”. Però l’espanyol, en canvi, no s’esmenta mai. Com a molt, es relaciona amb episodis del passat. Les perletes que militen en partits nacionalistes espanyols són anomenades feixistes, i tal nomenclatura es limita a partits nacionalistes espanyols radicals, excloents, passats pel tamís de la xenofòbia. Però i els nacionalismes espanyols “moderats”?

Taibo ens explicava que aquest forat negre lèxic tenia les seues raons: en primer lloc, perquè una cosa que no existeix, no es pot criticar. Evident, estimats Watsons. També hi tenien a veure les connotacions negatives que s’han anat generant entorn a la paraula “nacionalisme” o “nacionalista”. I finalment, que la base del nacionalisme pre-constitucional s’havia diluït en la constitució, perpetuant el nacionalisme espanyol, però camuflant-lo sota la fórmula: prova superada. Mort el gos, morta la ràbia. En la nova democràcia els únics nacionalismes -els dels altres– apareixien coberts per l’ombra de la xenofòbia i l’exclusió. Arribat a aquest punt, hom es troba amb situacions semàntiques surrealistes, com que al País Basc hi conviuen partits nacionalistes bascos amb partits “no-nacionalistes”. Que és tan surrealista com dir que l’estructura social mundial està basada en el no-feminisme.

Existeixen nacionalismes de tot tipus: valencians, espanyols, gallecs i asturians. Clar que sí. I andalusos. I trobe que fins que no s’accepte almenys l’existència d’aquesta noció de “nacionalisme espanyol” no podrem aspirar a un debat que aporte certa calma social (i audiovisual) a l’estat. Caldria viure’l amb més naturalitat, el nacionalisme espanyol: hi ha gent que ho és, i punt. I està en tot el seu dret a viure el seu nacionalisme. Com jo visc el meu, o amb més eufòria, si volen. Mentre no ho aconseguim, els nacionalistes espanyols viuran envoltats d’un núvol de neutralitat, i aniran assenyalant els altres amb el dit, com xiquets en un pati d’escola.  

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Lucrècia de Borja

Això d’internet crec que ha afavorit la mania de posar-se pseudònims: en la missatgeria instantània, en el bloc/g o en el facebook, o fins i tot en el correu electrònic. Jo mateixa vaig ser Marja Sklodowska (llegisca’s sclodovska) durant un temps -ja coneixeu la meua debilitat per Polònia-. Però en la tria d’un pseudònim procedent d’un personatge emblemàtic cal anar amb cura, sobretot en un bloc. S’ha de poder omplir la grandesa d’aquest personatge. Doncs en conec una que ho fa molt bé, i sóc incondicionalment addicta a ella des que me la vaig trobar enllaçada al bloc d’Emili: és Lucrècia de Borja.

No la conec, no sé qui és, però només per la manera com escriu i la naturalitat que tracta els temes, sé que me n’hi podria anar de paella -o de tapersex, ha ha!-i m’ho passaria la mar de bé. Lucrècia és una dona intel·ligent, independent, que en el seu bloc Les dones no som (tan) complicades parla de sexe, i de tot el que hi està relacionat. I ho fa amb una gràcia que si en comptes de parlar de sexe em parlara de l’índex bursàtil -que no sé què és-, no només m’hi faria addicta, sinó que ben probablement acabaria invertint en borsa.
M’agrada llegir-la, perquè sempre hi aprenc coses, i crec que fa una bona tasca de difusió i pedagogia en qüestions sexuals.
Fa un parell de dies em va donar el Premi a la tendresa, i m’ha fet molta il·lusió: i, de fet, li’l tornaria a donar a ella, per la manera com té d’escriure, i el talent per a actualitzar el bloc amb tanta freqüència, escriure-hi tant, sempre amb posts interessants, divertits i versant sobre qüestions personals. El seu ciberglamour ja forma part dels meus xicotets plaers diaris. No podia ser d’altra manera.

De la Vega: Crònica de la inauguració de la UEG

Mai he anat a una inauguració de la Universitat d’Estiu tan espectacular i alhora tan poc publicitada. I tanmateix estava ple. Fins i tot uns feixistots aparegueren pel Passeig, davant la mirada horroritzada de ma mare, que és molt sensible a les manifestacions d’estupidesa, intentant provocar nosequè. Marxaren quan aparegueren un parell de policies. Ai, estos xics, si ja tenen poques neurones i cada vegada tenen menys collons, al final es quedaran en res. Quines coses.

Si haguérem passat llista hauríem vist que hi havia pràcticament de tot: el món empresarial, l’universitari, el cultural, el democràtic, el social i el marujoblocaire -és a dir, una servidora-, ben acompanyada per Emili i Tobies. Però Maria Teresa es va fer esperar els deu minuts de rigor, i arribà “fashionably late”, que diuen els anglesos. Ara bé, arribà amb estil de personalitat treballada, escultura austera vestida d’un blau turquesa que cremava i mirant-ho tot i tots, des d’allà dalt, amb ullets d’astúcia i causticitat. I me’ls portava a tots de cap: al Magnífic Rector de la Universitat de València -i això de magnífic no ho dic jo, ho diu el protocol, i sempre em fa molta gràcia-, a l’excel·lentíssim Alcalde de Gandia i fins i tot a Joan Del Alcázar, director de la UEG, un mussol saberut i amatent.

Atrinxerats darrere la taula, aprovisionats amb aigues minerals de “caxé”, s’iniciaren els parlaments. Del Alcázar primer, amb una introducció encertada en el temps i la temàtica. A continuació parlà el magnífic Rector, que advertí des d’un principi que no volia parlar de la crisi econòmica que passa la Universitat. Curiós. I l’últim torn, previ a De la Vega, fou per a Orengo, que començà el seu discurs amb l’emoció d’un xiquet que s’ha passat el cap de setmana fent una redacció de 250 paraules i ha inclòs paraules com nogensmenys, llurs o fefaent. Si no recorde malament, crec que fins i tot se li va trencar la veu en donar-li el torn a la “vice”.  

Mentre tots tres hòmens parlaven, dedicant la seua atenció -indirectament i directa- a la convidada, Maria Teresa seia impertèrrita darrere el cartellet que anunciava el seu nom -com si féra falta, el carellet-, amb els ullets atents a tot i tots, excepte als goril·les repartits estratègicament per tot el teatre. I tots els ulls, els meus inclosos, se centraven majoritàriament en ella. No em vaig perdre cap dels seus moviments -perquè tampoc es va moure massa. S’ha de vindre de mena per a tindre un saber estar tan taoista-. Finalment començà el seu discurs, un discurs que seria relativament breu -sobretot comparat amb la xarrera eterna de la Isabel Allende l’any anterior-, però dens, d’aquells que omplen la sala amb olor a neurona socarrada. Un discurs amb accent castellà de la Gran Via, madrileny, sense ni un aire de mediterraneïtat, malgrat que ens l’havien presentada com a valenciana. I vaig estar dubtant de la seua valencianitat fins que me’n vaig adonar que en tota la seua intervenció no ni tan sols va arribar a dir en valencià Universitat d’Estiu de Gandia, sinó que traduí el nom de la institució al castellà. Marca de la terra.

I tanmateix, i malgrat les nostres diferències ideològiques, donaria el braç esquerre per assemblar-me un 1% a ella…

Universitat d’Estiu de Gandia

M’encanta que a mitjan estiu, acabats els exàmens i amb les notes a la butxaca, encara hi haja gent amb ganes de tornar a la universitat. Jo en sóc una d’elles: i a més a més, addicta. Ale. Des que vaig tornar a la Safor crec que m’he perdut ben poques universitats d’estiu de Gandia. Cada any li posen un títol general, per tal d’englobar més o menys dins d’un mateix camp tots els cursos que s’ofereixen. Hi han hagut títols com “Reptes i obstacles”, o “La por” o “Territori i país”. Ja em diràs si no hi caben temes, sota aquests títols.

Enguany la universitat cumpleix 25 anyets i el títol general escollit és “Universitat, Formació i Desenvolupament”. De manera que, com sempre, aquest estiu continuen trobant-se cursos sobre tot el que es puga imaginar: i aquest és un dels secrets de l’atracció d’aquesta universitat.
Sé que hi ha altres universitats d’estiu, com la de Prada, que és ben famosa. Però si la de Prada fa més la sensació d’una excursió al Canigó per a plantar una quatribarrada, la de Gandia diria que està plenament integada a la ciutat. La gent l’espera; hi fan conferències obertes, totes les vesprades, que s’omplen més o menys. I totes les nits, al jardí de la Casa de la Marquesa, hi fan actuacions. I després aquestes actuacions continuen amb les del Festival Internacional de Música de Gandia, que oferta jazz a manta, i s’allarguen fins al final de l’estiu, i són una delícia.
Hi ha hagut un parell d’anys que no he pogut inscriure’m als cursos de la UEG, perquè treballava. Enguany tampoc ho he fet, en part per feina, i en part perquè necessite descansar com l’aire que respire. Però on segur que fitxe pràcticament totes les nits és en els conferències obertes de la UEG, a les huit.

La inauguració és el dilluns, i és com una gran trobada comarcal de la gent amb més o menys inquietuds. S’hi reuneix la crème de la crème política i cultural -de Gandia i de més enllà de la Safor-, i també els proletaris de la lletra com una servidora. A la inauguració segur que també fitxe. I de les primeres, si no, no trobaré seient.

El món a través de Gauss (II). Alumnes

Després de viure més de 20 anys com a alumna a 3 escoles i 4 universitats diferents n’he vist de verdes i de madures; i també puc dir que l’alumnat es distribueix en una mena de campana de Gauss. Per exemple, les Olgues del meu curs, de la meua escola, excel·lien cap amunt; una servidora estava al promig, i després vaig trobar fracassos escolars a qui vaig perdre de vista abans d’arribar a COU. Els extrems, però, en arribar a la universitat solen difuminar-se.

En totes les aules -en totes, totes, totes- sempre hi ha alumnes per dalt, pel mig i per baix. I ja no em referisc a capacitat -que també es distribueix en forma de campana-, sinó a una mescla de capacitat, voluntat, entorn, actitud i intel·ligència cristal·lina. Amb aquestes cartes l’alumne pot jugar la partida, i vèncer les dificultats. O no. La tasca del professor és precisament aquesta, ensenyar-los les normes de la partida, i les millors jugades.

Per exemple, al Botànic de vegades hi havia qui havia de vèncer un entorn que no era el més estimulant per a l’estudi; una partida que des de l’inici ja es veia que alguns tenien perduda. Hi havia altres alumnes, els alumnes-formigueta, que dic jo, a qui no els sobrava capacitat; però vencien el handycap amb voluntat i esforç. Aquests, aprofite per a dir-ho, són els meus herois. I després hi havia l’espavilat o l’espavilada que tenia neurones de sobres, guanyadors d’una loteria genètica, a qui les coses no s’havien d’explicar dues vegades.

En la majoria d’assignatures que he cursat, hih avia raons suficients com per a que les notes es distribuiren en una campana de Gauss més o menys allargada. Per això, quan aquesta campana de Gauss ha tingut forma de nap esllanguit, ha estat més un reflex de les aptituds -o inaptituds o, en casos més extrems, mesquinesa- del professor que d’un defecte de l’alumnat. I és una cosa que espere no oblidar mai.

El món a través de Gauss (I). Mestres

Des que me l’explicaren, tot sovint mire el món a través de la campana de Gauss. Fa més entenedors els fenòmens socials, els comportaments i fins i tot els individus que ens rodegen. Per exemple, en les alçades: hi ha gent altíssima, com Gasol; hi ha gent que té el promig mediterrani, com una servidora, i la cosa va baixant fins a trobar gent superbaixeta, com la Yolandita, la meua companya murciana d’erasmus a Polònia, a qui havia d’acompanyar a comprar perquè li costava arribar al prestatge del sucre. I la vida és aixina, com una campana de Gauss.

La campana de Gauss també és aplicable a altres coses que no es veuen, com la intel·ligència, la mala llet o el tamany dels sexes (bé, això últim es veu, però generalment no es veu aixina com aixina, pel carrer, com el color dels ulls).

La tasca dels mestres també es pot mesurar un poc per la campana de Gauss. Si em gire a mirar enrere, o si em descarregue en PDF les notes del meu expedient, puc vore reflectides les aptituds i actituds dels mestres que m’han acompanyat en la meua formació. Probablement en recordaré a dos o tres com mestres genials -que potser no són els que m’han posat la millor nota, o potser sí, però no és vinculant-, i a dos o tres mestres amb un talent inferior a la mitjana. La resta els puc anar situant al voltant de la campana, pels volts del promig -que és un bon promig, per cert, de notable alt-, i apropant-se a l’excel·lència d’aquells dos o tres mestres de qui n’he après molt més que una assignatura; m’he après una ètica, una manera de fer, d’aprendre i d’ensenyar.

I malgrat que la tasca del mestre es mesura subjectivament i no es veu, la valoració d’aquests mestres per part dels alumnes, de nosaltres, generalment ha coincidit; i potser no sempre ens han posat les millors notes. Però hom sempre té, amb aquells mestres, la sensació que ha obtingut el que ha merescut.

Superxiquets

Baixant cap a la celebració de l’aniversari del nostre nebot Jordi, el tio Emili i la tia Marta ens hem parat en uns grans magatzems especialitzats en joguets, amb temps per davant, per analitzar i estudiar el millor regal per al menut. I qui pense que hem aprofitat per a mirar amb nostàlgia cap endarrere, i agafar amorosament algun joguet amb la mirada en blanc i negre, està molt equivocat: hui en dia fins i tot el Monopoly està ja informatitzat!

No sé si és que fa molt de temps que no entrava en una botiga de joguines -acostume a regalar-los llibres o roba, als nebots-, o que l’última volta que vaig entrar-hi buscava joguines per a nadons, o que en els últims dos anys hi ha hagut una revolució tecnològica de joguets, però allò pareixia un altre planeta. Tot superinformatitzat, tecnologitzat, digitalitzat i exorcitzat fins al punt que semblava que a voltes només fera falta apretar un botó per a que la joguina jugara a soles.

En tot cas, també hi havia tot de xicotetes meravelles per les quals haguera pagat gustosament la mà esquerra per a tindre en el meu poder fa vint anys: en especial, un planetarium xicotet, portàtil, amb una guia d’àudio CD, i totes les constel·lacions. L’univers sencer en una caixeta de menys de 30 cm! Al final, creient que potser encara seria un poc complicat, o que caldria utilitzar-lo sempre amb la vigilància d’un adult, ens hem decidit per jocs a partir de 6 anys -segons les edats recomanades a les caixes-, per a que el xiquet poguera jugar amb la germana.

I no sé com ens ho hem fet, però en obrir els jocs, ens hem adonat que en realitat calia tindre el títol de batxillerat per a comprendre primer les instruccions, i després el joc. No sé qui estipula les edats per a cada joc: en tot cas, recomane que acomiaden al Kyle XY que es dedica a fer aquestes recomanacions i consulten a un xiquet de carn i ossos. La pròxima volta li regalaré el planetarium al xiquet… amb una disfressa de Superman, i quan s’acaben les sessions d’astronomia, sempre podrem volar junts una estona.

E-le-va-tion!

Una volta Ramon Collart explicà que s’havia trobat una xica amb un disgust immerescut i una certa falta de referents. Aquella xica, era jo. Una nit de gener ell va ser qui em va fer decidir per canviar el rumb a la meua vida. I una veu interior em va dir que em llençara, que comparara el que deixava arrere, i el que podria vindre, si les coses eixien bé; si començava a aprendre a fer les coses bé. Dos anys i mig més tard acabe el primer projecte ben fet, el primer projecte que he començat i acabat amb unes ganes boges. S’ha acabat la partida, i he guanyat.

Durant 2 anys m’he convertit en la Lara Croft de la biblioteca, i ara que he superat totes les pantalles només tinc que ganes de volar. Bé, tothom que em conega saberà que sóc considerablement menys explosiva que la Lara -però les proeses que se li demanen a ella al videojoc són les que nosaltres hem fet durant aquest temps. Tres nivells en dos anys.

Ens costat suor, hores i hores, i més hores encara, de llibres, de biblioteca, de mastegar passadissos amunt i avall, d’imaginar i de treballar en equip. Hem agafat autobusos, trens i cotxes. Hem corregut a dos-cents per hora per teclats d’innombrables ordinadors. Hem sobreviscut a dos monstres: Teoria de les Institucions contemporànies, i Educació Física. I a més de 90 crèdits per any. Hem corregut pels passadissos, derrapat per arribar a secretaria abans de la una, hem hagut d’inventar artil·lugis enginyosos per a Educació Física amb un cordell i una caixa, amb l’única munició del nostre enginy i tinta de bolígraf. I les converses i les intervencions a classe estic segura que ens han donat més d’una vida extra.

I una volta guanyada la partida, només tinc que ganes de posar-me a ballar amb Lara!

                                                                  E-le-va-tion!!