Em sembla que ja no hi queda ningú, per aquí. Després de quatre mesos de sequera creativa, les estadístiques aquestes de lectors ja comencen a fer pena.

És hora de tancar la barraca.

Escena al Circuït de Montmeló: s’acosten un matrimoni de mitjana edat i el seu fill adolescent i busquen el seu seient a una zona vip. Sembla que la senyora, una rossa força atractiva, troba que fa molta calor als seients que els han assignat, i com que en veu un de lliure més amunt, li diu al seu marit:

 

-         Mira, me voy allí arriba, que se estará mejor. Te importa?

-         No te preocupes, me quedo aquí con el chaval – contesta ell, un tipus força pagat de si mateix.
 

La senyora puja a l’altra localitat, i la família gaudeix tranquil.lament de la matinal. La conversa ha estat en un to força elevat, degut al soroll dels cotxes, i els veïns de localitat l’han sentit.

 

Què té d’especial tot plegat?

 

Poca cosa, per no dir gens. Bé, diguem que la única potencial curiositat és que ell és el president del primer partit de Catalunya, un partit nacionalista català.

 

Em sembla que l’Arturu comença està cremat. Ja ni se n’amaga.

Tal com les presenten per aquí, les eleccions americanes tenen tanta pinta de reality televisiu que sembla que els americans siguin uns ases.

Si vols seguir el procés de designació dels candidats t'has de familizaritzar amb conceptes com caucus, superdimarts, winner-takes-all, swing-estates o superdelegats i sembla que estiguem parlant d'un concurs del senyor Bachs. No els seria més còmode i barat, dic jo, fer una votació a tot el país el mateix dia? Que hi diuen els estats que, quan els toca votar candidat, ja no cal que ho facin perquè només en queda un i els altres s'han anat descartant?

Aquest any, a més, han introduït una novetat que fa el joc encara més interessant: han de triar entre un negre, una dona banyuda i un mig esguerrat que va estar cinc anys presoner dels comunistes. Votin qui votin, sempre tenen una excusa d'aquestes solidàries i nobles per no haver de confessar que voten (o deixen de fer-ho) pensant només en la seva pròpia butxaca. Voto Obama perquè sóc anti-racista. O voto Hillary perquè sóc anti-masclista. O voto McCain perquè és un iaio amb problemes de mobilitat. A un que es deia John Edwards, i que es veu que era força competent, el van descartar perquè era un home blanc de mitjana edat, i això ja no ajuda a vendre diaris.

Això és perquè els diaris europeus, per vendre, han de trobar un argument mediàtic, i així no s'han de cansar a explicar les diferències de cadascún.

Jo tinc un pronòstic sobre qui guanyarà, i no és broma.

Guanyarà ....

Quan l'actor aquest que fa de Chiquilicuatre interpretava un altre personatge de la factoria Buenafuente (el Gilipollas), el vaig veure un dia dinant a un restaurant de Barcelona que m'agrada molt. És un restaurant vegetarià que hi ha al carrer Sant Eusebi (al capdemunt d'Aribau), que com que està allunyat del centre el coneix poca gent. És diu La Granja. M'agrada l'ambient, el menjar i l'amo, un paio que em recorda el Doctor Estivill, aquell de Paf-era-un-drac-màgic /que-vivia-al-fons-del-mar...

Per alguna raó, la gent que dina a aquest restaurant m'acostuma a caure bé. I aquest el Gilipollas semblava un paio més aviat tímid i poca cosa, molt accessible i el vaig trobar simpàtic. I mira que el personatge del Gilipollas era patètic. Ara fa una estona he buscat al Youtube això del Chiquilicuatro i he sentit la cançó. M'ha semblat d'un nivell d'estupidesa estàndar, del tipus Macarena o Aserejé.

Els comentaris que hi ha al Youtube són deliciosos. La majoria es fiquen amb el personatge i diuen que Espanya farà el ridícul a Eurovisió. Ho consideren una ofensa a aquesta gran nació europea, la indivisible Espanya. Molt bé,  Buenafuente, així es treballa. Ja que no hi ha res a fer, i la gent vota partits espanyolistes, almenys enfotem-nos dels espanyols i, de passada, ja que hi sóm ficats, que es forri un senyor de Reus i el seu soci el Gilipollas, que té el bon gust d'anar a dinar a la Granja.

Una altra vegada, aquest senyor Llavina m’ha fet sortir de polleguera. Segur que no ho fa expressament – és més, dubto molt que sàpiga qui sóc jo – però el bon home pot amb mi.

 

El cas que explica al programa d’avui és el següent: una senyora, casada i amb tres fills, té un amant des de fa temps; no s’ha divorciat del seu marit per anar-se’n a viure amb l’amant, que és separat, per no perjudicar els fills. Però ara resulta que l’amant ha conegut una altra dona i sembla que s’hi està embolicant, tot i que li diu a ella que es continuaran veient de tant en tant. A ella la fa patir la idea de perdre’l i es pregunta si no hagués hagut de deixar el seu marit i anar-se’n amb l’amant, i si no ha fet tard ja.

 

La situació, com es veu, és dramàtica. Una música tendre i una mica trista acompanya el relat, i el to de l’amic Llavina, comprensiu i preocupat, remarca la tristor de la pobra dona davant una situació tan difícil.

 

El Llavina analitza amb agudesa la desgarradora realitat, i la prepara per a una situació dolorosa que probablement s’esdevindrà, perquè tot sembla indicar que l’amant ha començat a tallar els lligams de la relació. Tot plegat molt tendre i comprensiu.

 

Als mesos anteriors a les eleccions vaig assistir a dos esdeveniments polítics multitudinaris que van tenir força ressò. Un, l’acte al Palau Sant Jordi a favor del retorn dels papers de Salamanca, l’altre, la manifestació pel dret a decidir en infraestructures. El primer va ser un acte emotiu, vibrant i engrescador, i el segón va aplegar una multitud de gent inesperada.

 

La conseqüència lògica d’aquesta mobilització hagués estat el reforçament dels partits que hi donaven suport: en primer lloc, Esquerra; a continuació Convergència i finalment Iniciativa. I que, per tant, debilitaria, per aquest ordre, als socialistes i als populars.

 

Un cop fetes les votacions la cosa ha estat exactament al revés. Socialistes i populars pugen i, dels pressumptes beneficiats, Esquerra s’enfonsa, Iniciativa cau i Convergència es manté sota mínims.

 

Algú pot explicar-m’ho?

Mira que el trajecte que faig en cotxe amb prou feines és un quart d'hora, i a vegades ni poso la ràdio. Doncs avui, que estava de molt bon humor, he posat Catalunya Ràdio i he anat a ensopegar un programa de que es diu L'ofici de viure, que m'ha recordat la meva vella dèria dels cocodrils.

La cosa va de la següent forma. El presentador del programa llegeix un email que li envia una oient enmoinada perquè sospita que el seu marit li posa les banyes. La dona no en té cap prova, però el dubte la corseca, i demana consell sobre si ha d'endegar una investigació. Que si ha d'espiar al marit, vaja. Pateix perquè si l'assumpte de les banyes és cert haurà de prendre una decisió dolorosa, o aguantar una situació dramàtica.

Veig que el nacionalisme ha caigut en un estat de frustració que sap greu. La lectura que Convergència més Esquerra reculen 4 diputats (sobre 18 que en tenien) és incontestable. Però a la vida s'ha de ser optimista, què carai. Per això, he estat pensant que els déus de l'independentisme tenen camins inescrutables, i segurament ho tenen tot previst, de forma que he arribat a les següents conclusions:

1. Esquerra no volia ajuntar-se amb Convergència per la Generalitat, perquè li semblava que ambdós competien pel mateix segment de l'electorat, i li feia por ser abduïda pels convergents. Potser ara s'adonarà que el llop de debò eren els socialistes, i que els convé sortir per cames d'aquesta Generalitat espanyolista.

2. Últimament, sentia dir que el PP perd però les seves idees sobre Catalunya s'imposen, per la pressió que fan sobre el PSOE (es veu que canviaran la llei electoral per fer la punyeta als nacionalistes). Entre altres coses perquè els catalans hem de triar entre el dolent i el pitjor. Si el PP hagués estat menys anticatalà (a un nivell d'anticatalanisme estàndar, com els socialistes, per dir alguna cosa), ara estaria fregant la majoria absoluta: si es sumen PP, Convergència, els bascos i els canaris els en falten només dos. En el passat, quan eren menys anti catalans i anti bascos, ja hi havien pactat. O sigui que una cosa bona podria ser que el PP tornés al centre i busqués un futur acord amb els nacionalistes.

3. Els valencians i els mallorquins no tenen ni un diputat nacionalista des de la nit dels temps i encara no s'han mort.

4. Fa gràcia veure com d'espantats estan els socialistes per la caiguda dels socis del tripartit. Es veu que els socialistes catalans estan pensant en fer campanya a favor d'Esquerra en les properes eleccions. Estan cagats de por que els d'Esquerri tornin a les barricades (i ells a l'oposició).

5. Els del PP podrien tornar a fitxar l'Aznar. Com és sabut, l'Aznar és la persona que més ha fet per l'independentisme català des de Valentí Almirall.

6. L'amic Duran i Lleida ha conseguit no obtenir els pitjors resultats de la història de CiU (que continuen sent els del 2004, que ell encapçalava la llista), per la qual cosa està tot cofoi, i la seva salut millora a ulls vista.

Tot i el risc de ser repetitiu, trobo que la pregunta és: quina opció és millor per a la independència, que Esquerra i Convergència puguin o que baixin?

Em quedo astorat dels complicats arguments dels intel.lectuals de pa sucat amb oli que opinen que el millor és no votar, o votar partits microscòpis. La nació catalana (la llengua, la cultura, la identitat catalanes) serà més o menys tinguda en compte en funció dels diputats que tinguin aquests dos partits.

I els carallots del Carod, l'Artur Mas, el Puigcercós i si m'apretes el Duran són el millor que tenim, que ja sé que és ben poca cosa, però és el que hi ha.

Si en trobeu algun millor, m'aviseu.

Aquests intel.lectuals tan profunds que corren per aqui prendan mal de tant pensar. Els esclatarà el cap i sortiran guspiretes. Després de donar voltes i voltes, i de complicats raonaments metafísics, arriben a la brillant conclusió que no hi ha cap partit que valgui la pena i opten pel vot blanc o l'abstenció.

Mireu, és molt senzill, votar partits nacionalistes és la única cosa que podem fer a favor de Catalunya. Ja ho sabem que Esquerra ha fet president Montilla, ja ho sabem que el carallot del Duran s'aprofitarà dels nostres vots per fer-se un foradet a l'Enciclopèdia Catalana, ja ho sabem que el Mas no només es va vendre l'Estatut del 30 de setembre sinó que es va deixar enredar, ja ho sabem que el Carod diu això del referèndum i no sap ni com es fa.

Ara, tots aquests savis que diuen que no votis ningú, què dimonis proposen que fem? Que creem una eta catalana? Tancament de caixes? Desobediència civil? Barricades al Passeig de Gràcia? Víctimes del síndrome de Diògenes es tanquen calentonets a la seva habitació, davant l'ordinador, i reparteixen soflames internàutiques que fan morir de riure els polítics de debò i que els espanyolistes celebren, i es neguen a admetre la seva insignificància, és neguen a admetre que la única cosa que tenen és el seu solitari vot.

Convergència no és perfecta, Esquerra no és perfecta, però, de debò, seriosament, penseu-ho un moment, sóm capaços de dir que són iguals que el PP? Tenim el que ens mereixem, és ben be això.

en lloc de flors naturals
es donen manats d'alfals
a tots els que tiren de vetaaaaaaaa 


Dedicat al blocaire que es va quedar sense feina per culpa del seu bloc.

Quan era un nen i anava a l'escola, a un de la classe li deiem boing, pel so de la pilota al botar. Un altre era el bomba-hache, perquè era gras i empollón. I també hi havia el mudito, que era el número ú, pero mai no parlava. I el boquita de piñón, i el "la-tiraron-al-barranco-toda-vestida-de-blanco", tots plegats uns enxufats dels profes.

Reflexions electorals destinades al Partit Abstencionista

Teories extravagants sobre l'efecte d'un programa de televisió pressumptament nacionalista en l'expansió de l'espanyolisme.