La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Parèntesis

No diria que la maternitat és un sacrifici, que a ningú l’obliguen a tindre fills, i a aquestes altures un sol tindre suficient informació sobre què representa tot plegat. En tot cas, és cert que la maternitat comporta certs sacrificis: un marge de llibertat individual, de llibertat per parella, de vida interior, i fins i tot diria que d’espiritualitat. Per això va bé de tant en tant -cada parell d’anys?-, intentar rascar alguna excusa per a recuperar el “self“, l’essència d’u mateix. 

I són necessaris aquests parèntesis per a continuar avant amb enteresa, alegria, energia; parèntesi com la festa del Correllengua i la mitja hora de concert acústic d’Obrint Pas a què vaig assistir -abans de decidir que els meus fills ja en tenien prou d’estar dormint al ras tapats amb mantes polars, dins de carros i fora dels seus llits (o del meu, pel que és el cas). O parèntesi com aquest xicotet interval de dos hores de son que m’he furtat -després d’estar planxant fins les dotze de la nit-, recuperant velles cançons de l’època aquella en què la creació del “self“, l’essència de mi mateixa, la vivència de la vida interior, era l’única feina que tenia. Gràcies a Déu per aquests parèntesis; però sobretot gràcies perquè la maternitat em dóna sentit a l’espiritualitat, a la vida interior i a mi mateixa. 

Misèria i companyia

M’ha vingut a trobar just quan deixava a Ferran al carro, en el moment en què em disposava a beure’m l’excusa que he demanat per poder asseure’m a alimentar el meu fill. Pareixia de la meua quinta, un poc més major, potser. I tenia l’aspecte de qualsevol dels meus amics, o d’Emili: una camisa desenfadada, uns texans, sabatilles esportives, tot net i asseat. Un xic “del terreno”, que quan t’apara pel carrer penses que et pot preguntar l’hora, les referències d’algun establiment, o saludar-te perquè la teua cara et sona o creu que et coneix d’alguna cosa. 
– Senyora, em pot comprar alguna cosa per a menjar? 

He necessitat alguns segons per a reaccionar, per raons estructurals. Estava en una cafeteria, sí, però tenia un cafè gelat al davant, la camisa encara descordada, i un angelet a punt d’adormir-se dins d’un carro frenat i ple de compres. 
– Tin -li he allargat dos monedes-, fes-ho tú mateix.
Ho he fet com qui li deixa solt a un amic que no troba monedes per a pagar el bitllet del pàrquing, però podia sentir el pesar d’indignitat a través dels seus dits. Hom s’ha de trobar en una gran necessitat vital per a decidir a fer accions com eixa, demanar, arreu, una xica amb cara de bona persona que et compre alguna cosa per a menjar. Estic convençuda que a aquesta persona, fa pocs anys -qui sap si pocs mesos- li hauria resultat inconcebible aquesta situació.  Tampoc puc imaginar quines són les circumstàncies que l’hi han portat. La misèria s’estén; i em costa acceptar que cada volta una major part de la població es veu abocada a passar per eixa situació.