La vida versió Champions League

Cada vegada que agafe una tirereta d’anar al gimnàs, acaba ocorreguent alguna gran desgràcia, com que em canvien els horaris de la meua vida, o es posa a ploure (i això m’afecta a les articulacions, com si tinguera huitanta anys, serà possible?), o em vaig un esguinç, o el gimnàs tanca per vacances… aquesta últim sprint gimnàstic se’m va aturar precisament per això, per vacances del gimnàs de la Font. I ahir se’m va ocórrer tornar…
Sé que la música del gimnàs ha de ser marxoseta: vaja, que no podem anar posat al Lluís Llach; aixó ho entenc. I de fet, de la música gimnàstica no me n’havia queixat abans: al contrari, quan anava a l’mp3, al final me l’acabava llevant, perqué la música del gimnàs m’agradava bastant. Però ahir vaig tornar i des del vestidor ja em va semblar que en comptes de preparar-me per a formar part d’una activitat de vida sana, estava fent el ridícul a punt d’entrar a Bacarrà amb xandall i esportives; i que a la porta del gimnás m’oferirien “material”.
La veritat és que després la música va tornar a ser com sempre, i que de fet, el gimnàs està ple de gent majoritàriament sana i majoritàriament normal; aixina i tot, de tant en tant et trobes algun ésser amb les masses muscular i grisa inversament proporcionals… dels que probablement es passen el cap de setmana passant “material”.

He tingut el dubte de si escriure-ho en majúscula o minúscula, pel tema del genèric; però bé, al capdavall, es tracta del meu nom. Comence la història: l’altre dia, a la boda aquella que vaig anar, em vaig trobar escoltant un personatge que gaudeix d’autoritat i reconeixement per part de la societat. I estava explicant que coneixia bastants hòmens que es deien com ell. Em va fer gràcia i, presa de la meua característica espontaneïtat, vaig exclamar encantada:- Ei, jo també col·leccione Martes Inses!
M’explique: al lloc on em vaig criar, que no va ser la meua terra, Insa era un cognom rar. I clar, vaig pujar pensant que jo era d’allò més rara i exòtica. Afortunadament ací, a la meua terreta, el cognom és més comú. De fet, és un cognom bastant escampat al llarg de la Corona Catalanoaragonesa (o Arc Mediterrani, trieu l’eufemisme que preferiu). I clar, Marta tampoc no és cap nom que demostre exotisme ni originalitat (cosa que, d’altra banda, he d’agrair profundament a la meua germana, Maite, que va ser qui el va triar). De manera que si sumes 2 + 2, resulta que el món està ple de martes inses. En concret, en tinc localitzades a 4, dues buscant al google, i les altres dues que el destí me les va voler presentar.
La primera Marta Insa és de Portugal o de Galícia, algun lloc on canhamo s’escriu així, el galaicoportugués. Perque resulta que aquesta Marta Insa comparteix amb mi l’afició del periodisme, però té una altra afició que no compartesc: la de fumar. És la directora d’una revista sobre cànem. Vaja, aquesta Marta Insa sí que és exòtica.
Hi ha una altra Marta Insa al barri de Gràcia, que un dia va ajudar en un estudi de meteorologia, o alguna cosa per l’estil, i li’n van donar crèdits. Una altra afició que compartisc, veus?
Les altres dues ja les he localitzades per atzar: una que era telefonista i era de Zaragoza (jo també vaig ser telefonista quan era jove, els treballs fem han unit la nostra generació). I l’altra que era la novia d’un xicot de Dénia, amb la germana del qual vaig treballar. Crec que amb aquesta última encara en sóc família, perquè son pare és de Bellreguard, i els Inses de Bellreguard i els de La Font encara som família (bé, de fet, qualsevol Insa de la Safor i jo en som, de família). Però bé, de la meua noció de família en parlaré un altre dia…

Fa uns dies Tirant al Cap, una autoritat solvent en el món editorial (i valencià) es feia ressò de la poca renovació en la literatura valenciana, de falta d’una base d’escriptors en valencià jóvens. Emili té una teoria sobre l’escriptura i les matemàtiques que té molt de sentit: els matemàtics brillants tenen la seua època d’esplendor als 20 i pocs anys. Els escriptors grans (els genials ja és un altre tema) al contrari, són com els bons vins: necessiten uns 20 anys de vida adulta per a donar el millor d’ells mateixos. L’altre dia li va passar una anècdota a una amiga meua. Bé, a dues.
Tinc una amiga que és escriptora, és jove (menys de 30), i està ficada en l’Associació de Joves Escriptors Valencians; es va assabentar que una altra de les meues amigues -ja veus, amb quines celebritats em codege- havia guanyat un premi literari per una narració. I la volia entrevistar per a la revista de l’associació. Vaig posar l’orella a temps per a sentir com l’amiga del premi li deia a l’amiga escriptora: – Mira, Maria, ni sóc jove, ni sóc escriptora, de manera que faries bé de buscar alguna altra persona per a l’entrevista. Potser l’amiga aquesta té raó, no és cap escriptora, però al capdavall, en aquestes edats (rondem totes tres els 30, per baix), tampoc no tenim temps per a haver escrit tant. Crec que els joves escriptors s’haurien de començar a comptar des dels 35 fins als 45. El que em pregunte si hi ha algun país que tinguen crios de 20 anys escrivint a novel·la per any -i que les novel·les siguen potables és clar, perquè si no ja podem començar a comptar a Sico Fons com a jove escriptor…

Vaig començar la vida periodística al Levante, d’una manera atípica -com acostumava a fer les coses en aquella època, d’altra banda-: em vaig presentar a la redacció i li vaig dir al director: Hola, Alfaro, estic estudiant comunicació audiovisual i m’agradaria ser corresponsal del Levante a la Font d’En Carròs.
– Baixem a fer-nos un cafè, i parlarem- em digué. Certament, em falta explicar que un contacte del Levante en una altra redacció ja li havia donat referències sobre mi, sobre que era bona xica i volia aprendre, bàsicament. Total, quin mal pot fer una columneta cada quinze dies? Alfaro se’m va posar a parlar sobre les condicions econòmiques, una cosa que per aquell temps jo ni entenia ni tenia interés en entendre. Que anava a tant per peça, que podia utilitzar la infraestructura del Levante a Gandia, i que eventualment tots els corresponsals s’ho havien anat deixant sempre perquè no els eixia a compte.
I jo, com una xiqueta amb sabates noves, ale, ja era periodista. I la millor notícia de la meua carrera va vindre el dia següent: un robatori a la joieria del poble, amb tirs a l’aire i tot! I com en aquella època se’m donava millor escriure contes que redactar notícies, arriba a ser entendridor llegir aquell relat del succés. Encara el conserve. És clar, que el conserve! Tot periodista conserva la seua primera notícia!! Recorde que em mirava el nom en la pàgina del diari i no me’l veia.
Bé, d’això en fa uns quatre anys, i sembla que faça dècades. Ara ja no faig de corresponsal, entre altres coses, perquè mon pare està dins el món de la política municipal, i no em semblaria ètic. Però conserve amb estima aquells records de reportera ditxaratxera del poble. Ara el Levante fa 20 anys, i entrevistaré a Alfaro al meu programa. El món dóna moltes voltes, i quan el món en dóna una, de volta, la Safor ja n’ha fet setanta…

Dissabte vaig tindre un dia curiós; ja feia temps que sabia que tenia una boda -d’uns novios que portaven 15 anys junts!-. I el mateix dia em vaig assabentar també d’una mort i d’un naixement. De fet, estava entrant al soterrament quan vaig rebre un missatge que acabava de vindre al món un xiquet de més de tres quilos i mig, probablement redonet i bonico, i amb la cara rosada. Sé que pot sonar típic, però mai com dissabte vaig poder sentir tant de prop i amb tanta simultaneïtat la roda de la vida.
I és que quan falta algú, potser el millor consol és pensar que hi ha altres que venen.

Decidisc quedar-me a la tele per avançar un poc de feina de cara al cap de setmana, i me’n vaig al Carrefour per a comprar-me el dinar: un tupperware d’arrosset a banda de puta mare que alguna persona molt amable del Carrefour s’ha passat el matí cuinant per a que jo poguera comprar-lo al mòdic preu de 4 euros. A la caixa, la xica se’m queda mirant profundament als ulls. I llavors caic: osti, el maquillatge!

Porte una capa d’un dit damunt la cara; i tanmateix, tot i que fa 4 hores que m’han tapat la pell amb una passadeta de pintura, aquesta (la pintura) roman intacta. Lorena, la maquilladora, és una professional. Si poguera saber com s’ho fa, no només m’ho faria jo mateixa, sino que el meu post seria sobre l’art de maquillar. Tanmateix, hi ha un altre art, més subtil, més resignat i que necessita d’autocontrol: l’art de deixar-se maquillar.

Arribe cada dia a les 10 del matí en punt, i comença una rutina per la qual, feu-vos-en a la idea, hi passe totes els dies durant les meues 13 setmanes d’estiu. La primera etapa és fàcil: cobrir la pell amb maquillatge. Primer em fa tota la cara, amb una espongeta, amb tant d’ímpetu que un dia em farà una moradura a la galta.

I després la part més desafiant per a qualsevol professional: les ulleres. Les blaüres que tinc baix dels ulls, i que alguna volta la gent m’ha preguntat si és que m’havien donat dos colps de puny, de tan blaves que les tinc. Ahi Lorena s’entreté.

– Arriba!- em diu. I això vol dir que alce els ulls i la mirada. O es pensaveu que maquillar-se és estar-se quieta i ja està? Doncs ale, "arriba" i amunt. Alguna vegada li he fet brometa a Lorena.

– Ai, xica, cada volta que dius arriba em ve l’instint d’alçar-me i començar a fer gimnasia sueca!- Jo m’ho ric, però sembla que a ella no li acabe de fer gràcia, de vegades.

I després de la cara, quan ja em té uniformement impermeable, toca els ulls, que és el més difícil. Per a fer la ratlla, suca el pinzellet en una tassa plena de polvos negres, compactes, i després em clava el pinzellet entre les pestanyes.

– Quieta.

No sé si vos han clavat mai un pinzellet entre les pestanyes. No és especialment dolorós, però resulta molest, i la parpella, que en aquests moments adquireix personalitat pròpia, comença a voler moure’s. I jo a resistir, que Lorena m’ha dit quieta. Si no, la ratlla dels ulls se’n va a fer la mà. Després la ratlla va baix de les parpelles. Més força de voluntat, encara.

I el que se’m fa com una tortura definitiva és el rímmel. Perquè Lorena no posa el rimmel com se’l posaria qualsevol dona, una passadeta i ale. No. Ella el passa a consciència, estirant amunt les pestanyes, sucant i tornant a sucar el pinzellet, i passant de nou a les mateixes pestanyes tota aquella pintura apegalosa. I al final queden denses i compactes, com si fóren postisses.

Quan després aparesc en pantalla es veu un resultat natural, agradós i resultó. Però la gent, ni des de les seues cases i des del Carrefour quan me’n vaig a comprar-me el dinar, no pot arribar a imaginar-se com de difícil pot arribar a ser l’art de deixar-se maquillar.

Vaig descobrir l’apassionant món de les aigües en les meues vacances (del 3 al 5 d’agost) a un balneari ortopèdic on l’única dona que podia vestir legítimament el barnús dels pins d’Evax era jo, perquè ni estava prenyada ni havia superat la menopàusia. Però no, no em referisc a les aigües termals, sinó a les aigües minerals exclusives, de les quals el preu n’oscil·la entre els 3 i els 500 euros.

Entre tractament i tractament em vaig menjar una revisteta de salut, i hi havia un article extens que en parlava. La setmana següent, la casualitat va voler que una companya de la tele em donara la referència d’una bodega de Gandia que ha decidit posar a la venta aquestes aigües tan exclusives. El reportatge eixirà la setmana que ve, dimecres o dijous, però mentrestant em fa gràcia fer cinc cèntims de les que em feren més gràcia: com una, que va en una ampolleta redoneta i xicoteta, que pareix un àtom, i està més oxigenitzada que les altres, per a esportistes (més oxigenitzada, però no arriba a aigua oxigenada. Ai, quin embolic!). Una altra que és aigua de glacera: en tallen un taquet, el descongelen i l’entaforen en una ampolla preciosa. Una altra tota supermineralitzada, del Japó, que ha passat pel filtre dels volcans,… i l’estrella, l’aigua "de Hollywood", una ampolla de 78 euros (la versió barata. 500 la versió més cara), amb aigua extreta d’un manantial submarí (a nosequants metres per davall del nivell del mar), amb el nom de la marca escrit en cristalls d’esvarovski, o comsediga. La versió cara és igual, de color rosa, i amb l’afegit que té un collaret fet de cristalls d’esvarovski, i que si li toques la panxa a l’ampolla, lladra i mou el rabet (o coma mínim, ho hauria de fer). Sincerament, crec que l’aigua és beneficiosa per a la salut, però si pensara que el got d’aigua que m’estic bevent val 100 euros, segur que em sentaria malament.

L’estiu per a mi té 13 setmanes. Si mireu el calendari, des del primer dia de juliol fins al darrer de setembre, són exactament 13 les setmanes que hi ha. A la tele, per a fer el programa, a principi de l’estiu (abans del mes de juliol, perquè un programa a la tele sempre necessita almenys una setmana de preparacions), cree 13 carpetes: setmana 1, setmana 2, setmana 3 i així successivament. I finalment una última carpeta, que es diu FETS. I quan la setmana passa, envie la carpeta plena d’escaletes, presentacions, reportatges i entrevistes a FETS. I poc a poc em van desapareguent les setmanes.
Ara ja estic a punt d’enviar la setmana 9 a la fatídica carpeta de FETS. I comencen les setmanes de dos xifres. Entre això i l’aparició de catàlegs de "La vuelta al cole" -l’última que espere fer com a alumna, si tot va bé-, comence a sentir olor a setembre, a tornada escola, a sabates noves, carpetes de la universitat, capses de llapis de colors (ei, que estudie magisteri, he d’estar oberta a la creativitat), i a plastilina.
Sé que més endavant enyoraré puntualment aquesta boja feina de la tele; però no tinc tendència a la nostàlgia. Només afany de futur; i ara, ganes que arribe la setmana 14.