La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Pintant parets a l’oli

Una de les característiques que més criden l’atenció en el recorregut diari per les marines és el transcurs del paisatge. És impossible creuar les muntanyes sense fer breus viatges cap als temps dels moriscos. Al final, quan Santa Bàrbara trau el nas per l’hortizó, la terra ja ha adquirit quelcom de llunar, i cap subconscient no s’estranyaria trobar un dia d’aquests a Neil Armstrong al peatge, intentant cobrar els 6 euros (i mig) que pague d’autopista cada dia (d’anada). 

De tornada cap a casa, per la vesprada, el desert alacantí es difumina en vinya passada la Bèrnia -el túnel del Mascarat-. Avançant amb parsimònia, em torbe recitant les cadenes muntanyoses com una pregària: Puigcampana, Bèrnia, Montgó, Segària. Aquesta última -que pareix un home mort-, es desfà en marjal, i la planúria m’obre pas cap al meu país petit.

Les fronteres de la meua comarca es dibuixen, en aquestes circumstàncies, des de l’horitzó, i obrin la la porta acollidores. Perquè la Safor té això: es pot palpar amb els ulls. El circ de la Safor al sud, el Montdúver al nord, i la Vall del riu Vernissa a l’interior. Enmig d’aquestes quatre parets que són ma casa, els pobles -cada volta menys menuts- disparen cadascú el seu campanar cap amunt, com una bengala. I és divertit, amb aquestes formes, pintar les parets de casa en un post a l’oli com aquest. 

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Gaubança matinal

Les marmotes necessitem un estímul extraordinari per alçar-nos tots els dies a les set. El mes de novembre va ser la novetat de la feina. En arribar a desembre, l’estímul m’arribà gràcies a un regal en forma d’olor a cafè i pensament a George Clooney. Ara, quan la imatge de George Clooney em recorda més al despertador que a la sensualitat de la varietat aràbiga, el contrapes que m’ajuda a incorporar-me pels matins se m’encén puntualment a les 6.59: la ràdio. 

Em pose les sabatilles i em rente les dents endollada a la ràdio nacional de PRISA, perquè s’ha passat les últimes setmanes informant puntualment de la cremà dels ninots manifassers que ens manen ja des d’abans que jo tinguera dret a vot -calcula els anys-. El ninot central de la falla, representat per un elefant gegant en equilibri, a la vista de l’arribada dels bombers, sent olor a fum i es remou desinquet. I és la recreació en aquesta íntima gaubança, en aquesta convicció que no hay mal que dure cien años, ni cuerpo que lo resista, que reactive les neurones i carregue la bateria per a un nou dia. 

De camí cap a la Vila la joia es transforma en morbo, i a l’alçada de Terra Mítica me’n passe a ràdio 9, per a escoltar allò que ells anomenen tertúlia; desenganyeu-vos, no és més que una gran orgia col·lectiva, on es dediquen a masturbar-se mútuament i a flagel·lar qualsevol amenaça externa, sense deixar sentir veus opositores al pensament únic del règim. L’única possibilitat que acaben arrencant-se-la d’un mos uns contertulis a uns altres és per la cisma que assetja al partit de la veritat única i de la democràcia absoluta. Tot arribarà: el dia de demà ja tindré una altra excusa per alçar-me pletòrica a les set del matí. 

La manera més fàcil de fer les coses

Procedent de cultura urbanita, no entenia a Emili quan em deia que la manera més fàcil d’ajuntar-se dues persones és casant-se com la gent s’ha casat tota la vida: per l’església, i amb un banquet posterior per a tres-centes persones. Però les coses tradicionals sempre tenen una raó de ser. Els casaments voluminosos valencians són com són perquè vivim en una societat xarxa: no ens casem nosaltres sols; també es casa el nostre entorn.

En efecte, un dels elements més curiosos de la vida saforenca és aquesta contínua sensació de viure enxarxada. Sempre hi ha algú que és amic d’un amic, o família d’un familiar; no cal cap experiment de 6 graus, amb 3 anem sobrats. Hi ha qui això li reportaria una certa sensació d’engabiament o pèrdua de privacitat. Per a algú com jo, que pràcticament ja no té secrets per amagar, resulta més un avantatge que un inconvenient: tinc la constant sensació d’estar sempre acompanyada. I més avant, quan hom té família, aquesta xarxa pot esdevindre en ocasions una barca de salvament. 
Desafortunadament, com tot, això de les xarxes pot tindre contrapartides. Una d’elles és l’organització de casaments. Les bodes són maneres de casar a dues famílies, és cert, però també de dibuixar amb tisores fins on arriben els nòduls. A més a més, un casament en xarxa, implica tanta gent que l’organització ha de ser exquisita -i va més enllà del que les persones normals estan bonament acostumades-. No es pot deixar res a l’atzar. L’elaboració i la planificació de cada detall ha de ser quirúrgica: invitacions, llista, flors, anells, vestit, arracades, corbata, regals, detalls, menú, còctail, música, cadires, taules, convidats, padrins, i jugar al tetris ubicant a les taules a la gent que -anant a la mateixa boda- no es pot ni vore.

I aquesta, senyors i senyores, és la manera més fàcil de fer les coses.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Com anàvem dient

No m’acaba de fer gens de gràcia tot aquest afer Orange en el qual s’ha estacat fins a la trompa l’elefant de la chaiselongue. I no voldria ara que se’m malinterpretara; que jo també tinc la pell dura, i això de vore el president que em representa embadurnat de corrupció tot resant en direcció a l’altar de l’Audiència Nacional no m’acaba d’afectar, què voleu que diga. És més, he de confessar que escoltar unes crítiques (del que comença a perfilar-se com a oposició) sense sentir vergonya aliena -per primera volta en molts anys- m’ha reportat feliços moments de gaudi descafeinat.  

El mal rotllo de tot l’afer tampoc em ve per la reacció políticament infantil del cap del consell -que defuig els retrets amb un colp de cintura maldestre a base d’arguments com “i tu més”-. Ni tan sols em mosqueja el fet que Canal 9 no n’haja dit ni una sola paraula -insultant, de nou, a la pobra, maltractada intel·ligència nostra de cada dia-. Això entrava de sèrie dins del savoir faire del mitjà de comunicació; formava part de l’expectativa.  
L’única cosa que em posa els pèls de punta és aquest dejà vu que em ronda pel cap aquests dies, amb ecos de veus que repeteixen que “yo estoy en política para forrarme”.  Si amb aquestes declaracions, i sent el cap de l’oposició, Zaplana passejà triomfal pels passadissos del Palau, ara a Camps, un president consolidat i amb assumptes pendents a l’Audiència Nacional quin homenatge rebrà per part de la ciutadania? Senador vitalici?

Un elefant al menjador

No ha passat res especialment gros (o nou) últimament. No estic enfadada, ressentida, o trista; però no ho estic perquè crec que hom aprén a viure -per pura supervivència i salut mental- amb el seu elefant al menjador. Intentar viure amb normalitat és la millor manera de convertir l’elefant en un moble. O en una mínima molèstia. Coneixent el propi espai, hom pot intentar fer la vida en la resta de menjador, i més o menys anar acomodant-s’hi. Però aixina i tot, l’elefant continua estant ahí.

Vos presente el meu Elefant? Es diu Resistència. Anormalitat. Clandestinitat. I vist en perspectiva -allunyant-me de la imatge anglosaxona “the elephant in the living room”-, no només tinc l’animalet al pis, tapant-me la pantalla de la tele i manipulant puntualment els telenotícies en la llengua vernàcula. També està a la ràdio, als periòdics; sobretot a les tertúlies. Es troba latent en el dia a dia, pels passadissos de l’escola. M’hi tope de morros quan isc del meu rovellet de l’ou -les meues comarques centrals- i baixe del tren a L’estació del Nord. Quan m’apreta al vagó del metro, o quan em torna el canvi en una panaderia. L’elefant ho tapa tot: els intel·lectuals del país, la Universitat, la vertebració social i la resistència aborigen. 
Mentrestant, com una rata, una ha aprés a ignorar l’elefant -perquè sap que té por de les rates-, i escriu sobre les ungles pintades, memes de cafè, o sobre els pastissets de nadal de la tia. Per pura salut mental; perquè intentar viure normal ara, ací, encara és -d’alguna manera- possible. Però ara que no estic ressentida, que no tinc motius de queixa particulars ni la llengua enverinada, vos volia presentar el meu elefant, que quan aprete la tecla de publicar i tanque el portàtil per a fer-me un altre cafè, continuarà ací assegut amb mi, a la chaiselongue del menjador. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Meme del 7

M’encanta el número 7. No només perquè és el dia que vaig nàixer, sinó perquè forma part d’aquests números que li donen tant de suc a l’imaginari col·lectiu: les set plagues bíbliques, set nòvies per a set germans, seven, o les set cabretes. Encara recorde un restaurant de València -que li encantaria a Lucrècia-  als afores del Carme, amb una decoració molt kitsch -vaig menjar rodejada de barbies-, on els plats tenen els noms dels set pecats capitals. I parlant de tot, sa majestat na Lucrècia de Borja em va convidar fa uns dies a fer un meme, el meme del 7. Com m’agraden tant ella i el número set, m’hi he llençat de cap. 
I en què consisteix això del meme del 7? Com tot en aquest món, té les seues normes. Quan hom rep el meme, ha de:

  1. Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t’ha convidat a memejar (fer meme o fer el memo) 
  2. Compartir 7 coses d’un mateix, al blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos. 
  3. Convidar a 7 persones a que facen el mateix. 
  4. Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs. 
  5. Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats… inventa-te’ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics…  

De manera que em demanen compartir 7 coses de mi mateixa. A grans trets, em venen al cap els 7 grans pecats capitals, però no els acostume a posar en pràctica per pura mandra. Podria parlar de 7 manies, però crec que ja les he dites. De 7 grans amors? No en tinc tants. De 7 grans mitjons? En tinc massa. De manera que em decidisc per posar 7 grans moments per a prendre cafè, amb les seues variacions incloses:

  1. El café de les 7 del matí, ristretto, ras i curt com un tret de sortida.
  2. El café de mig matí, compartit amb companys de feina, amb llet, per a enganyar l’estómac fins l’hora de dinar.
  3. El cafè de després de dinar, en la versió que més li agrada a Emili: el bombó (cafè amb llet condensada).
  4. El café de tornar a casa -que es converteix en cervesa els divendres, no ho oblidem-. Preferentment amb aroma de caramel, o de gingebre. Sofisticada? No. Capriciosa.
  5. El cafè de després del sopar amb els amics, descafeinat -de sobre, sense llet, només amb aigua-. 
  6. Els cafenets a La Plana després de dinar, els diumenges, envoltada de converses familiars i de nebots papallonejant pel menjador.
  7. El cafè ocasional amb les amigatxes, aquelles amigatxes amb les quals pots anar a veure les pel·lícules de la Meg Ryan o la Jennifer Anniston. Aquests cafens són els més capriciosos, per rars: la complexitat és de capuccino cap amunt. L’ocasió s’ho mereix. 

I ara que he parlat dels meus cafens, m’agradaria sentir les rareses de: Dins d’una capseta de cartró, [Amolls i brases], La comtessa d’Angeville, Mortadel·la casolana, Parlant de Sirenes, Pel paisatge. Roger Cremades, Jo Annota Martorell.